divendres, 14 de novembre de 2008

El embrujo de Shanghai de Juan Marsé

Somiar és gratuït. En el fons és la sortida que ens fa passar les nostres vides i ens ajuda a trampejar-la en temps difícils.

Dins d’aquesta novel·la, dos nens es recolzen en el somni, en la història inventada per poder passar una època tan magra com va ser la postguerra amb un pare absent i una mare alcohòlica. Allà ells escolten històries increïbles del pare de Susanna fins trobar-nos en una novel·la dins d’una novel·la.

Aquest recurs, tant utilitzat com tan difícil d’utilitzar, és una bona manera de lligar arguments i entortolligar personatges que passen d’una història a d’altre canviant de registre i de narrador.

divendres, 7 de novembre de 2008

Converses amb Goethe per J.P.Eckermann

Estava jo en la fase final d’un treball i de fons escoltava una peça de J.S.Bach. Com és normal, una de les seves identificacions era BWV que són les inicials utilitzades per catalogar i classificar laJustificació completa extensa obra d’aquest genial músic alemany. Llavors he recordat com Goethe li explicava dins aquest llibre el significat de les inicials però no recordava exactament com anava.

No vegeu la meva sorpresa al trobar que aquest catàleg es posterior a Goethe. El meu cap m’havia jugat una mala passada!!!

El que sí es cert és que Eckermann, que era un poeta alemany va aprofitar la seva amistat amb Goethe per recollir totes les seves converses des que es van conèixer fins la mort del poeta. Llavors al revisar les seves notes van tenir una prova més que Goethe no només era un gran escriptor sinó un gran pensador que s’interessava per múltiples matèries i havia tingut la oportunitat de conèixer figures molt importants de la època.

Una lectura molt d’agrair per llegir a fragments i si teniu la sort de llegir la mateixa edició que jo la fruireu doblement ja que està tan mimada que han tingut el detall d’incloure les reproduccions a la mateixa pàgina per il•lustrar les converses quan tracten d’un monument, escultura o pintura. Tota una delícia per escoltar amb Bach de fons....

divendres, 17 d’octubre de 2008

Los girasoles ciegos de Alberto Méndez

El drama d'una guerra no s'acaba el dia que uns la guanyen o la perden. El drama d'una guerra el viuen tots els participants ja que la recorden i la pateixen durant molt de temps.

Alberto Méndez ens explica en quatre impressionants històries el drama de la derrota a la Guerra Civil Espanyola. Un jove oficial franquista que deserta al final de la guerra, un jove amb el seu fill acabat de néixer fugint cap a l'exili, un pres que espera el seu judici i la seva possible condemna a mort i un soldat que, un cop finalitzada la guerra, viu amagat a l'armari de casa seva esperant temps millors.

Històries tan colpidores que un cop encetades no vaig poder deixar de llegir fins a acabar el llibre. Història no menys colpidora la del seu autor, que aconsegueix la fama amb la seva primera obra i mor sense poder disfrutar-ho.

divendres, 10 d’octubre de 2008

La casa de les belles adormides de Yasunari Kawabata

Vet aquí que m'estic adonant que els japonesos tenen una gran passió per la bellesa perfecta. Mishima i "El pavelló d'or" eren tota una reflexió sobre la mateixa i en aquest llibre, que tothom recomana, tornem a tenir el mateix tema barrejat amb quelcom tan antagònic com pot ser el món de la prostitució.

En aquest breu relat, tenim un vell, de bona posició, que ens explica les seves experiències dins un prostíbul molt especial. I és que allà, les noies dormen narcotitzades i els homes només poden lliscar per sobre del seu cos sense practicar sexe físic. Els clients, que majoritàriament són avis acomodats, primer se senten avergonyits i fastigosos però poc a poc el record del passat els fa sentir joves i vigorosos i quan es desperten pel matí al costat de la bella adormida ha estat una experiència millor que el sexe.

"Que era el pitjor que un home podia fer a una dona? El que li havia passat per exemple amb la dona casada de Kobe, o amb la prostituta de catorze anys, no havia ocupat sinó un instant en una llarga vida, i l'instant següent s'ho havia endut. Haver-se casat amb la seva dona, haver pujat les seves filles. això era el que es considerava bo generalment, i, tanmateix, els havia posat traves durant molt de temps i havia controlat la seva vida com a dones fins al punt d'haver-los, fins i tot, desviat el caràcter: vist així, tot plegat era més aviat dolent. Els costums d'aquest món, amagats sota la voluntat de l'ordre, potser ens anestesiaven el sentit del mal.

Jeure al costat d'una noia a qui havien adormit era una cosa dolenta, sense cap dubte. Ho seria també si la matava, i encara més clarament."

Potser perquè no van trobar a la vida la bellesa perfecta tant Mishima com Kawabata van acabar la seva vida suïcidant-se o potser per saber que les seves obres eren ja d’una bellesa perfecta.

divendres, 3 d’octubre de 2008

Dissabte de Ian McEwan

Dissabte de Ian McEwan es presenta després d'haver acollit nombroses bones crítiques com un llibre amb entrada fàcil i èxit segur que s'havia de pair poc a poc per disfrutar-ho. Aquest escriptor de to intimista i amb bona ploma s'ha llaurat un nom propi entre els grans.

Aquesta és la història de la vida en un dia (dissabte) d'un metge totpoderós ens ensenya com és de fràgil entre bastidors. La història va i bé en una espiral, girant com una baldufa sobre la línia temporal d'un dia que sembla no acabar mai. Mitjançant aquestes anades i vingudes s'arriba a conèixer l'ésser que s'amaga rera la màscara.

No puc deixar d'establir paral·lelismes entre la vida del nostre bon doctor i la de qualsevol de nosaltres ja que tots som fràgils i tots mirem de anar endavar. Uns amb més empenta, d'altres amb menys. Suposo que es per això que veig amb certa simpatia el personatge de Perowne que per d'altres pot ser odiós.

Ara fins i tot em sento més nu i més fràgil ja que, havent llegit un llibre tant impressionat de McEwan, no sé si trobaré alguna de les seves altres obres dignes de ser comentades.

divendres, 19 de setembre de 2008

Divendres o el llimbs del Pacífic de Michael Tournier

Es molt freqüent veure en cinema que algú fa un "remake", o sigui, refà a la seva manera una pel·lícula antiga. S'ha fet, i es farà, amb més o menys èxit sense respectar si és un clàssic o una obra mestre però el que no havia vist mai era aquest procés dins el món literari.

Michael Tournier és un escriptor francès que va tenir la gosadia de, com a òpera prima, escriure un "remake" del clàssic de Daniel Defoe "Robinson Crusoe". Que més dir, llavors tothom coneix l'argument... Robinson Crusoe és l'únic supervivent de un naufragi que intenta de sobreviure en una illa solitària fins que un dia rescata de la mort a un indígena que volien assassinar i el bateja com Divendres.

No he llegit mai l'original però la versió de Tournier és magnífica. Visual, reflexiva i que dona molt on pensar. Ara la meva feina és llegir la versió mare i més obres de aquest gran autor que sembla ser Michael Tournier (no només pel que he llegit sinó fent una ullada a la seva llorejada biografia) pel que m'estic plantejant emigrar a una illa deserta però, ¿no tindria després massa feina?

divendres, 5 de setembre de 2008

La inteligencia fracasada de Jose Antonio Marina

També conegut com a "Teoría y práctica de la estupidez" fa més cara de ser un llibre d'autoajuda que d'un llibre seriós, escrit per un autèntic expert en psicologia entès en la matèria.

Marina no fa res més que analitzar, irònica i intel·ligentment, els tipus d'intel·ligència que hi ha i trencar les falses creences que si tens un alt CI (coeficient intel·lectual) ets un punyeter geni que vol arreglar el món. Per fer-ho utilitza molts símils literaris, Kafka, Pessoa, Wolf, amb el que fa un treball molt ben elaborat i estructurat que fins i tot analitza la inteligència i estupidesa col·lectiva en un llenguatge planer i amè.

Sempre he odiat les pel·lícules on fan sortir el típic geni que per tenir un CI alt és capaç de fer qualsevol cosa i en canvi, jo, que sóc soci de Mensa i per tant tinc un CI apabullant, sóc més com Kafka que tenia un bastó on deia que tots els obstacles el trencaven (en contraposició a un que tenia, blah,blah, blah, llegiu el llibre i ho entendreu millor) ja que a la mínima m'enfonso emocionalment.

M'ha apassionat llegir un llibre que m'ha fet sentir normal ja que em començava a preocupar això que jo no estigues tot el dia inventant trastos com els genis de les pel·lícules.

divendres, 29 d’agost de 2008

Cuatro Amigos de David Trueba

Sopava un dia a casa del meu veí, o ex-veí per ser exactes, quan em va comentar que ell va deixar de llegir aquest llibre ja que no li interesava el tema. A mi em va agafar en el moment just. Era estiu, no feia més que veure vells amics i mirar de tancar a l'armari les pors, incerteses i dubtes fins a l'hivern.

I es que aquesta història no té res més que això. Quatre amics que es troben per marxar junts de vacances i oblidar les seves miserables vides. El problema és que allà on vagis sempre ets el que ets i les teves misèries viatgen amb tu fins que les afrontes. Bé, en realitat no crec que hi hagi ningú que vagi per la vida dient als pagesos "comehenos". Però, llicències d'autor apart (cadascú fa parlar els seus personatges com vol i pot), la trama no deixa d'estar ben feta i segueix una cronologia lògica amb alguns moments d'humor hilarant.

