Quan jo era un adolescent hi havia tres persones que només de sentir el seu nom ja se em feien volar la imaginació i perdre el món de vista. Es tractaven de Asimov, Sagan i Clarke. I no els cito per ordre de preferència sinó per l’ordre en el que van desaparèixer del món físic ja que encara continuen vius gràcies a les seves obres.
Clarke, famós per blah, blah, blah, a més va escriure altres coses. Jo estic enamorat d’aquest petit llibre on crea un particular i increïble microcosmos científic. “S’arriba a ‘El Cérvol Blanc’ de manera inesperada, a través d’un d’aquests carrerons anònims que baixen del carrer Fleet fins Embankment. Seria inútil explicar-los on es troba; molt poques persones, encara que s’ho proposin, han aconseguit arribar. Per les dotze primeres visites és imprecindible l’ajuda d’un guia; després tot consisteix en tancar els ulls i confiar en el propi instint , i potser és té sort. A més, per ser sincer, no volem més clients, si més no, no a la nostra nit.”
I que fan en aquesta famosa nit? Doncs, un dels clients, Harry Purvis concretament, explica històries increïbles sobre invents i troballes científiques que ha trobat a la seva vida. “ Molt pocs clients del ‘Cérvol Blanc’ admetrien que els relats de Harry Purvis són certs, però tots estan d’acord en què alguns són més creïbles que altres.” I és que, “una de les coses que fan que els relats de Harry Purvis siguin tan convincents són l’exactitud dels detalls.”
Això fa que puguem passar una molt bona estona dins d’aquesta taverna tot i que no disposem de gaires coneixements científics i escoltar històries de com algú es dedica a treure profit del fons marítim o històries premonitòries (va ser escrit als anys 50) de com els militars encarreguen que els construeixin uns sistema computacional pel seu propi ús i els acaba sortint pacifista (d’un altra vessant els va passar el mateix amb ARPANET precursora d’INTERNET).
Malgrat que les històries poden semblar passades de moda, l’ambientació i el món té una força encisadora. A més, les històries, encara que les primeres són una mica ensopides, guanyen amb el transcurs dels relats com si l’encís de la taverna s’encomanés al lector. Suposo que per això a mi sempre m’ha estranyat la manca d’una segona part on es continuí recreant aquest fabulós món.
Però igualment, ara, jo, tot i no ser un adolescent, no deixaré de fer volar la imaginació i somiar en altres móns cada vegada que escolti el nom d’Asimov, Sagan i Clarke.
Clarke, famós per blah, blah, blah, a més va escriure altres coses. Jo estic enamorat d’aquest petit llibre on crea un particular i increïble microcosmos científic. “S’arriba a ‘El Cérvol Blanc’ de manera inesperada, a través d’un d’aquests carrerons anònims que baixen del carrer Fleet fins Embankment. Seria inútil explicar-los on es troba; molt poques persones, encara que s’ho proposin, han aconseguit arribar. Per les dotze primeres visites és imprecindible l’ajuda d’un guia; després tot consisteix en tancar els ulls i confiar en el propi instint , i potser és té sort. A més, per ser sincer, no volem més clients, si més no, no a la nostra nit.”
I que fan en aquesta famosa nit? Doncs, un dels clients, Harry Purvis concretament, explica històries increïbles sobre invents i troballes científiques que ha trobat a la seva vida. “ Molt pocs clients del ‘Cérvol Blanc’ admetrien que els relats de Harry Purvis són certs, però tots estan d’acord en què alguns són més creïbles que altres.” I és que, “una de les coses que fan que els relats de Harry Purvis siguin tan convincents són l’exactitud dels detalls.”
Això fa que puguem passar una molt bona estona dins d’aquesta taverna tot i que no disposem de gaires coneixements científics i escoltar històries de com algú es dedica a treure profit del fons marítim o històries premonitòries (va ser escrit als anys 50) de com els militars encarreguen que els construeixin uns sistema computacional pel seu propi ús i els acaba sortint pacifista (d’un altra vessant els va passar el mateix amb ARPANET precursora d’INTERNET).
Malgrat que les històries poden semblar passades de moda, l’ambientació i el món té una força encisadora. A més, les històries, encara que les primeres són una mica ensopides, guanyen amb el transcurs dels relats com si l’encís de la taverna s’encomanés al lector. Suposo que per això a mi sempre m’ha estranyat la manca d’una segona part on es continuí recreant aquest fabulós món.
Però igualment, ara, jo, tot i no ser un adolescent, no deixaré de fer volar la imaginació i somiar en altres móns cada vegada que escolti el nom d’Asimov, Sagan i Clarke.
7 comentaris:
Avui has sortit al suplement de cultura de l'Avui. Felicitats
He estado mucho rato buscándote por el suplement de cultura del Avui,pero no tengo suerte.
Se nota bien que eres un hombre del renacimiento,te apasiona todo,a mi esta lectura medio científica me supera,soy más de fantasía o de otra realidad más de letras,ya me costó entender lo de 2001 una odisea del espacio.Eres un todoterreno envidiable.
un bon llibre, sí senyor, i un gran escriptor que ens ha deixat. El llibre jo el tinc en una edició més antiga encara! :D
Et vaig veure a l'Avui i t'he de dir que m'ha agradat força el blog.
Veig que compartim gustos: Saramago (ho he llegit TOT d'ell menys LA CAVERNA i L'HOME DUPLICAT). Mapunto el de ANNA ÉDIS, serà la propera compra que faré (ara mateix estic llegint LES VEUS DEL PAMANO, que el tenia pendent des de feia anys).
Fins aviat
Algú ha llegit alguna cosa d'en Roberto Bolaño?? espero consell, fins aviat
En aquest mateix bloc recomano la lectura de 2666. En realitat són diversos llibres condensats en un, que va ser la seva obra pòstuma, però si vols pots llegir només el primer, "Els crítics", que és una de les millors coses que he llegit mai.
Bolaño és un escriptor fabulós però amb un món molt particular, de seguida li agrada anar d'un lloc a altre i explicar-te la vida de tothom encara que no vingui al cas. A "Los detectives Salvajes", obra semibiogràfica (per no dir novela biografica), descrivia a Dickens com aquell fabulós escriptor capaç d'aturar la narració per dedicar una dotzena de pàgines a descriure un edifici, Bolaño fa el mateix amb el primer que es creua amb els personatges principals encara que després no intervingui en l'argument.
Per començar podries fer-ho amb els seus contes o com jo, amb "El Gaucho insufrible" on veuràs que darrera d'aquelles simples històries s'amaga un escriptor d'alta qualitat i complexitat.
Començaré amb 2666. Gràcies
Publica un comentari a l'entrada