Guerra i Pau de Lev Tolstoi

Fa molts anys, quan era molt jove i innocent, vaig anar a treballar lluny de casa. Era la meva primera vegada. Era estiu. Les jornades eren llargues i calides i per la nit m’agradava jeure al meu llit i llegir. Compartia habitació amb un parell de companys i dalt d’un moble cadascú va posar unes quantes cintes de música i uns quants llibres que compartíem. D’aquesta manera vaig conèixer noves músiques i nous autors, entre d’ells Lev Tolstoi.

El primer que em va atreure va ser la seva impressionant aparença. Era un llibre gegantí, de volum colossal, amb un lletra menuda que li donava un aspecte bíblic. El meu company l’havia agafat de la llibreria del seu pare amb la intenció de llegir-lo aquell estiu però vaig ser jo qui es va avançar i es va endinsar dins aquelles pàgines.

El relat fascinava des de les seves primeres pàgines on es presentaven tot un munt de personatges, que perfectament dibuixats, ja fan preveure el clima bèl·lic que s'acosta. Un munt de pàgines desprès, Napoleó envairia Rússia i el que semblava un relat de societat es converteix en un relat de guerra esfereïdor que finalitza amb la derrota dels exercits francesos i el retrobament dels que al principi eren amics i que la guerra ha transformat.

Essent possiblement una de les millors novel·les del món, no hi ha període millor per llegir-la que l’estiu on la podem gaudir amb tota tranquil·litat asseguts i en total relax i sense preocupar-nos per les seves grans dimensions.

Diario secreto de Laszlo, Conde Dracula de Roderick Anscombe

Des de petit estic fascinat per la figura dels vampirs, suposo que com a molt d'altres em fascina aquesta barreja de poder suprem que tenen combinat amb el fet de ser immortals tot i les seves debilitats. Per tant, es normal que llegeixi qualsevol llibre que tracti el tema. N'he trobat de distrets i bons que tracten el tema amb un cert clasicisme ("Salem's Lot" de Stephen King), d'altres que volen ser més innovadors ("Lestat el Vampir" d'Anne Rice) i fins i tot d'altres que no tracten sobre vampirs però aprofiten el tema per introduir altres temes amb certa originalitat tot i que alguns et facin morir d'avorriment ("Lo que sé de los vampiros" de Casavella) tot i que com en aquest cas et pots trobar un llibre ben fresc i original.

Laszlo, no és un vampir ni és el Compte Dracula. En realitat és un jove noble de bona família d'origen balcànic que estudia a París. Allà combina la seva formació i els seus estudis amb interminables nits de dones i alcohol. Poc a poc abandona aquests costums seduït per una bella cortesana a la que una nit, després d'una discusió passional mata amb d'un tall al coll. Mentres ella es desagna ell li vol fer un petó però sense saber perquè es llença sobre el seu coll i beu la seva sang. Al poc temps marxa de París, temerós de que la justícia el relacioni amb el crim. El temps passa i es es converteix en el principal referent de la seva comarca. Mai ha pagat pel crim que va cometre a París però per les nits encara el recorda i l'obsessiona. I un bon dia per calmar la seva obsessió mata un altra dona i torna a beure la seva sang. Aquí comença una espiral d'assassinats on tota la regió veu la mà d'un vampir i s'encomanen al seu senyor Laszlo per tal que el protegeixi d'aquest.

Aquesta novel·la, que va passar sense pena ni glòria, està escrita en forma de diari del mateix compte. Això sí, el Sr. Anscombe, que és un reputat psiquiatra ens ofereix un viatge en primera persona a la ment d'un assassí en sèrie amb una bona dòsi d'humor negre i un bon ritme que fa que l'acció vagi "in crescendo" durant tota la novel·la. Si algun dia la veieu abandonada pels racons d'una biblioteca, les lleixes d'una amic o un mercat de segona ma no dubteu en agafar-la ja que us asseguro que passareu una bona estona

Viatge al centre de la Terra de Jules Verne

Jules Verne és un d’aquells autors que possiblement ningú llegeix avui en dia. Tothom sap l’argument de les seves històries i de tant en tant ens obsequiem amb una nova adaptació animada que, per molts, és la principal excusa per no tenir que llegir el llibre.