A mi el que més m'han agradat són algunes sentències lapidatories que Trueba posa en boca dels personatges ja que són fantàstiques per utilitzar en qualsevol sopar. Per exemple, només de començar diu un borratxo sobre els amics: "Nunca explico mis penas a mis amigos. Si quieren divertirse que los entretenga su puta madre." No, si jo tampoc ho faig, poc que ens veiem només faltaria que estiguessin només explicant-nos les penes...

I els més mítics són els seus Escritos en Servilletas que han donat pas a la creació de infinitat de blocs que es diuen així (fins i tot un s'ha posat com a pseudònim d'autor Traubert que sembla un anagrama de Trueba) i que és un recull de pensaments amb els que acaba cada capítol. Us deixo amb un dels meus favorits:

El verano es una estación triste en la que nada crece. Quién no prefiere el mes de diciembre pese a la amargura que provoca la felicidad ajena; incluso la establecida crueldad de abril es mil veces más estimulante. La canción del verano es siempre la peor canción del año. El amor de verano es un subgénero del amor, del gran amor que nunca podrá tener lugar en verano. Hablan de lecturas de verano, noches de verano, viajes de verano, bebidas de verano y con ello queda implícito un sutil desprecio. Nuestro amor no está hecho para el verano. Nuestro amor no conoce vacaciones.

divendres, 22 d’agost de 2008

El dia dels trífids de John Wyndham

Hi ha llibres que deixen emprenta per tota la vida. En el meu cas és perquè en aquest cas em recordo de la família de la persona a la que li vaig deixar el llibre i mai més me l'ha retornat (persona que no recordo qui és) i perquè va ser una d'aquelles típiques lectures de l'adolescència que t'encanten i no oblides mai (en realitat he vist posteriorment qualsevol adaptació cinematogràfica sobre el tema).

L'argument és apocalíptic. Un home que es desperta sol en un hospital on tothom ha desaparegut. Ell, al estar sense vista no va veure una pluja de meteorits impresionant que va provocar que tots els que la van visionar quedessin cecs. A partir d'aquí s'enceta el relat sobre la supervivència i la reconstrucció de la humanitat. S'han d'ajudar als altres o mirar per un mateix? Agrupar-se en unitats petites o mirar de reconstruir? O potser crear un nou món seguint una utopia?

Un argument fascinant i molt original per la seva època (va ser escrit als anys 50) que va causar furor ja que per aquella època, si més no, sempre hi havia la por a un nou enfrontament bèl·lic mundial que ho assolés tot (la Guerra Freda). Aquest argument ha estat utilitzat amb variants per crear noves i fascinants creacions literàries sobre un apocal·lipsis mundial: "Mecanoscrit del Segon Origen" de Pedrolo, "El Mur del Fred" de Loiseau... I tot això sense comptar amb les mil i una adaptacions al cinema i les idees del seu argument adaptades a altres produccions. Quantes pel·lícules heu vist que el protagonista s'aixeca en un hospital i es troba tot assolat ???

Veritablement un gran clàssic que per la seva inflluència no es pot oblidar...

dijous, 14 d’agost de 2008

Afirma Pereira de Antonio Tabucchi

Tinc un amic al que li ha agradava dir que quelcom era més delicat que una història de Tabucchi. Això em va empenyer a llegir-me aquest llibre que tenia oblidat, entre tants d'altres, en els pendents a llegir.

Tinc un amic que, com Pereira, és tranquil i sosegat, fins a cert punt apartat del bullici de la vida tot i que ambdós els agrada de tant en tant anar a la platja per sentir el mar. Fidels als seus ideals no dubten en lluitar davant de la injustícia més, un personatge així, no ho fa frontalment, ja que l'escombrarien a la primera garrotada, sinó que ho fa amb senzillesa i humilitat, més o menys com tot el que fa a la vida.

Llegint Tabucchi he entés que es la delicadesa, la pausa, la parsimònia... I és que Pereira no només és un personatge, és tot un personatge que destaca en un món gris com una taca de pintura en una fotografia en blanc i negre.

Tinc un amic, però qualsevol ànima sensible que conegui a Pereira en tindrà un altre.

divendres, 18 de juliol de 2008

Les quatre estacions de Stephen King

Ho confeso. No l'he llegit i no m'he enterat fins ara. Bé en realitat només he llegit la meitat del llibre gràcies a la bona obra de l'editor que el va trossejar per oferir-lo en una edició de butxaca.

I es que fa molt de temps, quan la gent no tenia aire condicionat a casa (total ara el tens i tampoc l'engeges per por a la factura), era esport nacional passejar les tardes que eren extremadament caluroses per qualsevol supermercat o centre comercial durant unes hores per tal d'estar fresc. En aquella ocasió, temps i ubicació, va ser en un Pryca a Lleida. Com sempre jo vaig anar a ullar els llibres i em va atreure una edició de butxaca del mestre King. El més interesant era el fet de no ser una de les seves habituals novel·les de terror sinó eren unes històries curtes.

La primera d'elles, narrava les vivències d'un director de banc que mata a la seva dona i el seu amant i l'engarjolen. Allà ha d'aprendre una nova manera de viure i fa amistat amb un presidiari negre (o el que s'enten com més que una amistat...).

La segona encara que no és de por fa molta por. Ens explica la història d'un jove model·lic que visitant al seu vell veí descobreix que és un antic nazi. A partir d'aquí comença a quedar fascinat per ell i comença a fer-li explicar tots els fets que va viure als camps de concentració fins que el noi tregui la seva part més fosca.

Ara em queda pendent la feina de llegir les dues històries següents si trobo la edició corresponent. I es que malgrat que Stephen King amb el temps s'ha tornat repetitiu i avorrit té un estil i una maestria en les seves primeres obres que ningú li pot negar i el més sorprenent és com et pot fer sorprendre amb fets quotidians.

divendres, 11 de juliol de 2008

Fahrenheit 451 de Ray Bradbury

Era molt jove quan vaig veure una pel·lícula de Truffaut que em va deixar mort de por. En el futur, els bombers es dediquen a anar per les cases cremant tots els llibres que troben.

Allò em va marcar ja que per mi, els llibres eren (i són) els meus amics, objectes que em descobrien nous móns i noves experiències que d'altre manera no podia arribar.

Finalment, molts anys després, he tingut el valor de llegir el llibre que va inspirar al genial cineasta. I he tornat a patir i tremolar ja que he aquell món, que de petit veia com a distant, l'he reconegut com a proper. Un món on t'engarjolen per conduir a 60 km/h, on les televisions estan penjades a la paret i hi ha una munió de canals tots diferents i a la vegada iguals ja que només repeteixen una programació insulsa. On la gent cerca la simplicitat a les coses i tot, inclús les matemàtiques s'intenten reduir a la mínima expressió.

He tremolat pàgina rera pàgina reconeixent alguns trets del món que ens rodeja i no he pogut evitar, al finalitzar la lectura de la història, mirar els llibres que em rodejaven i pensar en quin podria triar per començar a memoritzar per si de cas aquest món nostre segueix aquesta línea futura...

divendres, 27 de juny de 2008

El pavelló d'or de Yukio Mishima

Un dels principals reptes que té llegir un autor oriental és la barrera idiomatica. I no ho dic perque els llegeixi en versió original sinó perquè els idiomes orientals acostumen a ser simbòlics i això fa crec que ajuda a que la seva línia de pensament sigui tan diferent de la nostra.

En aquesta preciosa novel·la, tot un clàsic de la literatura moderna japonesa, tenim que tot en ella és simbòlic. Podríem dir que és el paradigma del simbolisme. En ella un jove novici, idealitza com a màxim estandard de la bellesa i de la perfecció el pavelló d'or, temple dins del qual treballa i refusa qualsevol altre model de bellesa. Finalment, i com se sap des de el principi, convençut de que mai assolirà la comunió màxima amb el temple decideix cremar-lo.

Una de les coses que més m'ha impressionat d'aquest llibre és la preocupació que té l'autor per tal que el lector sapigue com comença i com acaba el llibre. Per tant, ja no hi ha ansia en arribar al destí final, sabem el que ens espera i podem gaudir pàgina rera pàgina pel fabulós viatge de la vida del novici i intentar entendre perquè s'obsesiona amb un element.

I potser si arribem entendre les virtuts i defectes dels personatges ens arribem a entendre una mica més nosaltres mateixos ja que, i que ningú s'amagui, tothom té la seva fixació en un model de bellesa i potser un dia ens trobarem que allò en el que creiem no es perfecte i ens entrin ganes de cremar el pavelló d'or i llavors entendrem que a pesar de tot el que volem es viure.

divendres, 20 de juny de 2008

Tu Rostro Mañana de Javier Marías

¿Perquè un escriptor necessita 1.600 pàgines per escriure una novel·la? O bé, té molt d'argument, o bé no sap com acabar-la i va fent o potser cobra per pàgines...

En el cas de Javier Marías, jo crec que ha estat pur exhibicionisme literari. En resum, tot el llibre explica la història de un espanyol separat, políglota i molt culte (Marías???) i al qual l'uneix l'amistat del seu moribund pare (el pare de Marías) amb un culte aristocrata anglès (sir Peter - només li canvia el cognom) que li presenta a un misteriós personatge que el contracta per treballar com analista de perfils per una branca secreta del MI16.

