Fa cosa d’una setmana vaig llegir una noticia al diari que em va encuriosir. Havia mort Pepín Bello, insigne artista sense obra. De seguida em vaig preguntar, ¿qui és aquest home i que ha fet per se tan famós sense fer res? Cercant informació sobre ell vaig veure que havia estat company dels grans de la Generació del 27 però que mai havia volgut escriure res ,tot i que servia d’inspiració als seus amics. Entre les breus referències a la seva persona vaig trobar la de aquest llibre de Vila-Matas, i al ser petit i la meva curiositat gran, vaig aparcar la meva lectura habitual per satisfer la meva curiositat.
Aquest llibre és un assaig basat en la figura de Bartleby. Aquest és un escrivent que surt en un relat de Herman Melville i que mai dona detalls de la seva vida. Vila-Matas defineix en aquest assaig tota una sèrie d’escriptors que o bé no han volgut escriure mai, o simplement, un bon dia han decidit deixar d’escriure (sobretot després de produir magnífiques obres).
Així ens trobem que ens parla de Juan Rulfo, que va deixar d’escriure perquè es va morir el seu oncle Celerino, que era el que li explicava les històries;J.V. Foix del que diu que segons la seva mirada somiava poemes per la nit tot i que pel dia havia decidit no escriure’ls; Juan Ramón Jimenez que pensava que un cop morta la seva dona no tenia sentit escriure; Wilde “Quan no coneixia el significat de la vida escribia; ara que coneixo el seu significat no tinc res més que escriure” i tants d’altres, molt i poc coneguts, que es troba a faltar una relació on digui la pàgina on apareix cadascú (de vegades els esmenta diverses vegades) per poder consultar-los amb celeritat.
De Pepín Bello, escriptor sense escrits el defineix com algú d’extrema senzillesa que va dir: “He escrit molt però ja no queda res (...)” “No he escrit mai amb ànim de publicar. Ho he fet pels amics, (...)”
En la meva opinió possiblement hauria estat un bon blocaire...
En Jesús Maria Tibau que defensa l’existència del bloc com a gènere literari, té ara una prova més per la seva tesi: l’existència d’una bartleby blocaire.
Normalment la gent abandona els blocs al poc temps de ser creats però lamentablement la Caterina, autora d’un dels meus blocs predilectes, ha decidit deixar d’escriure ja que diu que li manca l’inspiració, tot i que fins ara els seus escrits eren magnífics. S’ha convertit en una bartleby.
Si algun dia vaig a Mallorca i passejant en autobús veig qualsevol noia semblant a ella espero tenir valor suficient per preguntar-li “I tu perquè vas deixar d’escriure?” i no trobar-me en una situació tan ridícula i divertida com la que explica Vila-Matas el dia que va trobar Salinger en un autobús a Nova York.
23 comentaris:
A través del bloc de Caterina y tu comentario en su despedida se despertó mi curiosidad por este personaje,cada día se aprende algo por estos mundillos de internet y fuí al google.Con Pepín Bello me ocurrió igual y no le localizaba a pesar de que esa generación es una de mis favoritas.
Es muy interesante este libro que comentas, Vila-Matas también es un habitual ahora verlo por todas partes:blogs, revistas.No nos bastarán varias vidas para conocer tanto escritor interesante,a Rulfo lo estudié en Magisterio porque elegí como optativa Literatura Hispanoamericana y en el 1974 que la literatura era tan formal ,apareció ante mi una manera de escribir inusual,magnífica,de realismo mágico, de una manera llamativa de usar el lenguaje con recursos inéditos.
No creo yo que los blogs puedan convertirse en literarios, son un medio nuevo de comunicación,pero literario es decir mucho.Esta palabra como otras tantas se usa con demasiada facilidad y acabará perdiendo significado.
Qui diu que els bloguers no fem literatura? Si l’entenem únicament com un art o com una ciència... Però què passa amb aquell exercici, igualment noble, de l’estètica sense cap objectiu didàctic?
