dimarts, 8 de gener de 2008

El manuscrit de Virgili de Miquel Pairolí

Avui és divendres, és de nit, i plou. Això em recorda una nit semblant ara ja fa un any. Em sembla sentir el so del telèfon però és només el meu desig. En realitat, escolto la campana que hi ha penjada al pati sacsejada pel fort vent de la tempesta. Els gossos neguitosos passegen per la casa, com ara fa un any. Llavors esperava la trucada del mecànic al qual li havia deixat el cotxe a mitja tarda per fer-li un senzill canvi d’oli i una posada al punt. L’hora de tancar s’acostava i jo, contagiat pel neguit dels gossos vaig trucar. Una roda tenia un clau punxat i no havia acabat la feina, demà al matí el tindria, total on volia anar en una nit de tempesta. Al penjar quedo ple de desesperació i ràbia, no tinc vehicle per desplaçar-me, estic sol, plou, lluny de tothom i aquesta nit hi ha una tertúlia amb en Miquel Pairolí per xerrar sobre aquest llibre.

En Reinald Virgili, escriptor que havia aconseguit un gran èxit i renom amb la seva única obra publicada, també passava grans moments de neguit, a S’Alambor quan la multimilionària Berta Canonici li proposa escriure en exclusiva per ella per a canvi d’uns honoraris fastuosos i signant un contracte secret i blindat. Seguidament, quan ha de complir els terminis de les entregues. També quan ha de romandre a l’espera del termini d’entrega tenint cura que ningú llegeixi la seva obra i que aquesta no es perdi. I naturalment quan únicament té una oportunitat de que algú li comenti la seva obra i de xerrar sobre aquesta. Potser per això es neguiteja en un matrimoni amb un dona a la que no estima perquè la dona que l’estima ja el posseeix.

Clinc, clonc, encara plou.

Pobre Reinald, vivint amb tant de neguit no es pot aconseguir mai el delit.

Clinc, clonc, més vent i un tro.

Ara fa un any, quan el vaig llegir, vaig pensar immediatament en les discogràfiques i en els contractes amb els que controlen la vida i obra dels músics, vaig pensar en Goethe, Faust i els seus contractes infernals, vaig pensar en Auster, en Mann i en les pel·lícules que ningú veia.

Ara fa un any, em vaig perdre l’oportunitat de xerrar sobre un llibre que dona per xerrar, molt ben escrit, emotiu, i amb un rerefons que dona per moltes preguntes: ¿un artista ha de crear pel públic o pel millor postor? ¿crearia jo perquè ningú ho veiés? ¿perquè l’escriptor afegeix l’apèndix “el llimoner”?

Avui és divendres, és de nit i ja no plou....

Publicat a book.bloc.cat el 5/10/07.

2 comentaris:

El camino incierto ha dit...

05/10/2007, 21:07
Gràcies per descobrir-me un nou escriptor ,ja he vist a internet que la editorial es La Magrana i l´encarregarè ara mateix.

caterina ha dit...

09/10/2007, 13:58
Camino incierto ja l'ha comprat! Esper que si li agrada me'l deixi. Pareix interessant! ;D