divendres, 11 d’abril del 2008

Olvidado Rey Gudú de Ana María Matute

Per un lector amb ganes de descobrir nous móns sempre és una obligació llegir els grans escriptors. Per un lector que el va fascinar a la seva adolescència Tolkien és una obligació deixar-se seduir per totes aquelles novel•les on es recreen epopeies fantàstiques. Si unim ambdues tendències tenim per obligada la lectura d’aquest llibre.

“En un lloc que ningú recorda, però que se sap que va estar en el cor inhòspit del continent, va haver una vegada un rei, allà per l’any mil, a qui una fada va profetitzar al néixer un futur tan llòbrec com enlluernador: tot el poder seria seu si renunciava a l’amor i al plor; sinó, tot el seu món es perdria en l’oblit” Jo no sé qui va escriure aquesta nota de peu de llibre però si l’afegeixes el títol ja saps com acaba...

Però és motiu per no llegir-ho? Bé, això queda pel gust del consumidor però es perdrà una història d’estil fantàstic, que es diferencia de Tolkien per una menor incidència en les batalles i absència d’essers estranys, on el més destacable és com es treballa el perfil dels personatges fins aconseguir un culebrot ambientat a l’Edat Mitjana.

Potser hi hagi llibres millors, potser l’autora la podia haver treballat més (només ho va fer durant 25 anys), potser podria ser més curta, potser t’agradi o potser acabis oblidant el Rei Gudú. Jo el recordaré sempre.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Vaig encetar la lectura d'aquest llibre farà cosa d'un any i pico, i no em van resultar molt atractives les seues primeres pàgines, cosa que em va fer deixar-lo. No trobava agradosa la seua literatura tot i el pes de la seua autora i les ganes que tenia de tenir-lo. Potser calga fer un altre esforç, però no ho tinc del tot clar...

Jordi Gonzalez ha dit...

Si que es curiós que les seves 100 primeres pàgines no estan molt ben aconseguides al igual que les 100 finals. Per això el comentari de que potser calia que l'autora ho treballés una mica més.
Però la veritat es que a mi aquesta literatura "follestinesca" estil Dumas em té el cor robat.

bajoqueta ha dit...

Per mi un llibre encantador, com l'escriptora mateixa. És molt llarg i clar de vegades se fa pesat, però si t'agrada la història no costa de llegir.

Una ha dit...

¡uf! me he dado cuenta de que no conozco casi nada más que las típicas referencias literarias cuando estudiamos literatura en el instituto.Tengo Pequeño Teatro pendiente de leer y lo voy desplazando continuamente.Tendré que poner remedio a esto.

Anònim ha dit...

És un llibre meravellós. El vaig llegir deu fer uns cinc anys, perquè me'l varen regalar i tot i la gruixa i que el gènere fantàstic no és el meu fort, em va entusiasmar. El vaig llegir en un no res. Anima't a acabar-lo, Josep Manel. Hi ha novel·les que costa entrar-hi però un cop t'hi has endinsat de ple ja no els deixes ;)

Ramon ha dit...

A mi em va decebre una mica. Potser no li vaig acabar de trobar el to: novel·la fantàstica només ho és a mitges, la trama folletinesca és paròdica, però no del tot... Em va desconcertar.