... Anant a l'etimologia de la paraula, la literatura és l'art d'escriure i la seva finalitat és la dimensió estètica. Els mateixos entesos reconeixen que la classificació està lligada a subjectivitats (que queden manifestes en el món del llibre i la qüestionada literatura mediàtica davant la literatura de qualitat, per exemple). Bartleby del Melville, un cop publicada, va esperar prop de cent anys a ser considerada una obra mestra. Crec que la dimensió literària dels blogs és present: som els propis lectors, que llegim, que comentem, que esperem, que meditem, que seguim i que ens emocionem amb les paraules dels seus autors, els que estem donant força als seus textos i el temps ja dirà...
No quería abrir una polémica aqúí porque no conozco el parecer de B de llibre,si le gusta o no, pero creo que se están mezclando conceptos:literatura,género literario,obra maestra,obra conocida y obra desconocida.
La literatura no es sólo" el arte bello que emplea como instrumento la palabra",además de las producciones estéticas compila las oratorias,didácticas,históricas,las producciones de una época(medieval,renacentista etc),de una nación :griega,latina,española etc,conjunto de obras sobre una ciencia:literatura médica,jurídica...
El género es la manera de hacer una cosa y,si no lo han cambiado,son Lírica, Narrativa y Dramática.
En la Narrativa están:Épica,Cuento,Comedia,Drama, Tragedia y varios subgéneros.
El hecho de que una obra sea conocida o no,sea popular o no,nada tiene que ver que sea o no una obra maestra,las hay a montones que no son conocidas.
Que opinemos sobre blogs,nos generen emociones no implica que acabe siendo un género literario,es un diario que lanzamos a la red y como le dije a Josepmanel en su blog escribir en un periódico tampoco es considerado literatura y hay columnas memorables ,asimismo ocurre con los guiones de cine o tv,diarios personales.
Me parece demasiado serio ,duro,profesional el trabajo de escritor para que se generalice con tanta facilidad.
ei! acabo de veure ara (tard, com sempre) que has canviat de caseta!
benvingut al club dels damnificats de bloc.cat, i endavant les atxes amb el nou hostalatge!
A Bartlebly no s'analitza el fet de fer literatura sinó el fet d'escriure que és un exercici molt dur.
Dins de la ET d'informàtica em vaig divertir molt fent una assignatura que era Competència Comunicativa dels Professionals Informàtics que tractava d'un curs d'escriptura de qualsevol tipus.
La meva opinió es que era una assignatura que es tenia que generalitzar a totes les carreres ja que tothom ha de saber escriure per expressar-se.
El fet literari inclou l'assaig com a estil. Larra i els seus escrits periodistics estan considerats com a grans obres i la correspondència de molta gent i els seus diaris han estat editats en forma de llibre i considerats com a grans expressions literaries.
Respecte als escriptors, els respecto molt, però hi ha alguns que no sé com s'ho fan per publicar obre infumables venent molts llibres quan altres fan obres meravelloses i són complerts desconeguts tota la seva vida.
Afegit addicional:
Em sorpren agradablement com un post d'un llibre (amen d'homenatge a dues figures que ens han deixat-una per sempre i l'altre temporalment) que passaria a la història com assaigcuriósidivertit ha muntat una polèmica tan gran...
Per mi no us talleu.
No hi ha res més fabulós que compartir criteris i discutir-los amistosament. I recordeu que jo no m'ofenc a menys que la cosa passi al terreny del mal gust i fins ara la discusio és fabulosa. Espero continuar-la el cap de setmana a la Catosfera.
... No podré anar a la trobada, i em perdré la taula sobre els blogs i la literatura: m'agradaria escoltar què hi diuen els ponents respecte als punts dels que es parlarà.
Saber expressar-se, tant a nivell oral com escrit, i tant si és a nivell professional com personal, és realment necessari. Desaprofitar aquesta facultat d'expressió pot arribar a fer-nos perdre una part essencial de nosaltres mateixos i dels nostres pensaments.
Tot un plaer, Jordi, poder comentar sobre aquest tema en el teu bdellibre, sense cap intenció de generar polèmica...
=:)
Esperaba encontrar algún comentario de Josepmanel,me dijo en su bloc que pasaría por aquí para seguir el debate.
