Contes de John Cheever

Fa uns moments he escrit un post sobre aquest llibre, que encara estic llegint i he pensat, ¿perquè no recomanar un llibre que encara llegeixes?

Cheever és un d'aquells autors que molts recomanen i mai t'atreveixes a llegir ja que totes les seves recopilacions ronden el miler de pàgines. Si goses fer-ho, descobreixes un escriptor de contes diferent. Les seves històries són planeres, amb gent de carn i ossos que sospira, somia, poques vegades guanya i moltes vegades perd.

En dues paraules, Reality bytes.

L’avantatge de fer històries sobre fets mundans és que crees amb facilitat empatia amb el lector. No em puc desempallegar d’un llibre on m’he vist reflexat, en un parell de fragments, en la vida i successos dels protagonistes. I tot perquè tenen desitjos i passen penes i alegries similars a les meves tot i la distància d’espai i de temps i del fet de saber que estic llegint històries inventades.

Podria agafar ara mateix el recull de les que he llegit i dir-vos que almenys llegiu les meves favorites però, al igual que la meva vida és diferent a la vostra, us haureu d’atrevir amb algun de les seves mastodòntiques recopilacions i fer la vostra tria al igual que trieu les vostres passes a la vida.

Contes de la Taverna del Cérvol Blanc d’Arthur C. Clarke

Quan jo era un adolescent hi havia tres persones que només de sentir el seu nom ja se em feien volar la imaginació i perdre el món de vista. Es tractaven de Asimov, Sagan i Clarke. I no els cito per ordre de preferència sinó per l’ordre en el que van desaparèixer del món físic ja que encara continuen vius gràcies a les seves obres.

Clarke, famós per blah, blah, blah, a més va escriure altres coses. Jo estic enamorat d’aquest petit llibre on crea un particular i increïble microcosmos científic. “S’arriba a ‘El Cérvol Blanc’ de manera inesperada, a través d’un d’aquests carrerons anònims que baixen del carrer Fleet fins Embankment. Seria inútil explicar-los on es troba; molt poques persones, encara que s’ho proposin, han aconseguit arribar. Per les dotze primeres visites és imprecindible l’ajuda d’un guia; després tot consisteix en tancar els ulls i confiar en el propi instint , i potser és té sort. A més, per ser sincer, no volem més clients, si més no, no a la nostra nit.”

I que fan en aquesta famosa nit? Doncs, un dels clients, Harry Purvis concretament, explica històries increïbles sobre invents i troballes científiques que ha trobat a la seva vida. “ Molt pocs clients del ‘Cérvol Blanc’ admetrien que els relats de Harry Purvis són certs, però tots estan d’acord en què alguns són més creïbles que altres.” I és que, “una de les coses que fan que els relats de Harry Purvis siguin tan convincents són l’exactitud dels detalls.”

Això fa que puguem passar una molt bona estona dins d’aquesta taverna tot i que no disposem de gaires coneixements científics i escoltar històries de com algú es dedica a treure profit del fons marítim o històries premonitòries (va ser escrit als anys 50) de com els militars encarreguen que els construeixin uns sistema computacional pel seu propi ús i els acaba sortint pacifista (d’un altra vessant els va passar el mateix amb ARPANET precursora d’INTERNET).

Malgrat que les històries poden semblar passades de moda, l’ambientació i el món té una força encisadora. A més, les històries, encara que les primeres són una mica ensopides, guanyen amb el transcurs dels relats com si l’encís de la taverna s’encomanés al lector. Suposo que per això a mi sempre m’ha estranyat la manca d’una segona part on es continuí recreant aquest fabulós món.

Però igualment, ara, jo, tot i no ser un adolescent, no deixaré de fer volar la imaginació i somiar en altres móns cada vegada que escolti el nom d’Asimov, Sagan i Clarke.

Anna Édes de Dezso Kosztolanyi

Els narradors de l’est d’Europa tenen en comú una força narrativa que et fan retenir, per temps que hagi passat, imatges dels seus llibres al cap com si les haguessis llegit ahir. Jo sempre que penso en aquest llibre recordo la fugida d’un alt càrrec hongarès, amb la que s’inicia el llibre, en una avioneta que sobrevola la ciutat. Al mateix temps, amb tota la ciutat revoltada per un canvi de règim polític, una noia, de nom Anna, camina indiferent a tot a la recerca d’una llar on servir com a minyona.

L’Anna comença a treballar pel matrimoni Vizy, ell és un alt funcionari del Govern que veu com la seva posició a la vida pot variar amb el canvi polític, la senyora és una bruixa però no deixa de veure que el canvi de minyona l’afavoreix. La vida de la pagesa Anna, enmig de la ciutat, ens ofereix un munt de deliciosos contrastos fins arribar a un sorprenent final.

Aquest autor hongarès, de nom gairebé impronunciable, ens ofereix una escriptura intimista d’una altíssima qualitat. La novel·la, que trobareu en castellà com “Anna la dulce”, és una de les seves millors obres i que, tot i ser un dels autors del seu país més traduïts i universals, possiblement us serà completament desconeguda però a la vegada us proporcionarà una magnífica estona de lectura a més de descobrir-vos el món d’un magnífic escriptor.

El carreró dels miracles de Naguib Mahfuz

Amb els fets succeits en el dia d' avui, quan arriba la tarda i tinc que escriure el meu post, he estat a punt de no fer-ho ja que no tenia ganes, però finalment he decidit fer com l’autor d’aquest llibre que, tot i les dificultats, narra una història on es denuncia la misèria i la corrupció.

Aquesta història, escrita l’any 1947, és una novel·la coral on els personatges van viuen les seves vides sempre al voltant dels petits escenaris localitzats al carreró de Midaq. El xeic Darwish, un beat que representa la figura estoica i resignada ens fa una mica de nexe en comú a totes les històries que succeeixen al llarg del relat. Cadascun dels personatges no només representa la seva vida, sinó que ben mirat són figures simbòliques d’alguna mena. Per exemple, el tio Kamil pot ser el símbol de l’amistat inamovible. Dolç, inamovible, sempre dormitant i inalterable.

Qualsevol lector pot trobar diferents similituds en el contingut del llibre ja que les històries que explica no són noves. Així a uns el recorda “L'edifici Iaqubian”, d’Alaa Al Aswani, a d’altres, els pot recordar el realisme de Perez- Galdos, a mi personalment em feia pensar en “Historia de una escalera” de Buero Vallejo.

Mahfuz va ser un autor que, entre línies, denunciava les injustícies que hi havia al seu país siguessin del caire que siguessin i vinguessin d’on vinguessin, la qual cosa li va provocar ser ferit en un atemptat com a conseqüència d’una fatua i passar els últims dies de la seva vida tancat a casa seva sota escorta de la policia ja que estava amenaçat de mort. I tot, per ser considerat un heretge ja que deien que havia ofès a Déu quan en realitat intentava ajudar al seu poble denunciant la situació de misèria i corrupció en la que vivien. Però de vegades els homes ens oblidem que la misèria no només pot ser una cosa material sinó que pot estar dins de la gent fins a l’extrem d’arribar a voler matar a un desconegut, per l’esquena, davant de la seva família pel simple fet de que pensa diferent que tu.