Cuatro Amigos de David Trueba

Sopava un dia a casa del meu veí, o ex-veí per ser exactes, quan em va comentar que ell va deixar de llegir aquest llibre ja que no li interesava el tema. A mi em va agafar en el moment just. Era estiu, no feia més que veure vells amics i mirar de tancar a l'armari les pors, incerteses i dubtes fins a l'hivern.

I es que aquesta història no té res més que això. Quatre amics que es troben per marxar junts de vacances i oblidar les seves miserables vides. El problema és que allà on vagis sempre ets el que ets i les teves misèries viatgen amb tu fins que les afrontes. Bé, en realitat no crec que hi hagi ningú que vagi per la vida dient als pagesos "comehenos". Però, llicències d'autor apart (cadascú fa parlar els seus personatges com vol i pot), la trama no deixa d'estar ben feta i segueix una cronologia lògica amb alguns moments d'humor hilarant.

A mi el que més m'han agradat són algunes sentències lapidatories que Trueba posa en boca dels personatges ja que són fantàstiques per utilitzar en qualsevol sopar. Per exemple, només de començar diu un borratxo sobre els amics: "Nunca explico mis penas a mis amigos. Si quieren divertirse que los entretenga su puta madre." No, si jo tampoc ho faig, poc que ens veiem només faltaria que estiguessin només explicant-nos les penes...

I els més mítics són els seus Escritos en Servilletas que han donat pas a la creació de infinitat de blocs que es diuen així (fins i tot un s'ha posat com a pseudònim d'autor Traubert que sembla un anagrama de Trueba) i que és un recull de pensaments amb els que acaba cada capítol. Us deixo amb un dels meus favorits:

El verano es una estación triste en la que nada crece. Quién no prefiere el mes de diciembre pese a la amargura que provoca la felicidad ajena; incluso la establecida crueldad de abril es mil veces más estimulante. La canción del verano es siempre la peor canción del año. El amor de verano es un subgénero del amor, del gran amor que nunca podrá tener lugar en verano. Hablan de lecturas de verano, noches de verano, viajes de verano, bebidas de verano y con ello queda implícito un sutil desprecio. Nuestro amor no está hecho para el verano. Nuestro amor no conoce vacaciones.

El dia dels trífids de John Wyndham

Hi ha llibres que deixen emprenta per tota la vida. En el meu cas és perquè en aquest cas em recordo de la família de la persona a la que li vaig deixar el llibre i mai més me l'ha retornat (persona que no recordo qui és) i perquè va ser una d'aquelles típiques lectures de l'adolescència que t'encanten i no oblides mai (en realitat he vist posteriorment qualsevol adaptació cinematogràfica sobre el tema).

L'argument és apocalíptic. Un home que es desperta sol en un hospital on tothom ha desaparegut. Ell, al estar sense vista no va veure una pluja de meteorits impresionant que va provocar que tots els que la van visionar quedessin cecs. A partir d'aquí s'enceta el relat sobre la supervivència i la reconstrucció de la humanitat. S'han d'ajudar als altres o mirar per un mateix? Agrupar-se en unitats petites o mirar de reconstruir? O potser crear un nou món seguint una utopia?

Un argument fascinant i molt original per la seva època (va ser escrit als anys 50) que va causar furor ja que per aquella època, si més no, sempre hi havia la por a un nou enfrontament bèl·lic mundial que ho assolés tot (la Guerra Freda). Aquest argument ha estat utilitzat amb variants per crear noves i fascinants creacions literàries sobre un apocal·lipsis mundial: "Mecanoscrit del Segon Origen" de Pedrolo, "El Mur del Fred" de Loiseau... I tot això sense comptar amb les mil i una adaptacions al cinema i les idees del seu argument adaptades a altres produccions. Quantes pel·lícules heu vist que el protagonista s'aixeca en un hospital i es troba tot assolat ???

Veritablement un gran clàssic que per la seva inflluència no es pot oblidar...

Afirma Pereira de Antonio Tabucchi

Tinc un amic al que li ha agradava dir que quelcom era més delicat que una història de Tabucchi. Això em va empenyer a llegir-me aquest llibre que tenia oblidat, entre tants d'altres, en els pendents a llegir.

Tinc un amic que, com Pereira, és tranquil i sosegat, fins a cert punt apartat del bullici de la vida tot i que ambdós els agrada de tant en tant anar a la platja per sentir el mar. Fidels als seus ideals no dubten en lluitar davant de la injustícia més, un personatge així, no ho fa frontalment, ja que l'escombrarien a la primera garrotada, sinó que ho fa amb senzillesa i humilitat, més o menys com tot el que fa a la vida.

Llegint Tabucchi he entés que es la delicadesa, la pausa, la parsimònia... I és que Pereira no només és un personatge, és tot un personatge que destaca en un món gris com una taca de pintura en una fotografia en blanc i negre.

Tinc un amic, però qualsevol ànima sensible que conegui a Pereira en tindrà un altre.

Les quatre estacions de Stephen King

Ho confeso. No l'he llegit i no m'he enterat fins ara. Bé en realitat només he llegit la meitat del llibre gràcies a la bona obra de l'editor que el va trossejar per oferir-lo en una edició de butxaca.

I es que fa molt de temps, quan la gent no tenia aire condicionat a casa (total ara el tens i tampoc l'engeges per por a la factura), era esport nacional passejar les tardes que eren extremadament caluroses per qualsevol supermercat o centre comercial durant unes hores per tal d'estar fresc. En aquella ocasió, temps i ubicació, va ser en un Pryca a Lleida. Com sempre jo vaig anar a ullar els llibres i em va atreure una edició de butxaca del mestre King. El més interesant era el fet de no ser una de les seves habituals novel·les de terror sinó eren unes històries curtes.

