dimarts, 8 de gener de 2008

Kafka a la platja de Haruki Murakami

El fet que treballés durant 15 anys en una multinacional japonesa i veiés complertes les sèries de Heidi, Marco, Dr. Slump i Bola de Drac crec que varen ser els motius pels quals mai m’he llegit a cap autor japonès. Estava saturat de Japó tot i que em fascini la seva cultura. Un dia que no sabia que triar a la biblioteca, i recordant que la bibliotecària era una enamorada de Tokyo Blues (primer llibre de Murakami) li vaig demanar aquest, però estava en préstec, ella em va recomanar els posteriors que em deia que li havien agradat més, la qual cosa va fer créixer la meva curiositat, i finalment vaig acabar amb aquest del qual no em podia dir res ja que ella no l’havia llegit.

La nostra història comença explicant la història, en dues línees paral·leles o fins i tot oposades, de Kafka Tamura i del vell Nakata. La història arrenca a Tokyo, on viuen els dos protagonistes, quan Kafka fa quinze anys i s’escapa de casa. Kafka és un jove intel·ligent, que li agrada fer esport cada dia i cuidar el seu físic i sobretot llegir, és una autèntica rata de biblioteca. Als seus quinze anys llegeix tot el que li cau a les mans i per això no es d’estranyar que la seva escapada s’aturi en una biblioteca privada on roman tot el dia fent allò que més li agrada. Nakara és vell. De petit, va patir un estrany accident que el fa quedar-se “totxo” però ell és feliç ja que té un paga d’invalidesa i a més pot parlar amb els gats, als quals no els importa les seves limitacions.

La nostra història comença explicant la història de manera descriptiva per passar a ser una història psicològica i finalment acaba adquirint un to màgic com a bona història japonesa. I es què tot i que la nostre història comença explicant la història , en dues línees paral·leles o fins i tot oposades, de Kafka Tamura i del vell Nakata. Aquestes línees van agafant un moviment durant tota la narració, al principi imperceptible, fins creuar-se, entortolligar-se, girar i capbussar-se l’una en l’altre sense tocar-se fins arribar a construir un preciós i màgic origami.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 8/11/07.

7 comentaris:

el camino incierto ha dit...

Murakami
08/11/2007, 20:22
A través de la revista QUE LEER descubrí a los escritores japoneses más universales y he leido Tokio blues y Sueño Profundo de Banana Yoshimoto,los dos autores me gustan, pero he de escogerlos en mis mejores momentos porque se trata mucho el tema del suicidio. Son de fácil lectura y me supieron a poco.Los releeré quizá

anna ha dit...

09/11/2007, 13:18
A mi em va agradar molt Tokio Blues, és molt diferent de tot el que havia llegit abans. Però com diu El camino incierto hi ha potser una excessiva obsessió pel suïcidi.
I Kafka a la platja el tinc pendent des de fa temps, a veure si al tornar li demano a l'amic que em va deixar el primer, que és un apassionat de Murakami!

caterina ha dit...

09/11/2007, 20:14
Murakami, juntament amb Paul Auster, és un dels meus escriptors preferits! De Murakami he llegit "L'amant perillosa" (Al sud de la frontera a l'oest del sol), "Tokio Blues" i "El meu amor Sputnik". El de Kafka a la platja encara no l'he llegit, així que no puc opinar, però realment en tinc moltes ganes.
Salutacions!

Mireia ha dit...

10/11/2007, 13:30
Em sap greu dir-ho però n'he llegit cap... tot i que n'he sentit parlar. Veig que la Caterina li agrada Paul Auster;és per l'estil? És que a mi Auster m'agrada però he de tenir un humor especial per llegir-lo... no sempre em ve bé.

rcanovalls@yahoo.es ha dit...

Felicitats pel bloc
15/11/2007, 17:26
He visitat aquest bloc i l'he trobat interessant, ja l'aniré freqüentant.

digue'ma ariadna ha dit...

04/01/2008, 10:05
De Murakami m'he llegit quatre:Toquio Blues, El meu amor es diu Sputnik, L'amant perillosa i Kafka a la platja... però, d'ells, el de Kafka és el més oníric i el que queda més separat dels altres tres, personalment és el que més m'ha agradat d'ell.
Per si pot interessar, està previst una nova traducció seva a l'editorial Empúries, un llibre de relats (si no hi ha res de nou: Salze cec, dona adormida serà el seu títol).
I pel que fa el tema de la mort, és un tema que surt bastant en els autors japonesos, almenys en els que he llegit... i és que m'agraden =:)
... Salutacions

bajoqueta ha dit...

El vaig llegir en un tres i no res. Està tot ple de metàfores que ens ajuden a entendre el personatge. Un gran esperit de lluita que tots hem de tenir per fugir de la mort.