divendres, 22 de febrer de 2008

Canvi d'agulles de Lluís Muntada

Normalment la gent sap quan li agrada una novel·la. Li ha fet pensar, fruir, emocionar-se. De vegades es queden frases i paràgrafs sencers a la memòria. Però ¿què passa amb els reculls de contes o de relats breus? ¿Han d’agradar tots al lector? ¿Han de ser tots alliçonadors? ¿Han de ser tots de qualitat?

Vet aquí que tenim aquell recull d’històries breus on, després de llegir la primera d'elles, et poden arribar ganes d’abandonar el llibre. L’estil és acurat i culte, però pel lector és potser massa barroc i es perd la fluïdesa del relat amb les continues cerques al diccionari però si hom és pacient i arriba al tercer relat troba una obra treballada i engalanada com hi ha poques. On els jocs de paraules i les continues parades per reflexionar sobre el que es diu són part del mateix relat. Tanmateix, l’autor no es limita a repetir aquest estil una i altre vegada sinó que cada relat és una nova obra una mica diferent de l’anterior.

Algunes agraden més, altres menys i, perquè negar-ho, algunes gens, però el conjunt té força i personalitat, a estones ens fa fruir i si d’alguna cosa peca, és de fer pensar molt. Llavors, en conjunt, és una bona obra que pot agradar (o no)...

"Aquell home, des de la seva modesta inconsciència, havia posat al descobert les fissures del concepte repetició. La seva biblioteca particular, abarrotada de milers de llibres amb un títol idèntic, era de fet una biblioteca que contenia una gran diversitat d’obres. D’obres que a pesar de lluir el mateix títol en els seus lloms, L’illa del tresor, i que a pesar de relatar la mateixa història amb les mateixes paraules, eren íntimament diferents perquè havien estat comprades, llegides i viscudes en temps profusament distints."

Fragment de Les Illes de L’Oblit de Lluís Muntada pertanyent a Canvi d’agulles

2 comentaris:

CAMINO INCIERTO ha dit...

La primera vez que leí Cien años de soledad me ocurrió lo mismo,esa manera de jugar con las palabras me dejó asombrada,desconcertada.Hasta entonces la prosa se limitaba a utilizarlas para describir la realidad,era más propio de la poesía,pero allá por esos años 70 empecé a comprobar que eran algo más que el soporte de unos hechos narrados.
Después se han utilizado hasta recursos muy diversos como mezclar los tiempos,aliteracions, etc.
Me cuesta leer relatos breves o cuentos, pero estoy en ello, no siempre hemos de leer lo mismo.
Me gusta tu estilo de crítica,no es dogmática,planteas cuestiones implicando al que las lee,das notas sobre el libro sin desvelarlo,sobre el estilo,en fin, que es una propuesta abierta.

Caterina Cortès ha dit...

Jordi!
He canviat de blog per problemes tècnics. La meva nova adreça és:
http://caterinacortes.wordpress.com
Seguiré llegint les teves ressenyes literàries amb molt interés :)
Besades!