El pavelló d'or de Yukio Mishima

Un dels principals reptes que té llegir un autor oriental és la barrera idiomatica. I no ho dic perque els llegeixi en versió original sinó perquè els idiomes orientals acostumen a ser simbòlics i això fa crec que ajuda a que la seva línia de pensament sigui tan diferent de la nostra.

En aquesta preciosa novel·la, tot un clàsic de la literatura moderna japonesa, tenim que tot en ella és simbòlic. Podríem dir que és el paradigma del simbolisme. En ella un jove novici, idealitza com a màxim estandard de la bellesa i de la perfecció el pavelló d'or, temple dins del qual treballa i refusa qualsevol altre model de bellesa. Finalment, i com se sap des de el principi, convençut de que mai assolirà la comunió màxima amb el temple decideix cremar-lo.

Una de les coses que més m'ha impressionat d'aquest llibre és la preocupació que té l'autor per tal que el lector sapigue com comença i com acaba el llibre. Per tant, ja no hi ha ansia en arribar al destí final, sabem el que ens espera i podem gaudir pàgina rera pàgina pel fabulós viatge de la vida del novici i intentar entendre perquè s'obsesiona amb un element.

I potser si arribem entendre les virtuts i defectes dels personatges ens arribem a entendre una mica més nosaltres mateixos ja que, i que ningú s'amagui, tothom té la seva fixació en un model de bellesa i potser un dia ens trobarem que allò en el que creiem no es perfecte i ens entrin ganes de cremar el pavelló d'or i llavors entendrem que a pesar de tot el que volem es viure.

Tu Rostro Mañana de Javier Marías

¿Perquè un escriptor necessita 1.600 pàgines per escriure una novel·la? O bé, té molt d'argument, o bé no sap com acabar-la i va fent o potser cobra per pàgines...

En el cas de Javier Marías, jo crec que ha estat pur exhibicionisme literari. En resum, tot el llibre explica la història de un espanyol separat, políglota i molt culte (Marías???) i al qual l'uneix l'amistat del seu moribund pare (el pare de Marías) amb un culte aristocrata anglès (sir Peter - només li canvia el cognom) que li presenta a un misteriós personatge que el contracta per treballar com analista de perfils per una branca secreta del MI16.

El primer volum s'obre amb un inici espectacular, que en el fons és el que em va enganxar, ja que durant tota la resta del llibre no saps molt bé de que va res ja que es dedica a anar-se per les branques a la primera oportunitat. Tot i que per ser sincer, jo em deixava portar amb un plaer total encara que per alguns pugui semblar un intent d'escriptura esnobista per part de l'autor. Per aquells que no es vulguin atrevir amb l'obra complerta el meu consell i súplica es que cal que llegeixin el primer capítol d'aquesta.

El segon volum també comença força bé. Una introducció contundent. D'aquelles que es recorden només que te les citin però la resta del llista afluixa moltíssim ja que el pobre Marías intenta reconduir la història per no tenir que estar escribint tres o quatre mil pàgines. Per tant, aquí comencem a entreveure una mica de que va la història i al meu entendre el nus argumental de la mateixa és la part més fluixa de la trilogia.

El tercer volum no comença tan bé. Potser atemoreix el tamany inmés de quelcom que pot ser un simple intent de creacionisme sense més sentit que aconseguir bones cites (és que encara ens recordem del primer i badallem del segon) però poc a poc crea una història del no res i la lliga, la entortolliga i ens sedueix amb paranys on et quedes enganxats fins trobar-te que arribes a la última frase: Fí del tercer vòlum i últim.... I llavors penses, "¿I perquè carai no escriu un quart?"

La insostenible lleugeresa del ser de Milan Kundera

Ahir a la nit una xafogor terrible feia incomode qualsevol intent de ser abraçat. Però l'intent es va produir, i em va venir al cap una escena d'aquest llibre on, si mal no recordo, en Tomas per evitar la aclaparadora abraçada possava en el seu lloc una sabata.

