Meridià de sang de Cormac McCarthy

El meu veí, que com a mi li agrada molt llegir autors i matèries sempre canviats (estil renaixentista que li dic jo), sempre que troba un llibre que li entusiasma, sigui del gènere que sigui, me’l recomana. Feia ja temps que em recomanava aquest però m’avisava que havia de tenir estómac ja que, tot i estar molt ben escrit, hi havia molta violència explicita. Vist que feia un estiu fantàstic i això mateix ja em va fer abandonar un llibre de Saramago (gran autor) per sinistre i depressiu, vaig preferir dedicar-me a altres lectures més agradables (com per exemples un volum més de la saga Aubrey-Maturin). Però un dia McCarthy va guanyar el Pulitzer (per “La Carretera”llibre que el meu veí també em va recomanar) i tots els crítics es van posar a parlar d’aquest home amb una passió tal que vaig prescindir del preciós dia que feia i em vaig internar en un desert de brutalitat.

El llibre està situat a cavall (mai millor dit) de Mèxic i els territoris fronterers dels E.E.U.U. Un noi conegut com el “xaval” abandona la seva llar i comença un viatge des de la innocència a la descoberta d’un món de violència i maldat fins unir-se al capità Glanton i la seva companyia. Allà coneixerà l’encarnació del mal feta home, el jutge, personatge depravat i fascinant com hi ha pocs i guia espiritual del grup. El grup que inicialment estava contractat per exterminar apatxes inicia una espiral d’assassinats i extermini que els fa ser buscats i temuts arreu on van.

Personalment he de reconèixer que m’ha encantat la lectura del llibre. Per començar es un western i m’ha fet recordar la meva infància quan anava de càmping amb la meva germana gran i llegia les seves novel·les de l’oest. Però aquelles eren moralistes i en canvi aquesta és totalment amoral. Si fos una pel·lícula seria una barreja entre una de Sam Peckinpah i una de Tarantino ja que té el toc amarg i violent del primer, i a més tocs d’humor negre que caracteritzen al segon (fragment de la novel·la “Varem fuetejar un parell d’ells i els dos es van morir d’això però al dia següent un altre grup va robar uns quants muls i Bill els va fer penjar allà mateix. Del qual es van morir també”). A més hi ha uns personatges fascinants, el “xaval” , ¿queda res de bo en ell o s’ha pervertit totalment?; el capità Glanton , sempre a remolc del jutge però sempre amb la última paraula, ¿qui domina a qui?; els components de la companyia, sanguinaris, sense pietat però tots amb una història; i el jutge, albí, gegantí, que tot ho sap i ningú el coneix del tot, atractiu com ho pot ser el mal...

Gaudiu-ne, si l’estomac us ho permet, amb la pèrdua de la innocència d’un pobre noi i amb el maligne i manipulador jutge. I recordeu, en aquest llibre l’únic que aprendreu es tot el que no heu de fer mai a la vida...

Publicat originariament a book.bloc.cat el 21/09/07.