El primer volum s'obre amb un inici espectacular, que en el fons és el que em va enganxar, ja que durant tota la resta del llibre no saps molt bé de que va res ja que es dedica a anar-se per les branques a la primera oportunitat. Tot i que per ser sincer, jo em deixava portar amb un plaer total encara que per alguns pugui semblar un intent d'escriptura esnobista per part de l'autor. Per aquells que no es vulguin atrevir amb l'obra complerta el meu consell i súplica es que cal que llegeixin el primer capítol d'aquesta.

El segon volum també comença força bé. Una introducció contundent. D'aquelles que es recorden només que te les citin però la resta del llista afluixa moltíssim ja que el pobre Marías intenta reconduir la història per no tenir que estar escribint tres o quatre mil pàgines. Per tant, aquí comencem a entreveure una mica de que va la història i al meu entendre el nus argumental de la mateixa és la part més fluixa de la trilogia.

El tercer volum no comença tan bé. Potser atemoreix el tamany inmés de quelcom que pot ser un simple intent de creacionisme sense més sentit que aconseguir bones cites (és que encara ens recordem del primer i badallem del segon) però poc a poc crea una història del no res i la lliga, la entortolliga i ens sedueix amb paranys on et quedes enganxats fins trobar-te que arribes a la última frase: Fí del tercer vòlum i últim.... I llavors penses, "¿I perquè carai no escriu un quart?"

divendres, 13 de juny de 2008

La insostenible lleugeresa del ser de Milan Kundera

Ahir a la nit una xafogor terrible feia incomode qualsevol intent de ser abraçat. Però l'intent es va produir, i em va venir al cap una escena d'aquest llibre on, si mal no recordo, en Tomas per evitar la aclaparadora abraçada possava en el seu lloc una sabata.

A la novel·la, que recordo en flashos intermitents, ell deixa a la noia ja que és incapaç de resistir la pressió de l'amor. Al mateix temps té una amant que a la seva vegada inicia una relació sentimental amb un home casat i que no empitjora fins que aquest no decideix abandonar-ho tot per estar amb ella.

Si de vegades afrontar la vida pot semblar dificil, aquí veiem tota una sèrie de personatges que no saben com fugir d'estudi quan troben de front allò que tant han buscat, potser perquè la vida és difícil o potser perquè com deia Sèneca tant més ràpid correm cap a la felicitat, tant més ràpid aquesta s'allunya de nosaltres.

Aquests records de pors infinitesimals em varen fer resistir ahir nit la aclaparadora abraçada i pensar en que potser, aquesta gran tràgedia grega portada als nostres dies per l'autor, mereix una regellida encara que sigui per recordar per si efectivament en Tomas possava en el seu lloc una sabata.

divendres, 6 de juny de 2008

El lector de Bernhard Schlink

Una vegada més ens trobem amb un relat quasi autobiogràfic on l'autor ens relata la iniciació sexual d'un adolescent, en Berg, mitjançant la relació que es genera entre aquest i una dona més gran, la Hanna, a la que llegeix.

Si simplement es quedés aquí, seria un d'altres i potser, com diria en Biel, l'hauria amorrat al piló de "llibres sobre iniciacions adolescents" però a més l'autor, tampoc explicaré tota la història per no esgarriar la lectura a ningú, afegeix tota una trama sobre la participació dels alemanys amb l'extermini jueu i les seves implicacions amb el partit nazi.

Schlink, no és la primera vegada que s'implica en aquests temes ja que en obres anteriors, concretament a la saga del vell detectiu Selb, ja fa servir la figura del ciutadà alemany que es deixa arrossegar per la voràgine de la Segona Guerra Mundial . fins arribar a col·laborar amb actes inimaginables.

Aquest punt de reflexió, que per qualsevol altre podria ser simplement una base de reflexió ética o filosòsica, en aquest país, on s'ha viscut una guerra civil i on encara sonen els retrets a banda i banda, un llibre així pot significar quelcom més ja que dona molt que pensar. I es que ja ho deia Edmond Burke: "Perque el mal trionfi, només es necessita que els homes bons no facin res".

divendres, 30 de maig de 2008

Guerra i Pau de Lev Tolstoi

Fa molts anys, quan era molt jove i innocent, vaig anar a treballar lluny de casa. Era la meva primera vegada. Era estiu. Les jornades eren llargues i calides i per la nit m’agradava jeure al meu llit i llegir. Compartia habitació amb un parell de companys i dalt d’un moble cadascú va posar unes quantes cintes de música i uns quants llibres que compartíem. D’aquesta manera vaig conèixer noves músiques i nous autors, entre d’ells Lev Tolstoi.

El primer que em va atreure va ser la seva impressionant aparença. Era un llibre gegantí, de volum colossal, amb un lletra menuda que li donava un aspecte bíblic. El meu company l’havia agafat de la llibreria del seu pare amb la intenció de llegir-lo aquell estiu però vaig ser jo qui es va avançar i es va endinsar dins aquelles pàgines.

El relat fascinava des de les seves primeres pàgines on es presentaven tot un munt de personatges, que perfectament dibuixats, ja fan preveure el clima bèl·lic que s'acosta. Un munt de pàgines desprès, Napoleó envairia Rússia i el que semblava un relat de societat es converteix en un relat de guerra esfereïdor que finalitza amb la derrota dels exercits francesos i el retrobament dels que al principi eren amics i que la guerra ha transformat.

Essent possiblement una de les millors novel·les del món, no hi ha període millor per llegir-la que l’estiu on la podem gaudir amb tota tranquil·litat asseguts i en total relax i sense preocupar-nos per les seves grans dimensions.

divendres, 23 de maig de 2008

Diario secreto de Laszlo, Conde Dracula de Roderick Anscombe

Des de petit estic fascinat per la figura dels vampirs, suposo que com a molt d'altres em fascina aquesta barreja de poder suprem que tenen combinat amb el fet de ser immortals tot i les seves debilitats. Per tant, es normal que llegeixi qualsevol llibre que tracti el tema. N'he trobat de distrets i bons que tracten el tema amb un cert clasicisme ("Salem's Lot" de Stephen King), d'altres que volen ser més innovadors ("Lestat el Vampir" d'Anne Rice) i fins i tot d'altres que no tracten sobre vampirs però aprofiten el tema per introduir altres temes amb certa originalitat tot i que alguns et facin morir d'avorriment ("Lo que sé de los vampiros" de Casavella) tot i que com en aquest cas et pots trobar un llibre ben fresc i original.

Laszlo, no és un vampir ni és el Compte Dracula. En realitat és un jove noble de bona família d'origen balcànic que estudia a París. Allà combina la seva formació i els seus estudis amb interminables nits de dones i alcohol. Poc a poc abandona aquests costums seduït per una bella cortesana a la que una nit, després d'una discusió passional mata amb d'un tall al coll. Mentres ella es desagna ell li vol fer un petó però sense saber perquè es llença sobre el seu coll i beu la seva sang. Al poc temps marxa de París, temerós de que la justícia el relacioni amb el crim. El temps passa i es es converteix en el principal referent de la seva comarca. Mai ha pagat pel crim que va cometre a París però per les nits encara el recorda i l'obsessiona. I un bon dia per calmar la seva obsessió mata un altra dona i torna a beure la seva sang. Aquí comença una espiral d'assassinats on tota la regió veu la mà d'un vampir i s'encomanen al seu senyor Laszlo per tal que el protegeixi d'aquest.

Aquesta novel·la, que va passar sense pena ni glòria, està escrita en forma de diari del mateix compte. Això sí, el Sr. Anscombe, que és un reputat psiquiatra ens ofereix un viatge en primera persona a la ment d'un assassí en sèrie amb una bona dòsi d'humor negre i un bon ritme que fa que l'acció vagi "in crescendo" durant tota la novel·la. Si algun dia la veieu abandonada pels racons d'una biblioteca, les lleixes d'una amic o un mercat de segona ma no dubteu en agafar-la ja que us asseguro que passareu una bona estona

divendres, 16 de maig de 2008

Viatge al centre de la Terra de Jules Verne

Jules Verne és un d’aquells autors que possiblement ningú llegeix avui en dia. Tothom sap l’argument de les seves històries i de tant en tant ens obsequiem amb una nova adaptació animada que, per molts, és la principal excusa per no tenir que llegir el llibre.

És ben cert que si Jules Verne hagués nascut amb posterioritat, potser 50 o 60 anys més tard, igual no s’hauria menjat una rosca. Darrera d’ell va venir una munió de bons escriptors de ciència ficció. Però també és cert, que perquè molts altres s’atrevissin a escriure ciència ficció tenia que haver un pioner i aquí va estar ell entre d’altres.

I és que amb els seu estil senzill, adornat per nombrosos detalls geogràfics, i en general científics de tota mena, escrivia unes novel·les que captiven al lector, fins i tot avui en dia, ja que la seva lectura, tot i ser una mica naïf , flueixi amb agilitat pàgina rera pàgina.

De vegades sembla impressionar que aquest home fos tan vident, per exemple en aquesta novel·la els protagonistes fan servir uns lots amb electricitat, però si analitzem altres autors de ciència ficció posteriors també eren capaços de treure a les seves novel·les invents que pocs anys després s’han materialitzat, per exemple l’ús d’una xarxa que contenia informació i era accessible arreu del món.