No creo que debatir o polemizar sea negativo,es una manera de generar puntos de vista,de ratificar,rectificar,ampliar...
1º.-bloc como género literario.
2º.-en los blogs se hace literatura.
3º.-literatura como ejercicio estético.
4º.-obra popular-no popular.
obra buena -obra mediocre.
5º.-el oficio de escribir.
Creo que éstas son las ideas básicas que hemos estado debatiendo.
Sí creo que de alguien que escriba en un blog pueda aparecer alguna obra,incluso buena,pero no por el hecho de hacerlo en el blog,sino por las habilidades de la persona,esto no es más medio como pueda serlo un papel,una partitura o un cd,es el continente.
Escribir diarios,recopilación de artículos no son un género en sí mismos ,forman parte de la narrativa,son subgéneros no porque sean de estilo menor sino porque se usa la prosa ,dentro de la novela puede haber a veces pasajes más poéticos que en muchas poesías y ,no por ello, se considera poesía,sigue siendo prosa en forma de novela.
En cuanto a la popularidad ya está muy demostrado en la historia que no hay correlación,menos aún ahora que se mira más que nunca la productividad.Las masas son las menos indicadas como índice de calidad literaria,precisamente a mayor calidad suele corresponderle ser más minoritario.
Y el oficio de escribir es duro porque aparte de conocer las técnicas,los puntos de vista de la narración,ha de ser creativo,imaginativo,ponerle pulso a lo que escribe,que uno al leer se olvide de que está leyendo,que esté bien ambientado,documentado y un larguísimo etcétera.
Hay extraordinarios dibujantes que serán siempre copistas,porque les falta el alma,el duende,la genialidad,lo que le hará diferente del resto.
Sigo pensando que auotetiquetarse de escritor o poeta no es algo que uno pueda ponerse a sí mismo como quien dice soy camarero,cocinero,maestro o informático. Es el oficio´,práctica y reconocimiento social el que te hace ser lo que eres.
Por cierto, me tocó leer obligatoriamente el libro de Larra sobre la desamortización de las tierras y qué libro tan árido.
¿Podéis imaginar que tengo" La historiadora"y "Llámame Brooklynd" casi dos años ahí y no puedo leerlos? La primera arrasó en las listas de ventas ,la segunda es de un premio importante y me he quedado en las 50 o 60 primeras páginas.
Sin embargo podría volver a leer "El amor en los tiempos del cólera" o "Cien años de soledad"
A mi m'agradaria que algú m'aclarés ja que no es veu que no fem literatura, quan es considera a un escriptor com a escriptor. ¿Quan es guanya la vida fent això? ¿Quant li dediquem prou temps? ¿Quan algú et reconeix com a tal? ¿O simplement arribes tu mateix i et coloques el titol?
A mi el que em sembla un error és considerar aquest termes en paràmetres de qualitat. Si es considera bo fa literatura, si no, res. O considerar l’escriptor una mena de casta, a la qual només poden entrar els escollits, pertanyent a associacions o gremis... Tots sabem de llibres de baixa qualitat però que gaudeixen d’un gran èxit de públic, el que prova que aquest art està lligat a la subjectivitat. I, en conseqüència, a les passions. Un escriptor seria aquell que sent deliri per l’escriptura i, a més a més, és capaç de deslliurar emocions en els seus lectors. Viure d’això o no només professionalitza, res més. Potser he sigut un pèl categòric. Demane excuses...
I m’encantaria poder resseguir aquesta discussió en les Jornades. Però la feina és la feina, ai!
He llegit amb atenció tots els vostres comentaris i els trobo interessantíssims. L'altre dia vaig fer un post demanant que la gent participés virtualment a la taula de blogs i literatura que celebrarem el dia 26 a Granollers. He pres nota d'alguns dels vostres comentaris per tal de llegir-los a l'hora del debat. Si no hi podeu assistir, la taula es gravarà tota en vídeo i la penjarem al web de les Jornades de la Catosfera.
Jordi,al menos por mi parte ya he dicho que en los blogs puede haber literatura ,pero que el blog en sí mismo no lo veo más que como un soporte.