A la novel·la, que recordo en flashos intermitents, ell deixa a la noia ja que és incapaç de resistir la pressió de l'amor. Al mateix temps té una amant que a la seva vegada inicia una relació sentimental amb un home casat i que no empitjora fins que aquest no decideix abandonar-ho tot per estar amb ella.

Si de vegades afrontar la vida pot semblar dificil, aquí veiem tota una sèrie de personatges que no saben com fugir d'estudi quan troben de front allò que tant han buscat, potser perquè la vida és difícil o potser perquè com deia Sèneca tant més ràpid correm cap a la felicitat, tant més ràpid aquesta s'allunya de nosaltres.

Aquests records de pors infinitesimals em varen fer resistir ahir nit la aclaparadora abraçada i pensar en que potser, aquesta gran tràgedia grega portada als nostres dies per l'autor, mereix una regellida encara que sigui per recordar per si efectivament en Tomas possava en el seu lloc una sabata.

El lector de Bernhard Schlink

Una vegada més ens trobem amb un relat quasi autobiogràfic on l'autor ens relata la iniciació sexual d'un adolescent, en Berg, mitjançant la relació que es genera entre aquest i una dona més gran, la Hanna, a la que llegeix.

Si simplement es quedés aquí, seria un d'altres i potser, com diria en Biel, l'hauria amorrat al piló de "llibres sobre iniciacions adolescents" però a més l'autor, tampoc explicaré tota la història per no esgarriar la lectura a ningú, afegeix tota una trama sobre la participació dels alemanys amb l'extermini jueu i les seves implicacions amb el partit nazi.

Schlink, no és la primera vegada que s'implica en aquests temes ja que en obres anteriors, concretament a la saga del vell detectiu Selb, ja fa servir la figura del ciutadà alemany que es deixa arrossegar per la voràgine de la Segona Guerra Mundial . fins arribar a col·laborar amb actes inimaginables.

Aquest punt de reflexió, que per qualsevol altre podria ser simplement una base de reflexió ética o filosòsica, en aquest país, on s'ha viscut una guerra civil i on encara sonen els retrets a banda i banda, un llibre així pot significar quelcom més ja que dona molt que pensar. I es que ja ho deia Edmond Burke: "Perque el mal trionfi, només es necessita que els homes bons no facin res".

Guerra i Pau de Lev Tolstoi

Fa molts anys, quan era molt jove i innocent, vaig anar a treballar lluny de casa. Era la meva primera vegada. Era estiu. Les jornades eren llargues i calides i per la nit m’agradava jeure al meu llit i llegir. Compartia habitació amb un parell de companys i dalt d’un moble cadascú va posar unes quantes cintes de música i uns quants llibres que compartíem. D’aquesta manera vaig conèixer noves músiques i nous autors, entre d’ells Lev Tolstoi.

El primer que em va atreure va ser la seva impressionant aparença. Era un llibre gegantí, de volum colossal, amb un lletra menuda que li donava un aspecte bíblic. El meu company l’havia agafat de la llibreria del seu pare amb la intenció de llegir-lo aquell estiu però vaig ser jo qui es va avançar i es va endinsar dins aquelles pàgines.

El relat fascinava des de les seves primeres pàgines on es presentaven tot un munt de personatges, que perfectament dibuixats, ja fan preveure el clima bèl·lic que s'acosta. Un munt de pàgines desprès, Napoleó envairia Rússia i el que semblava un relat de societat es converteix en un relat de guerra esfereïdor que finalitza amb la derrota dels exercits francesos i el retrobament dels que al principi eren amics i que la guerra ha transformat.

Essent possiblement una de les millors novel·les del món, no hi ha període millor per llegir-la que l’estiu on la podem gaudir amb tota tranquil·litat asseguts i en total relax i sense preocupar-nos per les seves grans dimensions.

