Assaig sobre la lucidesa

En una preciosa tarda d’estiu, al plegar de treballar, vaig passar per la biblioteca on, mig per atzar i per curiositat, vaig acabar sortint amb un petit llibre de Saramago que vaig acabant abandonant només llegir el primer relat ja que el vaig trobar depriment per una tarda tan bonica.

Molt temps després, en una preciosa tarda de tardor, al plegar de treballar, repassava resums sobre novetats literàries quan em vaig fixar en aquest llibre. L’autor, que m’havia semblat bon escriptor però de to depriment i ideal per tardes de pluja, havia escrit un llibre pertanyent amb una trilogia amb una trama que em va fer encuriosir.

En un país, després de les eleccions, es troben que ¾ parts de l’electorat ha anat a votar i ho ha fet blanc. Sota aquesta premissa l’autor analitza les conseqüències del vot en blanc, les reaccions del govern i en menor part les raons de la gent per fer-ho.

Interessant i irònic. Aquest llibre podria haver estat més del que és, tot i ser un bon exemple de la prosa d’aquest escriptor. Potser la seva intenció era fer un llibre on hi haguessin moltes portes obertes per tal que el lector les emplenés amb la seva imaginació ja que, per posar un exemple, la lectura d’aquest llibre m’ha provocat serioses reflexions sobre el sistemes polítics. Potser sí, aquest llibre estigui destinat a fer meditar al lector i escollir cadascú la seva opció i sobretot fer que la gent no es quedi a casa sense votar.

Canvi d'agulles de Lluís Muntada

Normalment la gent sap quan li agrada una novel·la. Li ha fet pensar, fruir, emocionar-se. De vegades es queden frases i paràgrafs sencers a la memòria. Però ¿què passa amb els reculls de contes o de relats breus? ¿Han d’agradar tots al lector? ¿Han de ser tots alliçonadors? ¿Han de ser tots de qualitat?

Vet aquí que tenim aquell recull d’històries breus on, després de llegir la primera d'elles, et poden arribar ganes d’abandonar el llibre. L’estil és acurat i culte, però pel lector és potser massa barroc i es perd la fluïdesa del relat amb les continues cerques al diccionari però si hom és pacient i arriba al tercer relat troba una obra treballada i engalanada com hi ha poques. On els jocs de paraules i les continues parades per reflexionar sobre el que es diu són part del mateix relat. Tanmateix, l’autor no es limita a repetir aquest estil una i altre vegada sinó que cada relat és una nova obra una mica diferent de l’anterior.

Algunes agraden més, altres menys i, perquè negar-ho, algunes gens, però el conjunt té força i personalitat, a estones ens fa fruir i si d’alguna cosa peca, és de fer pensar molt. Llavors, en conjunt, és una bona obra que pot agradar (o no)...

"Aquell home, des de la seva modesta inconsciència, havia posat al descobert les fissures del concepte repetició. La seva biblioteca particular, abarrotada de milers de llibres amb un títol idèntic, era de fet una biblioteca que contenia una gran diversitat d’obres. D’obres que a pesar de lluir el mateix títol en els seus lloms, L’illa del tresor, i que a pesar de relatar la mateixa història amb les mateixes paraules, eren íntimament diferents perquè havien estat comprades, llegides i viscudes en temps profusament distints."

Fragment de Les Illes de L’Oblit de Lluís Muntada pertanyent a Canvi d’agulles

Les desventures del jove Werther de Goethe

Avís: La lectura d’aquest llibre pot perjudicar seriosament la salut.

Contraindicacions: La lectura d’aquest llibre pot ser altament perjudicial per persones enamorades i no correspostes.

Aquestes són algunes de les indicacions que em van donar quan vaig voler dir que volia llegir aquest llibre i no van fer res més que estimular la meva curiositat.

Aquest magnífic clàssic ens relata els desafortunats amors d’un jove que s’enamora d’una noia que està compromesa amb un home més gran que ella. Aleshores s’inicia un triangle on la jove i el seu promès (amb el que s’acaba casant) es fan molt amics, on Werther pateix de manera inimaginable veient que no pot aconseguir l’amor d’ella i mentrestant els seus amics no saben com alleugerir-li aquest dolor.

Per un moment podreu pensar que els protagonistes són extremadament insensibles amb els sentiments aliens o que són estúpids però al llarg de la lectura es va obrint l’univers de les seves ànimes i totes les seves actituds queden raonades de tal manera que es crea un estrany corrent d’afinitat entre ells i el lector.

Es potser per això que a la seva època molts joves van optar per seguir les passes del jove Werther quan es veien rebutjats en l’amor. El que és cert és que ben poques vegades veureu tan bé reflectida l’ànima humana en un llibre. Però de veritat, no el llegiu si fa poc que us heu enamorat i heu estat rebutjats...

La niña del faro de Jeanette Winterson

Cuéntame una historia,Pew.
¿Cuál, pequeña?
Una que vuelva a empezar.
Esa es la historia de una vida.
Pero ¿es la historia de mi vida?
Sólo si la cuentas.

Avui no em dona la gana de traduir el títol d’aquest meravellós llibre perquè seria enganyar-vos. Només el trobareu en la seva versió original en anglès, o bé en la seva traducció al castellà però no hi ha traducció al català. En altres idiomes no sé si hi ha traducció. Però no vull que ningú faci mala sang per les meves paraules, avui el que importa no és l’idioma de la història sinó la història en si.

“La niña del faro” ens explica la història d’una nena que queda orfe i va a viure en un far amb la única persona que s’ha volgut fer càrrec, un home cec que no deixa d’explicar-li històries cada dia.

Màgica, fantàstica, alliçonadora, aquesta novel·la m’ha fascinat pel seu contingut, per descobrir una autora imaginativa, que escriu amb un bon ritme narratiu i que m’ha deixat al cos una sensació de pau i tendresa després de la lectura.

Cuéntame un cuento Pew,
¿Qué clase de cuento, pequeña?
Uno con final feliz.
En el mundo eso no existe.
¿Un final feliz?
No, un final.

La Carretera de Cormac McCarthy

Quan vaig iniciar aquest bloc em vaig fer la promesa de ser variat i no fer més d’un llibre d’un mateix autor però quan llegeixes una obra com aquesta, que et frapa i t’arriba a l’ànima, no pots deixar de parlar d’ella.

La Carretera és una història magnífica i trista, és la història d’un pare i d’un fill, és una història d’un viatge a la desesperació, és la història d’una recerca d’esperança. Ambientada en un món post-catàstrofe, podia haver estat ambientada en qualsevol entorn bèl·lic o de misèria sense perdre força narrativa.

Les seves descripcions són nues i precàries tal com és el món que envolta als protagonistes de la novel·la. Els diàlegs, breus, tallants, no deixen de reflectir la crueltat i amargor de les situacions i que ràpidament s’encomanen al lector.

Premiada amb un Pulitzer, aquesta novel·la ha acabat d’ubicar al seu autor, un autèntic eremita, al podi de la fama de la literatura mundial. Possiblement ell no volgués mes fama sinó expressar en paraules allò que un pare es capaç d’arribar a fer per un fill.