En cuanto a lo de ser escritor,realmente no lo tengo muy claro,no creo que baste escribir algunos pasajes o relatos breves,ni que tenga que ver del todo con el reconocimiento de los demás,sé que es un oficio arduo que requiere varias horas al día,que necesita unas fuentes o una amplia cultura,unas habilidades y técnicas específicas.
Desde luego el hecho de que uno se cuelgue el cartel,eso sí que no me vale.
Estoy de acuerdo en que lo de la calidad es muy relativo,pero se nota mucho la falta de ella,por ejemplo en los best-sellers,ejemplo los de Dan Brown,ahí se aprecia argumentos atrayentes en estructuras literarias endebles y a veces esos éxitos extraordinarios tienen que ver más con las campañas de difusión más que por la obra misma.
La definición de Josepmanel la suscribo.
Pero el quid de la cuestión sigue sin resolver :¿el blog es un nuevo género literario?
Me gustaría conocer la opinión de Ariadna.
Ya nos informareis sobre lo tratado
en esas Jornadas.
... S'han plantejat moltes qüestions, al meu parer. Crec que, en major o menor grau, totes estan relacionades entre elles i establir on acaba una i comença l'altra, no és senzill...
... La literatura com exercici estètic: la literatura és el conjunt de texts que pertanyen a una llengua, una nació, associats a temes, èpoques i períodes determinats. Però també és un art en si mateixa, i té una dimensió estètica que contribueix a la configuració de la llengua i de la identitat...
... En els blogs es fa literatura: basant-me en el que he dit abans, realment crec que tenen una dimensió literària (major o menor). Es poden agrupar segons llengua, nacionalitat, temes, i, amb el temps, èpoques i períodes. Els seus autors utilitzen l'escriptura per difondre les seves idees, pensaments, sentiments, i existeix una certa difusió (major o menor) de la seva obra...
... El blog com a gènere literari: els gèneres literaris són un sistema de classificació de les obres literàries segons criteris semàntics, sintàctics, de discurs, formals, de context, de situació, etc. Permet classificar segons l'estructura, la forma i el contingut: per això han variat amb el temps -des dels 3 gèneres naturals d'Aristòtil (lírica, èpica i dramàtica), a la incorporació d'un quart gènere, el divulgatiu, a la classificació popular entre ficció i no-ficció, als, per exemple, 8 gèneres litearis japonesos-, segons l'època i la zona cultural. Però sempre, ens han permés donar unes categories taxonòmiques, que ens han ajudat a endinsar-nos en aquest món creixent d'obres. Per aquest fet, crec que, amb el temps, es podria trobar el blog o un sinònim, com a nou taxó en aquesta classificació...
... Les obres més bones, menys dolentes...El fet que una obra esdevingui obra literària, ve determinada per la seva literalitat. Els criteris que ho determinen passen per diversos sedassos: autor, editor, distribuïdors, llibreters, lectors, crítics, filòlegs i estudiosos, modes, etc, que van donant les connotacions de valoració i maduresa. Els criteris personals, els professionals, i els d'experts, donen una estimació (coincident o no), que pot modificar-se amb el temps. El criteri del lector s'anirà formant a mida que llegeixi, i aquí l'educació i el foment de la lectura són fonamentals per establir aquesta base crítica...
... L'ofici d'escriptor... L'escriptor es dedica a la composició literària: disposa les paraules, els personatges, les situacions, el context, la trama, el temps, les imatges, els silencis i els sentiments en la seva obra escrita. Però, tant si la pensa com a llibre -vinculat a una categoria literària concreta-, o com a blog -generalment de caire transversal a més d'una d'elles-, no deixa d'escriure per plaer, per expressar la seva creativitat, el seu món interior, o el pensament propi o aliè. Lá inspiració, la imaginació i la creativitat són importants, però en els oficis, i el d'escriptor no és una excepció, caldrà a més a més un treball, una metodologia i una tècnica: cal saber què es vol dir, com es vol dir i a qui es vol dir; cal cuidar el contingut, però també la forma; cal saber-se expressar. Amateur o professional, crec, que qui segueix tots aquests condicionants si que té l'ofici d'escriptor...