La primera d'elles, narrava les vivències d'un director de banc que mata a la seva dona i el seu amant i l'engarjolen. Allà ha d'aprendre una nova manera de viure i fa amistat amb un presidiari negre (o el que s'enten com més que una amistat...).

La segona encara que no és de por fa molta por. Ens explica la història d'un jove model·lic que visitant al seu vell veí descobreix que és un antic nazi. A partir d'aquí comença a quedar fascinat per ell i comença a fer-li explicar tots els fets que va viure als camps de concentració fins que el noi tregui la seva part més fosca.

Ara em queda pendent la feina de llegir les dues històries següents si trobo la edició corresponent. I es que malgrat que Stephen King amb el temps s'ha tornat repetitiu i avorrit té un estil i una maestria en les seves primeres obres que ningú li pot negar i el més sorprenent és com et pot fer sorprendre amb fets quotidians.

Fahrenheit 451 de Ray Bradbury

Era molt jove quan vaig veure una pel·lícula de Truffaut que em va deixar mort de por. En el futur, els bombers es dediquen a anar per les cases cremant tots els llibres que troben.

Allò em va marcar ja que per mi, els llibres eren (i són) els meus amics, objectes que em descobrien nous móns i noves experiències que d'altre manera no podia arribar.

Finalment, molts anys després, he tingut el valor de llegir el llibre que va inspirar al genial cineasta. I he tornat a patir i tremolar ja que he aquell món, que de petit veia com a distant, l'he reconegut com a proper. Un món on t'engarjolen per conduir a 60 km/h, on les televisions estan penjades a la paret i hi ha una munió de canals tots diferents i a la vegada iguals ja que només repeteixen una programació insulsa. On la gent cerca la simplicitat a les coses i tot, inclús les matemàtiques s'intenten reduir a la mínima expressió.

He tremolat pàgina rera pàgina reconeixent alguns trets del món que ens rodeja i no he pogut evitar, al finalitzar la lectura de la història, mirar els llibres que em rodejaven i pensar en quin podria triar per començar a memoritzar per si de cas aquest món nostre segueix aquesta línea futura...

El pavelló d'or de Yukio Mishima

Un dels principals reptes que té llegir un autor oriental és la barrera idiomatica. I no ho dic perque els llegeixi en versió original sinó perquè els idiomes orientals acostumen a ser simbòlics i això fa crec que ajuda a que la seva línia de pensament sigui tan diferent de la nostra.

En aquesta preciosa novel·la, tot un clàsic de la literatura moderna japonesa, tenim que tot en ella és simbòlic. Podríem dir que és el paradigma del simbolisme. En ella un jove novici, idealitza com a màxim estandard de la bellesa i de la perfecció el pavelló d'or, temple dins del qual treballa i refusa qualsevol altre model de bellesa. Finalment, i com se sap des de el principi, convençut de que mai assolirà la comunió màxima amb el temple decideix cremar-lo.

Una de les coses que més m'ha impressionat d'aquest llibre és la preocupació que té l'autor per tal que el lector sapigue com comença i com acaba el llibre. Per tant, ja no hi ha ansia en arribar al destí final, sabem el que ens espera i podem gaudir pàgina rera pàgina pel fabulós viatge de la vida del novici i intentar entendre perquè s'obsesiona amb un element.

I potser si arribem entendre les virtuts i defectes dels personatges ens arribem a entendre una mica més nosaltres mateixos ja que, i que ningú s'amagui, tothom té la seva fixació en un model de bellesa i potser un dia ens trobarem que allò en el que creiem no es perfecte i ens entrin ganes de cremar el pavelló d'or i llavors entendrem que a pesar de tot el que volem es viure.

Tu Rostro Mañana de Javier Marías

¿Perquè un escriptor necessita 1.600 pàgines per escriure una novel·la? O bé, té molt d'argument, o bé no sap com acabar-la i va fent o potser cobra per pàgines...

En el cas de Javier Marías, jo crec que ha estat pur exhibicionisme literari. En resum, tot el llibre explica la història de un espanyol separat, políglota i molt culte (Marías???) i al qual l'uneix l'amistat del seu moribund pare (el pare de Marías) amb un culte aristocrata anglès (sir Peter - només li canvia el cognom) que li presenta a un misteriós personatge que el contracta per treballar com analista de perfils per una branca secreta del MI16.

El primer volum s'obre amb un inici espectacular, que en el fons és el que em va enganxar, ja que durant tota la resta del llibre no saps molt bé de que va res ja que es dedica a anar-se per les branques a la primera oportunitat. Tot i que per ser sincer, jo em deixava portar amb un plaer total encara que per alguns pugui semblar un intent d'escriptura esnobista per part de l'autor. Per aquells que no es vulguin atrevir amb l'obra complerta el meu consell i súplica es que cal que llegeixin el primer capítol d'aquesta.

El segon volum també comença força bé. Una introducció contundent. D'aquelles que es recorden només que te les citin però la resta del llista afluixa moltíssim ja que el pobre Marías intenta reconduir la història per no tenir que estar escribint tres o quatre mil pàgines. Per tant, aquí comencem a entreveure una mica de que va la història i al meu entendre el nus argumental de la mateixa és la part més fluixa de la trilogia.

El tercer volum no comença tan bé. Potser atemoreix el tamany inmés de quelcom que pot ser un simple intent de creacionisme sense més sentit que aconseguir bones cites (és que encara ens recordem del primer i badallem del segon) però poc a poc crea una història del no res i la lliga, la entortolliga i ens sedueix amb paranys on et quedes enganxats fins trobar-te que arribes a la última frase: Fí del tercer vòlum i últim.... I llavors penses, "¿I perquè carai no escriu un quart?"