És ben cert que si Jules Verne hagués nascut amb posterioritat, potser 50 o 60 anys més tard, igual no s’hauria menjat una rosca. Darrera d’ell va venir una munió de bons escriptors de ciència ficció. Però també és cert, que perquè molts altres s’atrevissin a escriure ciència ficció tenia que haver un pioner i aquí va estar ell entre d’altres.

I és que amb els seu estil senzill, adornat per nombrosos detalls geogràfics, i en general científics de tota mena, escrivia unes novel·les que captiven al lector, fins i tot avui en dia, ja que la seva lectura, tot i ser una mica naïf , flueixi amb agilitat pàgina rera pàgina.

De vegades sembla impressionar que aquest home fos tan vident, per exemple en aquesta novel·la els protagonistes fan servir uns lots amb electricitat, però si analitzem altres autors de ciència ficció posteriors també eren capaços de treure a les seves novel·les invents que pocs anys després s’han materialitzat, per exemple l’ús d’una xarxa que contenia informació i era accessible arreu del món.

Jules Verne, heroi de la meva joventut, que em portava a llocs increïbles en viatges fantàstics en certa edició dual de còmic i llibre, és un autor que no dubto en rescatar en moments d’estrès i ansietat per tal que em torni a fer viatjar i relaxar amb una de les seves simples però agradables històries.

Middlesex de Jeffrey Eugenides

Una de les coses que m’agrada del procés de lectura és el fet d’adonar-se del fet de la transmutació. Com a lector, Déu suprem que tot ho observa des de dalt del seu Olimp, pots veure com passa el temps en un instant i el que ara era ja no és, i veure com apareixen noves coses, noves emocions, fins arribar a un final en el que tu, com a deïtat avorrida, decideixes abandonar la contemplació d’aquell punt de la història i dedicar-te a altra cosa.

I vet aquí com l’atzar, potser creació capritxosa d’una altre Déu, em va portar a triar aquest llibre de Eugenides quan el que jo volia era l’altre, el famós. Però es que em va atreure la morbositat de la història, una jove adolescent que descobreix que té passió per altres dones i no per ser lesbiana sinó per ser hermafrodita. I a partir d’aquí en endinsem en un apassionant viatge al passat veient la història de la seva família i com es lliguen diferents històries dintre de la història fins acabar llegint una de molt diferent a la que pensaven.

Potser en poques obres trobareu un procés de mutació tan elaborat com en aquesta. Potser en poques obres us mourà la curiositat a passar pàgina rera pàgina sense parar a pensar d’on ve la història i on va. Però si vols veure com passa el temps en un instant, i veure com apareixen noves coses, noves emocions, aquesta és la vostre novel·la a llegir.

¿Somien els androides xais elèctrics? De Philip K. Dick

¿Heu tingut mai ganes de cremar un llibre? Jo sí. Precisament aquest el dia que el vaig trobar en una llibreria i algun editor il·luminat l’havia subtitulat “Blade Runner”. I no cal que us digui que, tot i ser ambdues unes obres mestres cadascuna al seu gènere, són molt diferents entre sí.

Aquest petit i meravellós llibre és molt diferent a la majestuosa pel·lícula tot i tenir una argument similar. En un món futur, un caçador de nom Decker té la missió de capturar i destruir la última fornada d’androides, molt similars als humans, que enlloc d’estar-se a les colònies han vingut a la Terra.

A partir d’aquí les diferències són nombroses fins arribar al punt de distingir-se dues obres d’art totalment diferents, bé en realitat tot i que apareixen molts conceptes similars a la pel·lícula, precisament a la novel·la el concepte de Blade Runner no apareix. El més curiós és que fins l’aparició de la pel·lícula, l’autor, avui consagrat, era un frikie de la ciència ficció que mai va tenir cap èxit remarcable. Tot i això, va arribar a escriure una magnífica reflexió sobre l’ètica de la vida i la mort en forma de novel·la de robots.