... M'he allargat massa, ho sento...
El que ha segut és molt clarificador.
Per cert, em sembla perfecte agafar aquesta discussió i traslladar-la a la "realitat" de les Jornades. Ben fet, Toni.
Ariadna, qué gustazo leer tu exposición y qué clarificadora.
Es cierto que es difícil delimitar las cuestiones planteadas,sobre todo porque la nomenclatura ha caducado,ha quedado obsoleta porque hay nuevos medios de expresión,nuevas maneras,una sociedad muy dinámica en la que todo ocurre con tal rapidez que cualquier cosa queda olvidada,una época inusual en la que llegamos todos,no sólo los ricos y poderosos,a plantear nuestras opiniones,creaciones y potencialidades.Nunca se ha publicado tanto y en toda esa lluvia de opinión,información,publicación ¿quién puede discernir y con qué criterios lo que tiene calidad o no? Mi yerno y yo hace unos días hablábamos cómo esta época de información masiva crea tal confusión que es un nuevo modo de censura,de aturdimiento para manejar a los pueblos.Y eso ocurre en todos los ámbitos de nuestra vida.
Hemos llegado a las mismas conclusiónes en cuanto que en los blogs se encuentra literatura, pero que aún no sabemos si el blog acabará desplazado por otro nuevo sistema,soporte.Fíjate que en el antiguo estilo epistolar hay verdaderas joyas y,sin embargo,el correo electrónico no ha sido su continuación,ni parece que lo vaya a ser.
Por eso yo creo que el blog es más un soporte que un género literario,como la palabra lo es en la oratoria,el dvd en la película,el papel en la novela etc.
La literatura es un concepto más global que su dimensión estética,de ahí que existe la literatura científica,médica,filosófica que no persiguen precisamente lo subjetivo de la belleza,sino lo objetivo y preciso del lenguaje.
El problema ya es definir qué entendemos por literatura.
En cuanto a que contribuye a la configuración de la lengua y de la identidad ,pues,tampoco estoy de acuerdo,durante centenares de años los libros,saber leer y escribir estuvo reducido a la iglesia y los nobles,aquí mismo en nuestro país ,en nuestro siglo, en mi propia familia si mis hermanos (el mayor tiene 62 años)querían estudiar o se metían en los curas o no había nada que hacer.No quiero desviarme,el hecho es que la cultura estaba reservada hasta hace bien poco tiempo a los ricos y la enseñanza obligatoria aún no ha llegado a los que no tienen 6 años, no por ello la gente ha dejado de modificar la lengua,porque siempre predomina el lenguaje oral sobre el escrito,es el oral el que se va modificando y el escrito,con mucha reticencia,va adoptando algunos usos que se afianzan con el tiempo. De hecho hay personas que leen una novela y no comprenden su propia lengua porque hay una diferencia muy importante entre la lengua escrita y la hablada,entre la normativa y el uso,es muy difícil que cada uno de nosotros podamos decir que dominamos nuestra lengua materna,siempre hay unos centenares de palabras que no conocemos y muchas más cuando se escribe sobre antiguas épocas de nuestra historia.
Que difundamos nuestras ideas,etc en los blogs no nos hace más escritores como tampoco son oradores los que intercambian sus opiniones en una tertulia, o en la barra de un bar.
Con el tiempo se verá si los blogs llegan a ser más de lo que son,pero por ahora ponerle la etiqueta de literario me parece mucha pretensión.Por otra parte la persistencia en el tiempo es uno de los criterios que mejor definen el éxito de un libro o de un autor.
Todo autor busca ser leído,antes los editores miraban con sumo cuidado qué publicaban,hoy día escribir un libro no es tan difícil,lo puede pagar uno mismo con un mínimo de ejemplares,se utilizan los mal llamados"negros"etc,etc,por eso te digo que esa edición masiva de cualquier cosa es un modo de censura.Se leen los bests-sellers se digieren bien,su vocabulario es mínimo,las descripciones facilonas,la sicología del personaje someramente dibujada y ya somos lectores. Eso es una falacia.
