divendres, 10 d’octubre del 2008

La casa de les belles adormides de Yasunari Kawabata

Vet aquí que m'estic adonant que els japonesos tenen una gran passió per la bellesa perfecta. Mishima i "El pavelló d'or" eren tota una reflexió sobre la mateixa i en aquest llibre, que tothom recomana, tornem a tenir el mateix tema barrejat amb quelcom tan antagònic com pot ser el món de la prostitució.

En aquest breu relat, tenim un vell, de bona posició, que ens explica les seves experiències dins un prostíbul molt especial. I és que allà, les noies dormen narcotitzades i els homes només poden lliscar per sobre del seu cos sense practicar sexe físic. Els clients, que majoritàriament són avis acomodats, primer se senten avergonyits i fastigosos però poc a poc el record del passat els fa sentir joves i vigorosos i quan es desperten pel matí al costat de la bella adormida ha estat una experiència millor que el sexe.

"Que era el pitjor que un home podia fer a una dona? El que li havia passat per exemple amb la dona casada de Kobe, o amb la prostituta de catorze anys, no havia ocupat sinó un instant en una llarga vida, i l'instant següent s'ho havia endut. Haver-se casat amb la seva dona, haver pujat les seves filles. això era el que es considerava bo generalment, i, tanmateix, els havia posat traves durant molt de temps i havia controlat la seva vida com a dones fins al punt d'haver-los, fins i tot, desviat el caràcter: vist així, tot plegat era més aviat dolent. Els costums d'aquest món, amagats sota la voluntat de l'ordre, potser ens anestesiaven el sentit del mal.

Jeure al costat d'una noia a qui havien adormit era una cosa dolenta, sense cap dubte. Ho seria també si la matava, i encara més clarament."

Potser perquè no van trobar a la vida la bellesa perfecta tant Mishima com Kawabata van acabar la seva vida suïcidant-se o potser per saber que les seves obres eren ja d’una bellesa perfecta.

divendres, 3 d’octubre del 2008

Dissabte de Ian McEwan

Dissabte de Ian McEwan es presenta després d'haver acollit nombroses bones crítiques com un llibre amb entrada fàcil i èxit segur que s'havia de pair poc a poc per disfrutar-ho. Aquest escriptor de to intimista i amb bona ploma s'ha llaurat un nom propi entre els grans.

Aquesta és la història de la vida en un dia (dissabte) d'un metge totpoderós ens ensenya com és de fràgil entre bastidors. La història va i bé en una espiral, girant com una baldufa sobre la línia temporal d'un dia que sembla no acabar mai. Mitjançant aquestes anades i vingudes s'arriba a conèixer l'ésser que s'amaga rera la màscara.

No puc deixar d'establir paral·lelismes entre la vida del nostre bon doctor i la de qualsevol de nosaltres ja que tots som fràgils i tots mirem de anar endavar. Uns amb més empenta, d'altres amb menys. Suposo que es per això que veig amb certa simpatia el personatge de Perowne que per d'altres pot ser odiós.

Ara fins i tot em sento més nu i més fràgil ja que, havent llegit un llibre tant impressionat de McEwan, no sé si trobaré alguna de les seves altres obres dignes de ser comentades.

divendres, 19 de setembre del 2008

Divendres o el llimbs del Pacífic de Michael Tournier

Es molt freqüent veure en cinema que algú fa un "remake", o sigui, refà a la seva manera una pel·lícula antiga. S'ha fet, i es farà, amb més o menys èxit sense respectar si és un clàssic o una obra mestre però el que no havia vist mai era aquest procés dins el món literari.

Michael Tournier és un escriptor francès que va tenir la gosadia de, com a òpera prima, escriure un "remake" del clàssic de Daniel Defoe "Robinson Crusoe". Que més dir, llavors tothom coneix l'argument... Robinson Crusoe és l'únic supervivent de un naufragi que intenta de sobreviure en una illa solitària fins que un dia rescata de la mort a un indígena que volien assassinar i el bateja com Divendres.

No he llegit mai l'original però la versió de Tournier és magnífica. Visual, reflexiva i que dona molt on pensar. Ara la meva feina és llegir la versió mare i més obres de aquest gran autor que sembla ser Michael Tournier (no només pel que he llegit sinó fent una ullada a la seva llorejada biografia) pel que m'estic plantejant emigrar a una illa deserta però, ¿no tindria després massa feina?

divendres, 5 de setembre del 2008

La inteligencia fracasada de Jose Antonio Marina

També conegut com a "Teoría y práctica de la estupidez" fa més cara de ser un llibre d'autoajuda que d'un llibre seriós, escrit per un autèntic expert en psicologia entès en la matèria.

Marina no fa res més que analitzar, irònica i intel·ligentment, els tipus d'intel·ligència que hi ha i trencar les falses creences que si tens un alt CI (coeficient intel·lectual) ets un punyeter geni que vol arreglar el món. Per fer-ho utilitza molts símils literaris, Kafka, Pessoa, Wolf, amb el que fa un treball molt ben elaborat i estructurat que fins i tot analitza la inteligència i estupidesa col·lectiva en un llenguatge planer i amè.

Sempre he odiat les pel·lícules on fan sortir el típic geni que per tenir un CI alt és capaç de fer qualsevol cosa i en canvi, jo, que sóc soci de Mensa i per tant tinc un CI apabullant, sóc més com Kafka que tenia un bastó on deia que tots els obstacles el trencaven (en contraposició a un que tenia, blah,blah, blah, llegiu el llibre i ho entendreu millor) ja que a la mínima m'enfonso emocionalment.