Jules Verne, heroi de la meva joventut, que em portava a llocs increïbles en viatges fantàstics en certa edició dual de còmic i llibre, és un autor que no dubto en rescatar en moments d’estrès i ansietat per tal que em torni a fer viatjar i relaxar amb una de les seves simples però agradables històries.

divendres, 9 de maig de 2008

Middlesex de Jeffrey Eugenides

Una de les coses que m’agrada del procés de lectura és el fet d’adonar-se del fet de la transmutació. Com a lector, Déu suprem que tot ho observa des de dalt del seu Olimp, pots veure com passa el temps en un instant i el que ara era ja no és, i veure com apareixen noves coses, noves emocions, fins arribar a un final en el que tu, com a deïtat avorrida, decideixes abandonar la contemplació d’aquell punt de la història i dedicar-te a altra cosa.

I vet aquí com l’atzar, potser creació capritxosa d’una altre Déu, em va portar a triar aquest llibre de Eugenides quan el que jo volia era l’altre, el famós. Però es que em va atreure la morbositat de la història, una jove adolescent que descobreix que té passió per altres dones i no per ser lesbiana sinó per ser hermafrodita. I a partir d’aquí en endinsem en un apassionant viatge al passat veient la història de la seva família i com es lliguen diferents històries dintre de la història fins acabar llegint una de molt diferent a la que pensaven.

Potser en poques obres trobareu un procés de mutació tan elaborat com en aquesta. Potser en poques obres us mourà la curiositat a passar pàgina rera pàgina sense parar a pensar d’on ve la història i on va. Però si vols veure com passa el temps en un instant, i veure com apareixen noves coses, noves emocions, aquesta és la vostre novel·la a llegir.

divendres, 2 de maig de 2008

¿Somien els androides xais elèctrics? De Philip K. Dick

¿Heu tingut mai ganes de cremar un llibre? Jo sí. Precisament aquest el dia que el vaig trobar en una llibreria i algun editor il·luminat l’havia subtitulat “Blade Runner”. I no cal que us digui que, tot i ser ambdues unes obres mestres cadascuna al seu gènere, són molt diferents entre sí.

Aquest petit i meravellós llibre és molt diferent a la majestuosa pel·lícula tot i tenir una argument similar. En un món futur, un caçador de nom Decker té la missió de capturar i destruir la última fornada d’androides, molt similars als humans, que enlloc d’estar-se a les colònies han vingut a la Terra.

A partir d’aquí les diferències són nombroses fins arribar al punt de distingir-se dues obres d’art totalment diferents, bé en realitat tot i que apareixen molts conceptes similars a la pel·lícula, precisament a la novel·la el concepte de Blade Runner no apareix. El més curiós és que fins l’aparició de la pel·lícula, l’autor, avui consagrat, era un frikie de la ciència ficció que mai va tenir cap èxit remarcable. Tot i això, va arribar a escriure una magnífica reflexió sobre l’ètica de la vida i la mort en forma de novel·la de robots.

divendres, 25 d’abril de 2008

La muntanya màgica de Thomas Mann

Tant parlar de malalties, bons autors i bones obres m’ha fet repensar la meva posició respecte a aquest llibre que em desperta sentiments ambivalents.

En aquesta obra, segons els entesos la millor de Mann i de les millors de la literatura, un jove de bona família va a una famós sanatori per fer una visita al seu cosí i aprofitar per passar unes setmanes amb ells. Els dies passen i es converteixen en setmanes, aquestes en mesos i finalment en anys. Fins i tot el jove Carstop, que havia entrat totalment sa, acaba patint tota mena d’enfermetats que el fan estar lligat cada cop més al sanatori.

Des de un principi no només el jove Carstop serà seduït per la Muntanya Màgica sinó que nosaltres mateixos ens veurem atrets per aquest ambient fascinant amb quelcom bucòlic que convida a jeure, perfectament embolicat en una manta, a prendre la fresca amb els altres pacients a la vegada que trobes dins les seves parets un reflex de la realitat política de la Europa de principis del Segle XX representada per diferents membres de l’alta burgesia.

Com a contrapartida només dir que té dues coses que poden no agradar: pot arribar a ser depriment i està molt lligada a la seva època. Pel demés és una novel·la magnífica treballada fins l’últim detall.

divendres, 18 d’abril de 2008

La metamorfosi de Frank Kafka

Amb la ma al cor us dic que la primera vegada que el vaig llegir, ni em va agradar i ni tan sols vaig entendre un borrall.

Temps després, vaig anar a una petita representació i tertúlia basada en ”Informe per una acadèmia“. Tampoc era un tema que m’interesses especialment però m’interessava la meva acompanyant (ja m’enteneu). He de reconèixer que vaig trobar que era una obra francament impressionant i a la conversa següent no va deixar d’aparèixer el tema de la Metamorfosi, una de les obres claus de Kafka.

Samsa, bon treballador i exemplar membre de la seva família, un dia es desperta convertit en un insecte sense possibilitat de comunicar-se verbalment i en un cos on no pot aliè a l’entorn que l’envolta. Llavors el seu status social canvia i passa de ser una magnífica persona a ser una càrrega insuportable.

Aquesta història, simple d’escenaris i de breu plantejament em va sorprendre per la gran quantitat d’interpretacions i reaccions que suscitava a la gent. Veritablement s’havien llegit aquella història tan insulsa? Doncs, al rellegir-la vaig trobar tota una nova gamma de matisos que no havia apreciat i el meu cap cada vegada que pensa en aquesta petita gran obra no deixa de barrinar noves interpretacions.

I es que no es pot menjar el fruit fins que està ben madur!!!

divendres, 11 d’abril de 2008

Olvidado Rey Gudú de Ana María Matute

Per un lector amb ganes de descobrir nous móns sempre és una obligació llegir els grans escriptors. Per un lector que el va fascinar a la seva adolescència Tolkien és una obligació deixar-se seduir per totes aquelles novel•les on es recreen epopeies fantàstiques. Si unim ambdues tendències tenim per obligada la lectura d’aquest llibre.

“En un lloc que ningú recorda, però que se sap que va estar en el cor inhòspit del continent, va haver una vegada un rei, allà per l’any mil, a qui una fada va profetitzar al néixer un futur tan llòbrec com enlluernador: tot el poder seria seu si renunciava a l’amor i al plor; sinó, tot el seu món es perdria en l’oblit” Jo no sé qui va escriure aquesta nota de peu de llibre però si l’afegeixes el títol ja saps com acaba...

Però és motiu per no llegir-ho? Bé, això queda pel gust del consumidor però es perdrà una història d’estil fantàstic, que es diferencia de Tolkien per una menor incidència en les batalles i absència d’essers estranys, on el més destacable és com es treballa el perfil dels personatges fins aconseguir un culebrot ambientat a l’Edat Mitjana.

Potser hi hagi llibres millors, potser l’autora la podia haver treballat més (només ho va fer durant 25 anys), potser podria ser més curta, potser t’agradi o potser acabis oblidant el Rei Gudú. Jo el recordaré sempre.

divendres, 4 d’abril de 2008

Postres de Músic de Jesús M. Tibau

Tenir un bloc o un racó dalt del món pot ser una bona de promocionar l’obra pròpia i per donar-se a conèixer però també per conèixer gent. Ara que el bloc d'en Jesús M. Tibau (com li agrada signar) estar a punt de fer un any, continua escrivint incessantment i mentrestant jo li tinc enveja sana ja que jo gairebé no tinc temps ni per escriure aquest post.

Pero yo he venido aquí a hablar de mi libro. Com va dir cert escriptor en una tertúlia televisiva.

Hi havia una vegada un joc setmanal on s’havia d’enviar el títol d’un relat utilitzant un determinat mot (o mots) i inventar-se un nom d’un possible autor. Com que era una cosa simple vaig respondre ràpidament per entrar en el sorteig d’uns llibres (es que em perden) i em vaig quedar rumiant sobre quina mena de relat encaixaria en amb un títol com el meu. Per aquella època devia tenir temps perquè vaig tenir una pensada i vaig escriure un breu conte basant-me en el títol (bé, tampoc vaig tardar tant...). Li vaig enviar a en Tibau com a complement i com a resposta vaig rebre un conte dels que formen part de Postres de Músic.

Aquell relat, que havia publicat inicialment en blocs per promocionar el llibre, em va encantar i va despertar la meva curiositat. Un cop amb els Postres de Músic a les meves mans he de reconèixer que no em va decebre. Arrenca fantàsticament bé, amb la pèrdua de la virginitat, i acaba tancant, donant un final a tots els contes. Sobre els contes trobareu de tota mena, més curts, més llargs, més bons i més dolents i fins i tot un, Sense temps, que podia haver estat una gran novel·la.

Sé que ara molts llegiu el seu últim i comenteu el seu últim llibre però tal com va dir el mateix Tibau a la Catosfera, part de la funció dels blocs es ressuscitar aquells vells llibres dels que ja fa un temps que no es parla i donar-los nova vida. I per tant i un cop desitjat un feliç aniversari al bloc. Conte contat...

divendres, 28 de març de 2008

Contes de John Cheever

Fa uns moments he escrit un post sobre aquest llibre, que encara estic llegint i he pensat, ¿perquè no recomanar un llibre que encara llegeixes?

Cheever és un d'aquells autors que molts recomanen i mai t'atreveixes a llegir ja que totes les seves recopilacions ronden el miler de pàgines. Si goses fer-ho, descobreixes un escriptor de contes diferent. Les seves històries són planeres, amb gent de carn i ossos que sospira, somia, poques vegades guanya i moltes vegades perd.