Por todo eso tan bien descrito que haces del oficio de escritor, por todo ello no son todos los que están,ni estan todos los que son.
Es un oficio,no es una afición,ni un desahogo.Saludos y he disfrutado con este intercambio de piniones,fíjate si empezamos con el nuevo significado del cómic, de la fotografía, es todo muy apasionante.
Jordi! Mil gràcies per les teves paraules :D No, a veure. A mesura que han anat passant les setmanes, i per els comentaris que m'han anant deixant al blog, me'n he adonat que tal volta no em vaig expressar bé en el post del fins aviat. Bàsicament, i aprofito a explicar-t'ho, el motiu d'haver deixat temporalment el blog és per motiu de feina. Darrerament en tinc molta, vaig saturada, estic cansada mentalment després de tantes hores diàries davant l'ordinador i això ha fet que em faltin forces per a posar-me a escriure després més hores davant l'ordinador al blog. El cansament també m'impedeix, ara mateix, fer l'esforç d'haver de pensar quin serà i sobre què anirà el meu pròxim post. Tot i així, confio que aquest mes de febrer la feina baixi una mica i, encara que no pugui anar al ritme d'abans, al manco poder escriure un o dos posts a la setmana. Malgrat tot, i degut a certs aconteixements, per molt esgotada que estigués, no he pogut evitar fer alguna que altra entrada al blog. Mentre, i sempre que a la feina tinc cinc minuts de respir, aprofito per mirar algun blog. Tornaré, aviat espero perquè no sé estar sense escriure. Men he adonat aquestes setmanes. Fins llavors, t'aniré llegint i per el que has comentat, sento una enorme curiositat per aquest llibre ara ;)
Besades i altre cop gràcies! TORNARÉ! :D
... Realment resulta apassionant i complicat: els termes s'interrelacionen i amplien...
... Literatura i llengua... Ramon Llull és el primer escriptor en llengua catalana: va cultivar gran varietat de gèneres i en la seva obra hi ha gran varietat de corrents i influències. Segurament la gent no parlava com ell escrivia en el seu moment, però, la seva influència, reduït primer en un petit cercle, va anar creixent i amb el temps va passar a ser part de la llengua parlada. D'alguna manera, va ser un model que va influir en la llengua, i en ajudar a l'evolució lingüística, dóna trets d'identitat i de comunitat. L'evolució de les llengües es llarga, lenta, gradual...
... Literatura i estètica... En referir-me a la dimensió estètica, no em centro en si és l'objectiu o si és la forma o són ambdues. Cada obra és diferent, perquè cada autor és diferent. Però, unes connotacions estètiques similars, ajuden també a classificar dins dels gèneres, els estils i les corrents literàries. I, si bé és cert, que l'objectiu d'un assaig o d'una biografia, per exemple, no és l'estètica, si que utilitzen formes estètiques, amb més o menys habilitat, en el seu text...
... Ensenyament... L'accès al coneixement, a la cultura, a l'ensenyança, també ha tingut una evolució llarga, lenta i gradual. Els sistemes educatius actuals són un pas més però no el definitiu. És un camp obert a millorar, i en aquest punt en el que estem d'especialització, de tecnologia, caldria, potser, aturar-se, donar un cop d'ull i humanitzar. Saber-se expressar és necessari per tots: sigui quina sigui la branca de coneixement que s'esculli, independentment de l'especialització que s'agafi...
... És tot un plaer... Salutacions...
Jordi ,como bien me dice Ariadna tienes un camino en tu blog que no hemos de parar colapsándolo con un intercambio interminable de ideas .Ha sido estupendo .Estos conceptos sobre los que hablábamos son como discutir el sexo de los ángeles,cada uno tendrá su idea.Ya estoy deseando conocer las conclusiones de la"Trobada".
Estoy curioseando por tus libros,y viendo este,he recordado que ayer,sábado 15,entrevistaban en la Ser a Enrique Vila-Matas por el nuevo libro que sale a la venta,trata sobre el oficio de escritor.
Publica un comentari a l'entrada