divendres, 27 de juny de 2008

El pavelló d'or de Yukio Mishima

Un dels principals reptes que té llegir un autor oriental és la barrera idiomatica. I no ho dic perque els llegeixi en versió original sinó perquè els idiomes orientals acostumen a ser simbòlics i això fa crec que ajuda a que la seva línia de pensament sigui tan diferent de la nostra.

En aquesta preciosa novel·la, tot un clàsic de la literatura moderna japonesa, tenim que tot en ella és simbòlic. Podríem dir que és el paradigma del simbolisme. En ella un jove novici, idealitza com a màxim estandard de la bellesa i de la perfecció el pavelló d'or, temple dins del qual treballa i refusa qualsevol altre model de bellesa. Finalment, i com se sap des de el principi, convençut de que mai assolirà la comunió màxima amb el temple decideix cremar-lo.

Una de les coses que més m'ha impressionat d'aquest llibre és la preocupació que té l'autor per tal que el lector sapigue com comença i com acaba el llibre. Per tant, ja no hi ha ansia en arribar al destí final, sabem el que ens espera i podem gaudir pàgina rera pàgina pel fabulós viatge de la vida del novici i intentar entendre perquè s'obsesiona amb un element.

I potser si arribem entendre les virtuts i defectes dels personatges ens arribem a entendre una mica més nosaltres mateixos ja que, i que ningú s'amagui, tothom té la seva fixació en un model de bellesa i potser un dia ens trobarem que allò en el que creiem no es perfecte i ens entrin ganes de cremar el pavelló d'or i llavors entendrem que a pesar de tot el que volem es viure.

divendres, 20 de juny de 2008

Tu Rostro Mañana de Javier Marías

¿Perquè un escriptor necessita 1.600 pàgines per escriure una novel·la? O bé, té molt d'argument, o bé no sap com acabar-la i va fent o potser cobra per pàgines...

En el cas de Javier Marías, jo crec que ha estat pur exhibicionisme literari. En resum, tot el llibre explica la història de un espanyol separat, políglota i molt culte (Marías???) i al qual l'uneix l'amistat del seu moribund pare (el pare de Marías) amb un culte aristocrata anglès (sir Peter - només li canvia el cognom) que li presenta a un misteriós personatge que el contracta per treballar com analista de perfils per una branca secreta del MI16.

El primer volum s'obre amb un inici espectacular, que en el fons és el que em va enganxar, ja que durant tota la resta del llibre no saps molt bé de que va res ja que es dedica a anar-se per les branques a la primera oportunitat. Tot i que per ser sincer, jo em deixava portar amb un plaer total encara que per alguns pugui semblar un intent d'escriptura esnobista per part de l'autor. Per aquells que no es vulguin atrevir amb l'obra complerta el meu consell i súplica es que cal que llegeixin el primer capítol d'aquesta.

El segon volum també comença força bé. Una introducció contundent. D'aquelles que es recorden només que te les citin però la resta del llista afluixa moltíssim ja que el pobre Marías intenta reconduir la història per no tenir que estar escribint tres o quatre mil pàgines. Per tant, aquí comencem a entreveure una mica de que va la història i al meu entendre el nus argumental de la mateixa és la part més fluixa de la trilogia.

El tercer volum no comença tan bé. Potser atemoreix el tamany inmés de quelcom que pot ser un simple intent de creacionisme sense més sentit que aconseguir bones cites (és que encara ens recordem del primer i badallem del segon) però poc a poc crea una història del no res i la lliga, la entortolliga i ens sedueix amb paranys on et quedes enganxats fins trobar-te que arribes a la última frase: Fí del tercer vòlum i últim.... I llavors penses, "¿I perquè carai no escriu un quart?"

divendres, 13 de juny de 2008

La insostenible lleugeresa del ser de Milan Kundera

Ahir a la nit una xafogor terrible feia incomode qualsevol intent de ser abraçat. Però l'intent es va produir, i em va venir al cap una escena d'aquest llibre on, si mal no recordo, en Tomas per evitar la aclaparadora abraçada possava en el seu lloc una sabata.

A la novel·la, que recordo en flashos intermitents, ell deixa a la noia ja que és incapaç de resistir la pressió de l'amor. Al mateix temps té una amant que a la seva vegada inicia una relació sentimental amb un home casat i que no empitjora fins que aquest no decideix abandonar-ho tot per estar amb ella.

Si de vegades afrontar la vida pot semblar dificil, aquí veiem tota una sèrie de personatges que no saben com fugir d'estudi quan troben de front allò que tant han buscat, potser perquè la vida és difícil o potser perquè com deia Sèneca tant més ràpid correm cap a la felicitat, tant més ràpid aquesta s'allunya de nosaltres.

Aquests records de pors infinitesimals em varen fer resistir ahir nit la aclaparadora abraçada i pensar en que potser, aquesta gran tràgedia grega portada als nostres dies per l'autor, mereix una regellida encara que sigui per recordar per si efectivament en Tomas possava en el seu lloc una sabata.

divendres, 6 de juny de 2008

El lector de Bernhard Schlink

Una vegada més ens trobem amb un relat quasi autobiogràfic on l'autor ens relata la iniciació sexual d'un adolescent, en Berg, mitjançant la relació que es genera entre aquest i una dona més gran, la Hanna, a la que llegeix.

Si simplement es quedés aquí, seria un d'altres i potser, com diria en Biel, l'hauria amorrat al piló de "llibres sobre iniciacions adolescents" però a més l'autor, tampoc explicaré tota la història per no esgarriar la lectura a ningú, afegeix tota una trama sobre la participació dels alemanys amb l'extermini jueu i les seves implicacions amb el partit nazi.

Schlink, no és la primera vegada que s'implica en aquests temes ja que en obres anteriors, concretament a la saga del vell detectiu Selb, ja fa servir la figura del ciutadà alemany que es deixa arrossegar per la voràgine de la Segona Guerra Mundial . fins arribar a col·laborar amb actes inimaginables.

Aquest punt de reflexió, que per qualsevol altre podria ser simplement una base de reflexió ética o filosòsica, en aquest país, on s'ha viscut una guerra civil i on encara sonen els retrets a banda i banda, un llibre així pot significar quelcom més ja que dona molt que pensar. I es que ja ho deia Edmond Burke: "Perque el mal trionfi, només es necessita que els homes bons no facin res".