En dues paraules, Reality bytes.

L’avantatge de fer històries sobre fets mundans és que crees amb facilitat empatia amb el lector. No em puc desempallegar d’un llibre on m’he vist reflexat, en un parell de fragments, en la vida i successos dels protagonistes. I tot perquè tenen desitjos i passen penes i alegries similars a les meves tot i la distància d’espai i de temps i del fet de saber que estic llegint històries inventades.

Podria agafar ara mateix el recull de les que he llegit i dir-vos que almenys llegiu les meves favorites però, al igual que la meva vida és diferent a la vostra, us haureu d’atrevir amb algun de les seves mastodòntiques recopilacions i fer la vostra tria al igual que trieu les vostres passes a la vida.

dijous, 20 de març de 2008

Contes de la Taverna del Cérvol Blanc d’Arthur C. Clarke

Quan jo era un adolescent hi havia tres persones que només de sentir el seu nom ja se em feien volar la imaginació i perdre el món de vista. Es tractaven de Asimov, Sagan i Clarke. I no els cito per ordre de preferència sinó per l’ordre en el que van desaparèixer del món físic ja que encara continuen vius gràcies a les seves obres.

Clarke, famós per blah, blah, blah, a més va escriure altres coses. Jo estic enamorat d’aquest petit llibre on crea un particular i increïble microcosmos científic. “S’arriba a ‘El Cérvol Blanc’ de manera inesperada, a través d’un d’aquests carrerons anònims que baixen del carrer Fleet fins Embankment. Seria inútil explicar-los on es troba; molt poques persones, encara que s’ho proposin, han aconseguit arribar. Per les dotze primeres visites és imprecindible l’ajuda d’un guia; després tot consisteix en tancar els ulls i confiar en el propi instint , i potser és té sort. A més, per ser sincer, no volem més clients, si més no, no a la nostra nit.”

I que fan en aquesta famosa nit? Doncs, un dels clients, Harry Purvis concretament, explica històries increïbles sobre invents i troballes científiques que ha trobat a la seva vida. “ Molt pocs clients del ‘Cérvol Blanc’ admetrien que els relats de Harry Purvis són certs, però tots estan d’acord en què alguns són més creïbles que altres.” I és que, “una de les coses que fan que els relats de Harry Purvis siguin tan convincents són l’exactitud dels detalls.”

Això fa que puguem passar una molt bona estona dins d’aquesta taverna tot i que no disposem de gaires coneixements científics i escoltar històries de com algú es dedica a treure profit del fons marítim o històries premonitòries (va ser escrit als anys 50) de com els militars encarreguen que els construeixin uns sistema computacional pel seu propi ús i els acaba sortint pacifista (d’un altra vessant els va passar el mateix amb ARPANET precursora d’INTERNET).

Malgrat que les històries poden semblar passades de moda, l’ambientació i el món té una força encisadora. A més, les històries, encara que les primeres són una mica ensopides, guanyen amb el transcurs dels relats com si l’encís de la taverna s’encomanés al lector. Suposo que per això a mi sempre m’ha estranyat la manca d’una segona part on es continuí recreant aquest fabulós món.

Però igualment, ara, jo, tot i no ser un adolescent, no deixaré de fer volar la imaginació i somiar en altres móns cada vegada que escolti el nom d’Asimov, Sagan i Clarke.

divendres, 14 de març de 2008

Anna Édes de Dezso Kosztolanyi

Els narradors de l’est d’Europa tenen en comú una força narrativa que et fan retenir, per temps que hagi passat, imatges dels seus llibres al cap com si les haguessis llegit ahir. Jo sempre que penso en aquest llibre recordo la fugida d’un alt càrrec hongarès, amb la que s’inicia el llibre, en una avioneta que sobrevola la ciutat. Al mateix temps, amb tota la ciutat revoltada per un canvi de règim polític, una noia, de nom Anna, camina indiferent a tot a la recerca d’una llar on servir com a minyona.

L’Anna comença a treballar pel matrimoni Vizy, ell és un alt funcionari del Govern que veu com la seva posició a la vida pot variar amb el canvi polític, la senyora és una bruixa però no deixa de veure que el canvi de minyona l’afavoreix. La vida de la pagesa Anna, enmig de la ciutat, ens ofereix un munt de deliciosos contrastos fins arribar a un sorprenent final.

Aquest autor hongarès, de nom gairebé impronunciable, ens ofereix una escriptura intimista d’una altíssima qualitat. La novel·la, que trobareu en castellà com “Anna la dulce”, és una de les seves millors obres i que, tot i ser un dels autors del seu país més traduïts i universals, possiblement us serà completament desconeguda però a la vegada us proporcionarà una magnífica estona de lectura a més de descobrir-vos el món d’un magnífic escriptor.

divendres, 7 de març de 2008

El carreró dels miracles de Naguib Mahfuz

Amb els fets succeits en el dia d' avui, quan arriba la tarda i tinc que escriure el meu post, he estat a punt de no fer-ho ja que no tenia ganes, però finalment he decidit fer com l’autor d’aquest llibre que, tot i les dificultats, narra una història on es denuncia la misèria i la corrupció.

Aquesta història, escrita l’any 1947, és una novel·la coral on els personatges van viuen les seves vides sempre al voltant dels petits escenaris localitzats al carreró de Midaq. El xeic Darwish, un beat que representa la figura estoica i resignada ens fa una mica de nexe en comú a totes les històries que succeeixen al llarg del relat. Cadascun dels personatges no només representa la seva vida, sinó que ben mirat són figures simbòliques d’alguna mena. Per exemple, el tio Kamil pot ser el símbol de l’amistat inamovible. Dolç, inamovible, sempre dormitant i inalterable.

Qualsevol lector pot trobar diferents similituds en el contingut del llibre ja que les històries que explica no són noves. Així a uns el recorda “L'edifici Iaqubian”, d’Alaa Al Aswani, a d’altres, els pot recordar el realisme de Perez- Galdos, a mi personalment em feia pensar en “Historia de una escalera” de Buero Vallejo.

Mahfuz va ser un autor que, entre línies, denunciava les injustícies que hi havia al seu país siguessin del caire que siguessin i vinguessin d’on vinguessin, la qual cosa li va provocar ser ferit en un atemptat com a conseqüència d’una fatua i passar els últims dies de la seva vida tancat a casa seva sota escorta de la policia ja que estava amenaçat de mort. I tot, per ser considerat un heretge ja que deien que havia ofès a Déu quan en realitat intentava ajudar al seu poble denunciant la situació de misèria i corrupció en la que vivien. Però de vegades els homes ens oblidem que la misèria no només pot ser una cosa material sinó que pot estar dins de la gent fins a l’extrem d’arribar a voler matar a un desconegut, per l’esquena, davant de la seva família pel simple fet de que pensa diferent que tu.

divendres, 29 de febrer de 2008

Assaig sobre la lucidesa

En una preciosa tarda d’estiu, al plegar de treballar, vaig passar per la biblioteca on, mig per atzar i per curiositat, vaig acabar sortint amb un petit llibre de Saramago que vaig acabant abandonant només llegir el primer relat ja que el vaig trobar depriment per una tarda tan bonica.

Molt temps després, en una preciosa tarda de tardor, al plegar de treballar, repassava resums sobre novetats literàries quan em vaig fixar en aquest llibre. L’autor, que m’havia semblat bon escriptor però de to depriment i ideal per tardes de pluja, havia escrit un llibre pertanyent amb una trilogia amb una trama que em va fer encuriosir.

En un país, després de les eleccions, es troben que ¾ parts de l’electorat ha anat a votar i ho ha fet blanc. Sota aquesta premissa l’autor analitza les conseqüències del vot en blanc, les reaccions del govern i en menor part les raons de la gent per fer-ho.

Interessant i irònic. Aquest llibre podria haver estat més del que és, tot i ser un bon exemple de la prosa d’aquest escriptor. Potser la seva intenció era fer un llibre on hi haguessin moltes portes obertes per tal que el lector les emplenés amb la seva imaginació ja que, per posar un exemple, la lectura d’aquest llibre m’ha provocat serioses reflexions sobre el sistemes polítics. Potser sí, aquest llibre estigui destinat a fer meditar al lector i escollir cadascú la seva opció i sobretot fer que la gent no es quedi a casa sense votar.

divendres, 22 de febrer de 2008

Canvi d'agulles de Lluís Muntada

Normalment la gent sap quan li agrada una novel·la. Li ha fet pensar, fruir, emocionar-se. De vegades es queden frases i paràgrafs sencers a la memòria. Però ¿què passa amb els reculls de contes o de relats breus? ¿Han d’agradar tots al lector? ¿Han de ser tots alliçonadors? ¿Han de ser tots de qualitat?

Vet aquí que tenim aquell recull d’històries breus on, després de llegir la primera d'elles, et poden arribar ganes d’abandonar el llibre. L’estil és acurat i culte, però pel lector és potser massa barroc i es perd la fluïdesa del relat amb les continues cerques al diccionari però si hom és pacient i arriba al tercer relat troba una obra treballada i engalanada com hi ha poques. On els jocs de paraules i les continues parades per reflexionar sobre el que es diu són part del mateix relat. Tanmateix, l’autor no es limita a repetir aquest estil una i altre vegada sinó que cada relat és una nova obra una mica diferent de l’anterior.

