divendres, 3 d’octubre del 2008

Dissabte de Ian McEwan

Dissabte de Ian McEwan es presenta després d'haver acollit nombroses bones crítiques com un llibre amb entrada fàcil i èxit segur que s'havia de pair poc a poc per disfrutar-ho. Aquest escriptor de to intimista i amb bona ploma s'ha llaurat un nom propi entre els grans.

Aquesta és la història de la vida en un dia (dissabte) d'un metge totpoderós ens ensenya com és de fràgil entre bastidors. La història va i bé en una espiral, girant com una baldufa sobre la línia temporal d'un dia que sembla no acabar mai. Mitjançant aquestes anades i vingudes s'arriba a conèixer l'ésser que s'amaga rera la màscara.

No puc deixar d'establir paral·lelismes entre la vida del nostre bon doctor i la de qualsevol de nosaltres ja que tots som fràgils i tots mirem de anar endavar. Uns amb més empenta, d'altres amb menys. Suposo que es per això que veig amb certa simpatia el personatge de Perowne que per d'altres pot ser odiós.

Ara fins i tot em sento més nu i més fràgil ja que, havent llegit un llibre tant impressionat de McEwan, no sé si trobaré alguna de les seves altres obres dignes de ser comentades.

7 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

Potser sí que la fragilitat é sun dels temes del llibre, del qual recordo les detallades descripcions d'una operació quirúrgica al cervell o d'un partit d'squash, per exemple

el llibreter ha dit...

Expiació, sens dubte, seria "l'altra" gran novel·la de McEwan: és brutal, i també té a veure amb la manera com construïm la identitat, com la necessitat d'inventar històries que relliguin les dades disperses que proporciona la realitat està en el nucli dur de la consciència, d'allò que ens fa humans. I, per tant, fràgils. Al cap i a la fi, el protagonista és un neurocirurgià que fabula constantment sobre els esdeveniments que observa.

Precisament l'expressió de la fragilitat de l'ésser humà —som un cos fràgil que pensa— és un dels temes que més m'atrauen i un dels escriptors que m'ha impressionat més per la manera com ha tractat aquest tema és Francesc Serés, sobretot a La força de la gravetat.

Salutacions cordials.

Aleix Porta ha dit...

El vaig llegir fa temps. En recordo la conversa amb el tio en un carrer de Londres. Una situació una mica estranya, com de trhiller diürn. Com Hitchok.

L'hauria de rellegir. No havia percebut aquesta debilitat de la que parles. Jo més aviat li havia donat una interpretació de l'individu en una gran ciutat, massa gran, on els paràmetres per dir-ho d'alguna manera, humanament lògics es desdibuixen com un avió que s'aparta de la seua trajectòria. Però sí que és cert que la visió de la debilitat d'un home acomodat (jo no diria totpoderós tot i que el fet que sigui neurocirugià ho permet) és molt correcta. :)

Salutacions

Anònim ha dit...

Com ja vaig dir al seu moment, a mi Expiació no em va agradar però reconec que la vaig llegir en un mal moment, en una mala etapa de la meva vida. Sé que McEwan és un dels millors escriptors contemporanis i potser per això li donaré una segona oportunitat, a part que tu amb el teu post m'has conevnçut de fer-ho ;)

Anònim ha dit...

Després d'haver llegit aquest post em vaig comprar el llibre. He decidit donar-li una segona oportunitat a McEwan :)

bajoqueta ha dit...

Per mi és un dels seus millors llibres, Expiació em va decebre, potser és que no el vaig acabar d'entedre. Però este recordo que el vaig tenir a la memòria molts dies. Té una manera especial d'expressar la fragilitat humana, i al mateix temps el poder com el de fer una operació que pot salvar la vida. Molts de contrastos i sentiments que passen en un sol dia. Segur que la tornaré a llegir d'aquí un temps.

Ferdinand ha dit...

Ah, però és escriptor?
"Dissabte", i també "La platja de Chesil" no haurien hagut mai d'haver sortit del seu cap, en tot cas en forma de relat.