Diario secreto de Laszlo, Conde Dracula de Roderick Anscombe

Des de petit estic fascinat per la figura dels vampirs, suposo que com a molt d'altres em fascina aquesta barreja de poder suprem que tenen combinat amb el fet de ser immortals tot i les seves debilitats. Per tant, es normal que llegeixi qualsevol llibre que tracti el tema. N'he trobat de distrets i bons que tracten el tema amb un cert clasicisme ("Salem's Lot" de Stephen King), d'altres que volen ser més innovadors ("Lestat el Vampir" d'Anne Rice) i fins i tot d'altres que no tracten sobre vampirs però aprofiten el tema per introduir altres temes amb certa originalitat tot i que alguns et facin morir d'avorriment ("Lo que sé de los vampiros" de Casavella) tot i que com en aquest cas et pots trobar un llibre ben fresc i original.

Laszlo, no és un vampir ni és el Compte Dracula. En realitat és un jove noble de bona família d'origen balcànic que estudia a París. Allà combina la seva formació i els seus estudis amb interminables nits de dones i alcohol. Poc a poc abandona aquests costums seduït per una bella cortesana a la que una nit, després d'una discusió passional mata amb d'un tall al coll. Mentres ella es desagna ell li vol fer un petó però sense saber perquè es llença sobre el seu coll i beu la seva sang. Al poc temps marxa de París, temerós de que la justícia el relacioni amb el crim. El temps passa i es es converteix en el principal referent de la seva comarca. Mai ha pagat pel crim que va cometre a París però per les nits encara el recorda i l'obsessiona. I un bon dia per calmar la seva obsessió mata un altra dona i torna a beure la seva sang. Aquí comença una espiral d'assassinats on tota la regió veu la mà d'un vampir i s'encomanen al seu senyor Laszlo per tal que el protegeixi d'aquest.

Aquesta novel·la, que va passar sense pena ni glòria, està escrita en forma de diari del mateix compte. Això sí, el Sr. Anscombe, que és un reputat psiquiatra ens ofereix un viatge en primera persona a la ment d'un assassí en sèrie amb una bona dòsi d'humor negre i un bon ritme que fa que l'acció vagi "in crescendo" durant tota la novel·la. Si algun dia la veieu abandonada pels racons d'una biblioteca, les lleixes d'una amic o un mercat de segona ma no dubteu en agafar-la ja que us asseguro que passareu una bona estona

Viatge al centre de la Terra de Jules Verne

Jules Verne és un d’aquells autors que possiblement ningú llegeix avui en dia. Tothom sap l’argument de les seves històries i de tant en tant ens obsequiem amb una nova adaptació animada que, per molts, és la principal excusa per no tenir que llegir el llibre.

És ben cert que si Jules Verne hagués nascut amb posterioritat, potser 50 o 60 anys més tard, igual no s’hauria menjat una rosca. Darrera d’ell va venir una munió de bons escriptors de ciència ficció. Però també és cert, que perquè molts altres s’atrevissin a escriure ciència ficció tenia que haver un pioner i aquí va estar ell entre d’altres.

I és que amb els seu estil senzill, adornat per nombrosos detalls geogràfics, i en general científics de tota mena, escrivia unes novel·les que captiven al lector, fins i tot avui en dia, ja que la seva lectura, tot i ser una mica naïf , flueixi amb agilitat pàgina rera pàgina.

De vegades sembla impressionar que aquest home fos tan vident, per exemple en aquesta novel·la els protagonistes fan servir uns lots amb electricitat, però si analitzem altres autors de ciència ficció posteriors també eren capaços de treure a les seves novel·les invents que pocs anys després s’han materialitzat, per exemple l’ús d’una xarxa que contenia informació i era accessible arreu del món.

Jules Verne, heroi de la meva joventut, que em portava a llocs increïbles en viatges fantàstics en certa edició dual de còmic i llibre, és un autor que no dubto en rescatar en moments d’estrès i ansietat per tal que em torni a fer viatjar i relaxar amb una de les seves simples però agradables històries.