Algunes agraden més, altres menys i, perquè negar-ho, algunes gens, però el conjunt té força i personalitat, a estones ens fa fruir i si d’alguna cosa peca, és de fer pensar molt. Llavors, en conjunt, és una bona obra que pot agradar (o no)...

"Aquell home, des de la seva modesta inconsciència, havia posat al descobert les fissures del concepte repetició. La seva biblioteca particular, abarrotada de milers de llibres amb un títol idèntic, era de fet una biblioteca que contenia una gran diversitat d’obres. D’obres que a pesar de lluir el mateix títol en els seus lloms, L’illa del tresor, i que a pesar de relatar la mateixa història amb les mateixes paraules, eren íntimament diferents perquè havien estat comprades, llegides i viscudes en temps profusament distints."

Fragment de Les Illes de L’Oblit de Lluís Muntada pertanyent a Canvi d’agulles

dijous, 14 de febrer de 2008

Les desventures del jove Werther de Goethe

Avís: La lectura d’aquest llibre pot perjudicar seriosament la salut.

Contraindicacions: La lectura d’aquest llibre pot ser altament perjudicial per persones enamorades i no correspostes.

Aquestes són algunes de les indicacions que em van donar quan vaig voler dir que volia llegir aquest llibre i no van fer res més que estimular la meva curiositat.

Aquest magnífic clàssic ens relata els desafortunats amors d’un jove que s’enamora d’una noia que està compromesa amb un home més gran que ella. Aleshores s’inicia un triangle on la jove i el seu promès (amb el que s’acaba casant) es fan molt amics, on Werther pateix de manera inimaginable veient que no pot aconseguir l’amor d’ella i mentrestant els seus amics no saben com alleugerir-li aquest dolor.

Per un moment podreu pensar que els protagonistes són extremadament insensibles amb els sentiments aliens o que són estúpids però al llarg de la lectura es va obrint l’univers de les seves ànimes i totes les seves actituds queden raonades de tal manera que es crea un estrany corrent d’afinitat entre ells i el lector.

Es potser per això que a la seva època molts joves van optar per seguir les passes del jove Werther quan es veien rebutjats en l’amor. El que és cert és que ben poques vegades veureu tan bé reflectida l’ànima humana en un llibre. Però de veritat, no el llegiu si fa poc que us heu enamorat i heu estat rebutjats...

divendres, 8 de febrer de 2008

La niña del faro de Jeanette Winterson

Cuéntame una historia,Pew.
¿Cuál, pequeña?
Una que vuelva a empezar.
Esa es la historia de una vida.
Pero ¿es la historia de mi vida?
Sólo si la cuentas.

Avui no em dona la gana de traduir el títol d’aquest meravellós llibre perquè seria enganyar-vos. Només el trobareu en la seva versió original en anglès, o bé en la seva traducció al castellà però no hi ha traducció al català. En altres idiomes no sé si hi ha traducció. Però no vull que ningú faci mala sang per les meves paraules, avui el que importa no és l’idioma de la història sinó la història en si.

“La niña del faro” ens explica la història d’una nena que queda orfe i va a viure en un far amb la única persona que s’ha volgut fer càrrec, un home cec que no deixa d’explicar-li històries cada dia.

Màgica, fantàstica, alliçonadora, aquesta novel·la m’ha fascinat pel seu contingut, per descobrir una autora imaginativa, que escriu amb un bon ritme narratiu i que m’ha deixat al cos una sensació de pau i tendresa després de la lectura.

Cuéntame un cuento Pew,
¿Qué clase de cuento, pequeña?
Uno con final feliz.
En el mundo eso no existe.
¿Un final feliz?
No, un final.

divendres, 1 de febrer de 2008

La Carretera de Cormac McCarthy

Quan vaig iniciar aquest bloc em vaig fer la promesa de ser variat i no fer més d’un llibre d’un mateix autor però quan llegeixes una obra com aquesta, que et frapa i t’arriba a l’ànima, no pots deixar de parlar d’ella.

La Carretera és una història magnífica i trista, és la història d’un pare i d’un fill, és una història d’un viatge a la desesperació, és la història d’una recerca d’esperança. Ambientada en un món post-catàstrofe, podia haver estat ambientada en qualsevol entorn bèl·lic o de misèria sense perdre força narrativa.

Les seves descripcions són nues i precàries tal com és el món que envolta als protagonistes de la novel·la. Els diàlegs, breus, tallants, no deixen de reflectir la crueltat i amargor de les situacions i que ràpidament s’encomanen al lector.

Premiada amb un Pulitzer, aquesta novel·la ha acabat d’ubicar al seu autor, un autèntic eremita, al podi de la fama de la literatura mundial. Possiblement ell no volgués mes fama sinó expressar en paraules allò que un pare es capaç d’arribar a fer per un fill.

divendres, 25 de gener de 2008

El carrer de les Camelies de Mercè Rodoreda

Aquest any és fan diferents actes com a homenatge al naixement de la Mercè Rodoreda. Com és natural, no podia deixar de recomanar una de les obres d'una de les millors escriptores catalanes. Podria haver triar una de les seves obres més famoses però he triat una de les altres ja que de 'a Plaça del Diamant' i 'Mirall Trencat' segur que en parlarà molta gent.

El carrer de les Camelies ens narra la història de Cecilia Ce. La Cecilia va estar abandonada quan era un nadó en una casa al carrer de les Camelies on va ser criada amb tot l'amor del Sr. Jaume. Quan és una adolescent fuig de la casa amb un noi del qual està enamorada i llavors inicia una vida d'home en home.

La Cecilia Ce és una dona típica de l'estil Rodoreda. Forta com un roure i lluitadora contra l'adversitat però sotmesa a la voluntat dels homes perquè és el que marquen els cànons de l'època. És una dona que en moments determinats titllaries de fleuma però que en realitat té una fortales i una empenta que ja voldriem nosaltres.

divendres, 18 de gener de 2008

Bartleby y compañia d’Enrique Vila-Matas

Fa cosa d’una setmana vaig llegir una noticia al diari que em va encuriosir. Havia mort Pepín Bello, insigne artista sense obra. De seguida em vaig preguntar, ¿qui és aquest home i que ha fet per se tan famós sense fer res?

Cercant informació sobre ell vaig veure que havia estat company dels grans de la Generació del 27 però que mai havia volgut escriure res ,tot i que servia d’inspiració als seus amics. Entre les breus referències a la seva persona vaig trobar la de aquest llibre de Vila-Matas, i al ser petit i la meva curiositat gran, vaig aparcar la meva lectura habitual per satisfer la meva curiositat.

Aquest llibre és un assaig basat en la figura de Bartleby. Aquest és un escrivent que surt en un relat de Herman Melville i que mai dona detalls de la seva vida. Vila-Matas defineix en aquest assaig tota una sèrie d’escriptors que o bé no han volgut escriure mai, o simplement, un bon dia han decidit deixar d’escriure (sobretot després de produir magnífiques obres).

Així ens trobem que ens parla de Juan Rulfo, que va deixar d’escriure perquè es va morir el seu oncle Celerino, que era el que li explicava les històries;J.V. Foix del que diu que segons la seva mirada somiava poemes per la nit tot i que pel dia havia decidit no escriure’ls; Juan Ramón Jimenez que pensava que un cop morta la seva dona no tenia sentit escriure; Wilde “Quan no coneixia el significat de la vida escribia; ara que coneixo el seu significat no tinc res més que escriure” i tants d’altres, molt i poc coneguts, que es troba a faltar una relació on digui la pàgina on apareix cadascú (de vegades els esmenta diverses vegades) per poder consultar-los amb celeritat.

De Pepín Bello, escriptor sense escrits el defineix com algú d’extrema senzillesa que va dir: “He escrit molt però ja no queda res (...)” “No he escrit mai amb ànim de publicar. Ho he fet pels amics, (...)

En la meva opinió possiblement hauria estat un bon blocaire...

En Jesús Maria Tibau que defensa l’existència del bloc com a gènere literari, té ara una prova més per la seva tesi: l’existència d’una bartleby blocaire.

Normalment la gent abandona els blocs al poc temps de ser creats però lamentablement la Caterina, autora d’un dels meus blocs predilectes, ha decidit deixar d’escriure ja que diu que li manca l’inspiració, tot i que fins ara els seus escrits eren magnífics. S’ha convertit en una bartleby.

Si algun dia vaig a Mallorca i passejant en autobús veig qualsevol noia semblant a ella espero tenir valor suficient per preguntar-li “I tu perquè vas deixar d’escriure?” i no trobar-me en una situació tan ridícula i divertida com la que explica Vila-Matas el dia que va trobar Salinger en un autobús a Nova York.

divendres, 11 de gener de 2008

Les Benignes de Jonathan Littell

Havia llegit tan bones crítiques d’aquest llibre i es venia tan bé fora del país (aquí s’ha venut però els gustos són més mundans), a més de rebre un prestigiós premi, que em van entrar anes boges de llegir aquesta llarga novel·la escrita per un novell desconegut. Vaig combinar el meu art de persuasió, vigilància i influència per tal ser el primer en aconseguir el llibre a la biblioteca. I malgrat tenir que llegir marcat per un calendari, amb uns malsons terribles provocats per la lectura he de dir que és un llibre que marcarà època.

Les Benignes ens explica la història d’un oficial nazi, el Dr. Aue (doctorat en dret), durant la Segona Guerra Mundial. El nostre protagonista a més d’explicar-nos les seves aventures sexuals (és homosexual i està enamorat de la seva germana) sempre està vinculat d’una manera o altre amb l’extermini jueu.

