Amb els fets succeits en el dia d' avui, quan arriba la tarda i tinc que escriure el meu post, he estat a punt de no fer-ho ja que no tenia ganes, però finalment he decidit fer com l’autor d’aquest llibre que, tot i les dificultats, narra una història on es denuncia la misèria i la corrupció.Aquesta història, escrita l’any 1947, és una novel·la coral on els personatges van viuen les seves vides sempre al voltant dels petits escenaris localitzats al carreró de Midaq. El xeic Darwish, un beat que representa la figura estoica i resignada ens fa una mica de nexe en comú a totes les històries que succeeixen al llarg del relat. Cadascun dels personatges no només representa la seva vida, sinó que ben mirat són figures simbòliques d’alguna mena. Per exemple, el tio Kamil pot ser el símbol de l’amistat inamovible. Dolç, inamovible, sempre dormitant i inalterable.
Qualsevol lector pot trobar diferents similituds en el contingut del llibre ja que les històries que explica no són noves. Així a uns el recorda “L'edifici Iaqubian”, d’Alaa Al Aswani, a d’altres, els pot recordar el realisme de Perez- Galdos, a mi personalment em feia pensar en “Historia de una escalera” de Buero Vallejo.
Mahfuz va ser un autor que, entre línies, denunciava les injustícies que hi havia al seu país siguessin del caire que siguessin i vinguessin d’on vinguessin, la qual cosa li va provocar ser ferit en un atemptat com a conseqüència d’una fatua i passar els últims dies de la seva vida tancat a casa seva sota escorta de la policia ja que estava amenaçat de mort. I tot, per ser considerat un heretge ja que deien que havia ofès a Déu quan en realitat intentava ajudar al seu poble denunciant la situació de misèria i corrupció en la que vivien. Però de vegades els homes ens oblidem que la misèria no només pot ser una cosa material sinó que pot estar dins de la gent fins a l’extrem d’arribar a voler matar a un desconegut, per l’esquena, davant de la seva família pel simple fet de que pensa diferent que tu.
3 comentaris:
Te agradezco el esfuerzo de escribirlo porque a mi también hoy el día me resulta muy pesado.
Nadie mejor que Mahfuz para defender los derechos del hombre,él como nadie conocía el ser humano.
Yo te decía que me recordaba a Galdós por su realismo,por las descripciones,tipo novela-rio,y por el conocimiento del ser humano,que hablando desde una sociedad concreta ,los personajes se pueden extrapolar a cualquier lugar del mundo.
Estas semanas huyendo de la repetición de los insistentes comentarios políticos ,me dedico a escuchar música prácticamente día y noche,pero el golpe ha sido brutal cuando pongo la radio y a la hora de los deportes,estoy oyendo un informativo especial,mala pinta,me digo y desde las tres y media tengo una opresión en el pecho que me ha dejado bastante embotada.Me veo en el lugar de esa mujer y sólo quiero acurrucarme y no pensar, me la imagino ahora teniendo que recibir a todos los políticos de primera fila, no poder llorar y gritar a solas.¡qué lástima tan grande!Los médicos me dicen que por mucho que llore no voy a arreglar el mundo,pero no puedo evitarlo,no sé vivirlo de otra manera.Un abrazo,amigo.
Te copio el lazo
Vaig llegir un llibre de Mahfuz fa uns anys. Es deia La maldició de Ra. Em va agradar força i em vaig prometre llegir més obres seves però no dono a l'abast amb la lectura :P Apunto la recomanació
Publica un comentari a l'entrada