M'ha apassionat llegir un llibre que m'ha fet sentir normal ja que em començava a preocupar això que jo no estigues tot el dia inventant trastos com els genis de les pel·lícules.

divendres, 29 d’agost del 2008

Cuatro Amigos de David Trueba

Sopava un dia a casa del meu veí, o ex-veí per ser exactes, quan em va comentar que ell va deixar de llegir aquest llibre ja que no li interesava el tema. A mi em va agafar en el moment just. Era estiu, no feia més que veure vells amics i mirar de tancar a l'armari les pors, incerteses i dubtes fins a l'hivern.

I es que aquesta història no té res més que això. Quatre amics que es troben per marxar junts de vacances i oblidar les seves miserables vides. El problema és que allà on vagis sempre ets el que ets i les teves misèries viatgen amb tu fins que les afrontes. Bé, en realitat no crec que hi hagi ningú que vagi per la vida dient als pagesos "comehenos". Però, llicències d'autor apart (cadascú fa parlar els seus personatges com vol i pot), la trama no deixa d'estar ben feta i segueix una cronologia lògica amb alguns moments d'humor hilarant.

A mi el que més m'han agradat són algunes sentències lapidatories que Trueba posa en boca dels personatges ja que són fantàstiques per utilitzar en qualsevol sopar. Per exemple, només de començar diu un borratxo sobre els amics: "Nunca explico mis penas a mis amigos. Si quieren divertirse que los entretenga su puta madre." No, si jo tampoc ho faig, poc que ens veiem només faltaria que estiguessin només explicant-nos les penes...

I els més mítics són els seus Escritos en Servilletas que han donat pas a la creació de infinitat de blocs que es diuen així (fins i tot un s'ha posat com a pseudònim d'autor Traubert que sembla un anagrama de Trueba) i que és un recull de pensaments amb els que acaba cada capítol. Us deixo amb un dels meus favorits:

El verano es una estación triste en la que nada crece. Quién no prefiere el mes de diciembre pese a la amargura que provoca la felicidad ajena; incluso la establecida crueldad de abril es mil veces más estimulante. La canción del verano es siempre la peor canción del año. El amor de verano es un subgénero del amor, del gran amor que nunca podrá tener lugar en verano. Hablan de lecturas de verano, noches de verano, viajes de verano, bebidas de verano y con ello queda implícito un sutil desprecio. Nuestro amor no está hecho para el verano. Nuestro amor no conoce vacaciones.

divendres, 22 d’agost del 2008

El dia dels trífids de John Wyndham

Hi ha llibres que deixen emprenta per tota la vida. En el meu cas és perquè en aquest cas em recordo de la família de la persona a la que li vaig deixar el llibre i mai més me l'ha retornat (persona que no recordo qui és) i perquè va ser una d'aquelles típiques lectures de l'adolescència que t'encanten i no oblides mai (en realitat he vist posteriorment qualsevol adaptació cinematogràfica sobre el tema).

L'argument és apocalíptic. Un home que es desperta sol en un hospital on tothom ha desaparegut. Ell, al estar sense vista no va veure una pluja de meteorits impresionant que va provocar que tots els que la van visionar quedessin cecs. A partir d'aquí s'enceta el relat sobre la supervivència i la reconstrucció de la humanitat. S'han d'ajudar als altres o mirar per un mateix? Agrupar-se en unitats petites o mirar de reconstruir? O potser crear un nou món seguint una utopia?

Un argument fascinant i molt original per la seva època (va ser escrit als anys 50) que va causar furor ja que per aquella època, si més no, sempre hi havia la por a un nou enfrontament bèl·lic mundial que ho assolés tot (la Guerra Freda). Aquest argument ha estat utilitzat amb variants per crear noves i fascinants creacions literàries sobre un apocal·lipsis mundial: "Mecanoscrit del Segon Origen" de Pedrolo, "El Mur del Fred" de Loiseau... I tot això sense comptar amb les mil i una adaptacions al cinema i les idees del seu argument adaptades a altres produccions. Quantes pel·lícules heu vist que el protagonista s'aixeca en un hospital i es troba tot assolat ???

Veritablement un gran clàssic que per la seva inflluència no es pot oblidar...

dijous, 14 d’agost del 2008

Afirma Pereira de Antonio Tabucchi

Tinc un amic al que li ha agradava dir que quelcom era més delicat que una història de Tabucchi. Això em va empenyer a llegir-me aquest llibre que tenia oblidat, entre tants d'altres, en els pendents a llegir.

Tinc un amic que, com Pereira, és tranquil i sosegat, fins a cert punt apartat del bullici de la vida tot i que ambdós els agrada de tant en tant anar a la platja per sentir el mar. Fidels als seus ideals no dubten en lluitar davant de la injustícia més, un personatge així, no ho fa frontalment, ja que l'escombrarien a la primera garrotada, sinó que ho fa amb senzillesa i humilitat, més o menys com tot el que fa a la vida.

Llegint Tabucchi he entés que es la delicadesa, la pausa, la parsimònia... I és que Pereira no només és un personatge, és tot un personatge que destaca en un món gris com una taca de pintura en una fotografia en blanc i negre.

Tinc un amic, però qualsevol ànima sensible que conegui a Pereira en tindrà un altre.