Cuatro Amigos de David Trueba

Sopava un dia a casa del meu veí, o ex-veí per ser exactes, quan em va comentar que ell va deixar de llegir aquest llibre ja que no li interesava el tema. A mi em va agafar en el moment just. Era estiu, no feia més que veure vells amics i mirar de tancar a l'armari les pors, incerteses i dubtes fins a l'hivern.

I es que aquesta història no té res més que això. Quatre amics que es troben per marxar junts de vacances i oblidar les seves miserables vides. El problema és que allà on vagis sempre ets el que ets i les teves misèries viatgen amb tu fins que les afrontes. Bé, en realitat no crec que hi hagi ningú que vagi per la vida dient als pagesos "comehenos". Però, llicències d'autor apart (cadascú fa parlar els seus personatges com vol i pot), la trama no deixa d'estar ben feta i segueix una cronologia lògica amb alguns moments d'humor hilarant.

A mi el que més m'han agradat són algunes sentències lapidatories que Trueba posa en boca dels personatges ja que són fantàstiques per utilitzar en qualsevol sopar. Per exemple, només de començar diu un borratxo sobre els amics: "Nunca explico mis penas a mis amigos. Si quieren divertirse que los entretenga su puta madre." No, si jo tampoc ho faig, poc que ens veiem només faltaria que estiguessin només explicant-nos les penes...

I els més mítics són els seus Escritos en Servilletas que han donat pas a la creació de infinitat de blocs que es diuen així (fins i tot un s'ha posat com a pseudònim d'autor Traubert que sembla un anagrama de Trueba) i que és un recull de pensaments amb els que acaba cada capítol. Us deixo amb un dels meus favorits:

El verano es una estación triste en la que nada crece. Quién no prefiere el mes de diciembre pese a la amargura que provoca la felicidad ajena; incluso la establecida crueldad de abril es mil veces más estimulante. La canción del verano es siempre la peor canción del año. El amor de verano es un subgénero del amor, del gran amor que nunca podrá tener lugar en verano. Hablan de lecturas de verano, noches de verano, viajes de verano, bebidas de verano y con ello queda implícito un sutil desprecio. Nuestro amor no está hecho para el verano. Nuestro amor no conoce vacaciones.

El dia dels trífids de John Wyndham

Hi ha llibres que deixen emprenta per tota la vida. En el meu cas és perquè en aquest cas em recordo de la família de la persona a la que li vaig deixar el llibre i mai més me l'ha retornat (persona que no recordo qui és) i perquè va ser una d'aquelles típiques lectures de l'adolescència que t'encanten i no oblides mai (en realitat he vist posteriorment qualsevol adaptació cinematogràfica sobre el tema).

L'argument és apocalíptic. Un home que es desperta sol en un hospital on tothom ha desaparegut. Ell, al estar sense vista no va veure una pluja de meteorits impresionant que va provocar que tots els que la van visionar quedessin cecs. A partir d'aquí s'enceta el relat sobre la supervivència i la reconstrucció de la humanitat. S'han d'ajudar als altres o mirar per un mateix? Agrupar-se en unitats petites o mirar de reconstruir? O potser crear un nou món seguint una utopia?

Un argument fascinant i molt original per la seva època (va ser escrit als anys 50) que va causar furor ja que per aquella època, si més no, sempre hi havia la por a un nou enfrontament bèl·lic mundial que ho assolés tot (la Guerra Freda). Aquest argument ha estat utilitzat amb variants per crear noves i fascinants creacions literàries sobre un apocal·lipsis mundial: "Mecanoscrit del Segon Origen" de Pedrolo, "El Mur del Fred" de Loiseau... I tot això sense comptar amb les mil i una adaptacions al cinema i les idees del seu argument adaptades a altres produccions. Quantes pel·lícules heu vist que el protagonista s'aixeca en un hospital i es troba tot assolat ???

Veritablement un gran clàssic que per la seva inflluència no es pot oblidar...

Afirma Pereira de Antonio Tabucchi

Tinc un amic al que li ha agradava dir que quelcom era més delicat que una història de Tabucchi. Això em va empenyer a llegir-me aquest llibre que tenia oblidat, entre tants d'altres, en els pendents a llegir.

Tinc un amic que, com Pereira, és tranquil i sosegat, fins a cert punt apartat del bullici de la vida tot i que ambdós els agrada de tant en tant anar a la platja per sentir el mar. Fidels als seus ideals no dubten en lluitar davant de la injustícia més, un personatge així, no ho fa frontalment, ja que l'escombrarien a la primera garrotada, sinó que ho fa amb senzillesa i humilitat, més o menys com tot el que fa a la vida.

Llegint Tabucchi he entés que es la delicadesa, la pausa, la parsimònia... I és que Pereira no només és un personatge, és tot un personatge que destaca en un món gris com una taca de pintura en una fotografia en blanc i negre.

Tinc un amic, però qualsevol ànima sensible que conegui a Pereira en tindrà un altre.