El llibre està ben estructurat ja que en cada capítol s’aborda una fase de la seva vida que comença al present i que repassa diferents episodis de la guerra on el protagonista es veu involucrat en l’extermini jueu. Tot en conjunt està molt documentat i apareixen personatges famosos per amenitzar la història. A mi el que més m’ha agradat es veure l’evolució del personatge des de una ideologia de base nazi a una bogeria gairebé absoluta. Bona prova d’això és que quan comença l’extermini el Dr. Aue diu: ”Des dels inicis de la història humana, la guerra sempre ha estat percebuda com el més gran dels mals. Però nosaltres havíem inventat una cosa que al costat de la qual la guerra semblava neta i pura, i eren ja molts els que volien escapar per anar-hi, per refugiar-se en les certeses elementals de la guerra i del front.” I en canvi finalitza amb uns episodis delirants i surrealistes propis del caos que l’envolta.

Naturalment, el nostre oficial no està sol i els seus companys estan tan llampats com ell: “’Així doncs, ¿quina és la cosa més atroç que ha vist?’.
– Ell va agitar la mà.

‘L’home és clar!!‘”

Homenets i donetes, tot és igual. És com trepitjar un escarabat”.

Dins el llibre he trobat dos missatges importants: el primer és que és van jutjar molts caps com a responsables quan molt subordinats també ho eren per obeir determinades ordres. La segona és que l’extermini dels jueus a la Segona Guerra Mundial no és un cas excepcional, abans durant i després altres governs han practicat polítiques d’extermini contra altres pobles.

Un bon llibre, amb fragments molt contundents que conviden a la relectura i la reflexió i amb uns personatges secundaris molt bons: un oficial nazi que aprofita la invasió per fer un estudi de camp sobre les llengües del Caucas, una parella de policies que persegueixen sense parar a Aue... I com no, un gran protagonista, l’irònic Dr. Aue: “només pateixo una malaltia, sexualment transmissible i de desenllaç inevitablement fatal: la vida”.

dimarts, 8 de gener de 2008

Els tres Mosqueters d’Alexandre Dumas

Un no pot evitar obrir un diari qualsevol, llegir les notícies i pensar que aquesta setmana, que pertany a un nou any, no és la continuació que la setmana anterior, que era un altre any. Els preus continuen pujant, les vagues continuen, els trens continuen parant i nosaltres no hem arribat a dia 10 i ja estem tremolant pensant en com arribarem a final de mes. Amb aquest panorama. ¿perquè no puc continuar jo en la mateixa línia?

Per tant, avui penso parlar del rei dels culebrots, d’un dels escriptors més prolífics que hi ha hagut temps enrera (tot i que amb certa ajuda). Vet aquí un autor que fascina a pares i fills, a la meva mare li encantava la figura del Comte de Montecristo i jo he crescut envoltat pels Mosqueters de la Reina.

Els Tres Mosqueters, que en realitat acaben siguent quatre, narra les aventures de D’Artagnan. Aquest és un jove de províncies que va a la capital amb la intenció d’ingressar al cos dels Mosqueters com havia fet el seu pare. El seu aspecte i maneres de “payesot” el fa tenir les primeres baralles amb la guàrdia del Cardenal Richelieu, la qual cosa fa que aconsegueixi l’amistat amb un grup de tres Mosqueters de la Reina. Ingressa en el cos, i a partir d’aquí tot són nous enfrontaments pel bé del país i del honor.

Envoltat per les múltiples versions cinematogràfiques i animades de la història mai havia fet cas al llibre (com la majoria de vosaltres) fins que el vaig tenir que llegir en francès. Tot i les dificultats idiomàtiques (sort que era una versió resumida), vaig trobar la història fascinant, plena de nous matisos, d’una riquesa que es perd a la pantalla. Llavors vaig llegir la versió complerta, traduïda naturalment, que tot i no tenir la musicalitat del llenguatge original, no deixa de tenir un encant fascinant ja que l’autor és un especialista en deixar-te en suspens cada cert nombre de pàgines amb l’excusa de canviar de capítol.

En aquests dies on el que potser vulgueu una lectura relaxada però a la vegada plaent, que us faci oblidar el món on viviu no puc menys que deixar de recomanar-vos la lectura d’aquest clàssic o de qualsevol altre d’aquest gran autor.

Feliç Any Nou !!!

Publicat originariament a book.bloc.cat el 4/01/07.

El Club Dumas de Arturo Pérez-Reverte

Sempre m’ha costat creure que un detectiu privat és dediqui en cos i ànima a un sol cas. Ho trobo il·lògic. I si surt un altre? Perquè no agafar-lo?

Lucas Corso és un detectiu de llibres que porta dos casos a la vegada, en això és molt realista al meu entendre. A més és un home que viu d’hotel en hotel, viatjant contínuament per feina, el que el fa ser solitari i addicte a la feina (i a la ampolla...), i això el fa ser humà. A més la seva especialitat són els llibres. Serà potser per això que m’agrada tant aquest llibre?

Com he dit, Lucas Corso és un expert bibliòfil especialitzat en localitzar llibres antics, o sigui, un detectiu privat de llibres, en la nostra història s’enfronta a dos casos: el primer està relacionat amb un capítol inèdit dels Tres Mosqueters d’Alexandre Dumas, el segon està relacionat amb un misteriós llibre que diuen que conté la clau per invocar el dimoni.

Amb una acció trepidant, Corso va viatjant per diferents escenaris que el van portant a resoldre peces del seu trencaclosques literari. Res és el que sembla. Pel camí aprendrem tot allò que no coneixíem del sorprenent Alexandre Dumas (només pel coneixement que podem adquirir fàcilment d’aquest autor ja valdria la pena llegir-lo) i a més ens endinsarem en el fosc món del demoníac.

Si us penseu que mirant la pel·lícula de Polansky us podeu saltar la lectura d’aquest magnífic llibre esteu ben equivocats. Altera l’argument, els personatges, i només la figura del detectiu (bravo per Deep) i els decorats d’una llibreria, que per cert els propietaris van insistir en que quedes igual després del rodatge, es salva de la crema ja que és una de les pitjors pel·lícules mai filmades.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 28/12/07.

Els pilars de la Terra de Ken Follet

Fa una setmana vaig adoptar novament tota una colla de llibres desemparats sota la mirada resignada de la meva dona. No sé la quantitat exacta que devia quedar-me, potser quinze quilos. Dic això, perquè en un braç portava el meu fill i a l’altre una cistella de roba carregada de llibres a vessar i pesava molt més la cistella que el nen.

No hi ha res com examinar la biblioteca d’un home per conèixer la seva ànima, he de reconèixer que desconeixia al meu cunyat (que ara escolta el Barça a HK) ja que a més dels llibres d’informàtica i astronomia, em va sorprendre la quantitat de llibres de filosofia que tenia, clàssics de prestigi i moderns amb reputació. Vaig mirar de fer una selecció i em vaig quedar, entre d’altres, la recomanació de la setmana passada i vaig optar per no quedar-me la recomanació d’aquesta, tot i que li vaig trobar una llar on el llegeixin.

Tinc les meves raons per no quedar-me aquest llibre, la primera és que hi havia algú altre que no l’havia llegit i per tant penso que tenia preferència. Segona raó, s’ha iniciat una campanya mediàtica per anunciar la segona part del llibre, diuen les crítiques que és molt fluixa i que es vendrà bé però que no agradarà. La història bàsica del llibre és la construcció d’una catedral, i al voltant d’aquesta catedral es va explicant la història de la gent que la construeix i els monjos que la financen. Per tant, no és només una història de creixement físic simplement sinó de creixement social i moral d’uns individus i una societat llurs històries s’entortolliguen i es separen al llarg del llibre. Naturalment tot barrejat amb unes trames dignes d’un gran culebrot que et fan llegir pàgina rera pàgina a la cerca del desenllaç.

Com a última raó tinc que simplement és un llibre bo i no un llibre excel·lent, pel qual no conservo fragments al meu record que em vingui de gust rellegir sinó bones sensacions que potser al rellegir amb el temps canviarien ja que jo amb el temps he evolucionat i amb mi les meves preferències literàries.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 21/12/07.

L’antropòleg innocent de Nigel Barley

El camerunès Etoo torna a ser notícia, fa temps que no parlo de cap llibre de ciència i a més el meu tutor em torna a recordar que pensi en triar un Treball de Fi de Carrera. Després diran que les casualitats no existeixen...

El llibre que va escriure Nigel Barley és fruit de les seves experiències al Camerun quan va viatjar al Camerun ja que era imprescindible que realitzés un treball de camp com a Treball de Fi de Carrera. Va eliminar totes les destinacions exòtiques i va triar Camerun pensant que seria quelcom fàcil i es va trobar que de poc no ho explica.

Molt lluny de ser el típic llibre auster i carregós, ens trobem amb un relat irònic i amb molt d’humor que ens descriu les experiències antropològiques de l’autor. Tot i la broma que es respira a tot el relat, no es pot deixar d’apreciar que el llibre és un complert manual d’antropologia. Això sí, arribes al final sense adonar-te’n ja que sempre llegeixes amb un somriure a la boca.

Malgrat que l’autor centrava la seva investigació en els Dowayo, tribu local camerunesa, jo no puc deixar de mencionar ho curiós que és el Camerun de 1976 que de passada apareix descrit al llibre. Suposo que actualment tot haurà canviat molt allà però no podeu deixar de fer una ullada a la manera de viure d’aquesta gent tan peculiar.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 14/12/07.

El cor de les tenebres de Joseph Conrad

He tingut dubtes durant molt de temps pel fet de si havia de recomanar aquest llibre però la fredor de la passejada matinal m’ha fet pensar que potser us agradi un viatge endimoniat a la calorosa Àfrica, i a més el meu estat mental, esgotat per llargues nits d’estudi i poc dormir i vida social, comença a desvariejar i a caure en un estat proper al cor de les tenebres.

La història és la més simple que he llegit mai, un jove encisat pel somni de la descoberta de l’Àfrica, s’enrola com a capità d’un vaixell de vapor i la seva missió es endinsar-se dins d’un riu per recollir un dels empleats de la companyia per la que treballa, el Sr. Kurtz.

La història és claustrofòbica i angoixant, desesperadament lenta. El viatge sembla fer-se cada vegada més lent i quan llegeixes no fas res més que mirar quantes pàgines queden per finalitzar. I això no és perquè sigui un mal relat, al contrari, és magnífic i ben treballat en tots els aspectes, és perquè l’autor, sense que tu ho hagis volgut, t’ha enfonsat al cor de les tenebres. Al mig d’una terra salvatge on les regles que coneixes no són vàlides, on el saqueig i la mort és el pa de cada dia, on la teva humanitat s’esvaeix juntament amb la teva cordura.

El relat és una gran crítica al colonialisme però fet d’una manera que tot sembla molt casual. No hem d’oblidar que aquest relat és a més autobiogràfic i amb ell l’autor vol desfogar els seus dimonis interiors i ho fa com ho millor ho sap fer: amb l’escriptura.

S’ha de triar amb cura la traducció (la meva és en castellà d’Alianza Editorial prologada per la traductora Araceli Garcia) ja que, el llenguatge que l’autor utilitza és molt ric per descriure l’atmosfera i els ambients, només cal veure qualsevol persona que estudií anglès la quantitat de vocables que hi ha per definir els tipus de boira i altres fenòmens atmosfèrics. A més s’ha de llegir com si és llegís una poesia o es mirés un quadre, buscant més significats que el que trobis a primer cop d’ull . Per donar-vos un exemple, us he dit que el relat és una crítica al colonialisme però a la vegada si ho llegeixes bé pots veure a Kurtz com la personificació del colonialisme.

Jo m’ho he llegit ja dues vegades i potser algun dia repeteixi però avui no. Només de pensar en la lectura d’aquest llibre em venen calfreds i se’m regira l’estomac però estic irremediablement atrapat per l’encís del cor de les tenebres.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 6/12/07.

L’estrany cas del Doctor Jeckyll i Mister Hyde de Robert Louis Stevenson

¿No t’has aixecat mai, rentat la cara, i quan et mires al mirall veus un estrany? Veus uns ulls alienats que et miren des d’una fisonomia semblant a la teva però amb una mirada que sembla indicar que estàs posseït, que no ets tu.

Si a això li afegeixes uns fongs al·lucinògens i grans dots per l’escriptura llavors tens com a resultat l’escrit del qual avui parlem. En ell s’explica la, molt coneguda història, d’un famós doctor que a l’Anglaterra victoriana, que descobreix un elixir que li permet transformar-se en l’altre persona que hi ha en ell.

El fet que conegueu la història no ha de ser impediment per la lectura d’aquesta obra, està escrita d’una manera impecable, narrada per diverses veus i el contingut és senzillament contundent. Breu e intensa, la història s’endinsa en la fascinació de l’home per la seva part més fosca. Com deia Nietzsche: “Qui lluita amb monstres ha de mirar de no convertir-se en un monstre. I es que quan mires llargament dins l’abisme, acabes dins d’ell”.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 29/11/07.

L'Ombra del Vent de Carlos Ruiz Zafon

Aquesta setmana, quan jo ja el feia al cementiri dels Llibres Oblidats, em trobo a casa una bossa on em retornen llibres i revistes i entre elles aquest llibre que ja donava per perdut.

Recordo que el vaig llegir ja fa...ufff... quatre anys. Es el temps que porto casat i estudiant la carrera a distància. Per aquells dies estava agafant nomenada tot i que encara no era el que va arribar a ser.

Per si algú encara no sap de que va, que m'he trobat despistats que encara se l'han de llegir o estan en procés, vigilaré amb les meves paraules.

La història està situada a la Barcelona de la postguerra. quan un pare porta un dia al seu fill a un lloc misteriós que es coneix com el Cementiri dels Llibres Oblidats. Allà pot triar un llibre i tria "L'Ombra del Vent" però aquesta tria tindrà unes conseqüències ja que intentarà esbrinar més sobre l'autor del llibre i això portarà al present fantasmes del passat.

He de reconèixer que el llibre em va enganxar aquell estiu de ja fa...uff...quatre anys. Me'l vaig llegir tot just abans de cassar-me i la meva dona es va passar el viatge de nuvis enganxada a ell. Normal, hi ha fragments molt visuals (ell és guionista) i fragments que recorden un culebrot de vella fornada (com els que li llegia a la meva mare mentres jo aprenia a llegir i ella feia les feines de casa).

Pensava que aquest autor aprofitaria el seu llençament a la fama per llençar més llibres i l'únic que ha fet es reeditar els seus escrits dirigits als públic juvenil.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 23/11/07.

Una novel·la d’escacs de Stefan Zweig

B de Llibre va néixer amb l’esperit de recomanar llibres als meus amics i de pas fer-me de memòria dels bons llibres que llegeixo. Gràcies a un post del bloc d’Aristòcrata i Obrer he recordat aquest autor.

Suposo que a molts de vosaltres us haurà passat de trobar-vos algun conegut, parlar de llibres amb ell i que us recomani un. A mi em va passar. I a més aquella vegada em va donar un petit llibre d’un autor que encara no sé pronunciar i em va dir – Tranquil , que en una tarda ho tens enllestit.- I quanta raó tenia ja que és un microllibre. És d’aquells que podríem definir de novel·la curta o relat llarg.

La història és apassionant i absorbent. En un transatlàntic que va d’Europa a Amèrica poc després de la 2ª Guerra Mundial hi coincideixen el campió mundial d’escacs i un milionari avorrit que l’engresca a fer una partida, pagant naturalment, per entretenir el viatge. Tot i jugar amb l’ajuda de tothom que hi vol col·laborar, la partida acaba en una clara derrota. Però el viatge és llarg i el milionari proposa un altre partida. Aquesta nova partida també porta caire de derrota però en un moment donat, del mig del passatge apareix un vell que encarrila la partida i posa en serioses dificultats al campió. La qüestió es que ningú coneix qui pot ser aquest prodigi desconegut dels escacs i el perquè del seu anonimat vist el seu talent.

Al llarg de la novel·la descobrirem no només el final de la partida sinó tota la història del home al mig de l’Alemania nazi, una història que ens farà reflexionar sobre la supervivència i l’obsessió.

Tot i les meves reticències inicials ja que no sé pronunciar l’autor i el fet que em tinc vedats els escacs vaig acabar fruint de la novel·la. I ara us dic el que em van dir, - Tranquils, que en una tarda la teniu enllestida.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 15/11/07

Kafka a la platja de Haruki Murakami

El fet que treballés durant 15 anys en una multinacional japonesa i veiés complertes les sèries de Heidi, Marco, Dr. Slump i Bola de Drac crec que varen ser els motius pels quals mai m’he llegit a cap autor japonès. Estava saturat de Japó tot i que em fascini la seva cultura. Un dia que no sabia que triar a la biblioteca, i recordant que la bibliotecària era una enamorada de Tokyo Blues (primer llibre de Murakami) li vaig demanar aquest, però estava en préstec, ella em va recomanar els posteriors que em deia que li havien agradat més, la qual cosa va fer créixer la meva curiositat, i finalment vaig acabar amb aquest del qual no em podia dir res ja que ella no l’havia llegit.

La nostra història comença explicant la història, en dues línees paral·leles o fins i tot oposades, de Kafka Tamura i del vell Nakata. La història arrenca a Tokyo, on viuen els dos protagonistes, quan Kafka fa quinze anys i s’escapa de casa. Kafka és un jove intel·ligent, que li agrada fer esport cada dia i cuidar el seu físic i sobretot llegir, és una autèntica rata de biblioteca. Als seus quinze anys llegeix tot el que li cau a les mans i per això no es d’estranyar que la seva escapada s’aturi en una biblioteca privada on roman tot el dia fent allò que més li agrada. Nakara és vell. De petit, va patir un estrany accident que el fa quedar-se “totxo” però ell és feliç ja que té un paga d’invalidesa i a més pot parlar amb els gats, als quals no els importa les seves limitacions.

La nostra història comença explicant la història de manera descriptiva per passar a ser una història psicològica i finalment acaba adquirint un to màgic com a bona història japonesa. I es què tot i que la nostre història comença explicant la història , en dues línees paral·leles o fins i tot oposades, de Kafka Tamura i del vell Nakata. Aquestes línees van agafant un moviment durant tota la narració, al principi imperceptible, fins creuar-se, entortolligar-se, girar i capbussar-se l’una en l’altre sense tocar-se fins arribar a construir un preciós i màgic origami.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 8/11/07.