El quadern gris de Josep Pla

Aquest dissabte passat sortia al diari el País, concretament al seu suplement literari Babelia, un especial sobre la Fira del Llibre de Frankfurt. Aprofitant l’avinentesa, van realitzar una enquesta entre 137 escriptors, editors, i gent vinculada al món de la cultura i les lletres sobre quines serien les quinze obres que destacarien sobre tota la producció literària de tota la història de la literatura catalana.

Per tant em vaig dir, aquesta setmana a B d Llibre, la recomanació serà la del primer llibre de la llista resultant. Em trobo que en primera posició hi ha Poesies d’Ausiàs March i no l’he llegit mai, en segona tenim Tirant Lo Blanc de Joanot Martorell que crec que, juntament amb el Quixot, és el llibre que més gent ha de tenir a casa seva sense haver-se llegit mai. I per fi en trobo un (jo ja em veia buscant altra tema per amagar la meva vagància) quan em trobo un a la tercera posició un vell conegut.

Vet aquí, que allà pels anys 80, era jo un adolescent d’ascendència castellana que estudiava en un Institut on començava a integrar-se el català com a nou model educatiu. Fins llavors, gràcies a un senyor petit i amb mala hòstia, només es parlava en algunes llars i es considerava que “hablar castellano es más fino”. El meu cunyat, d’ascendència de la més vella pagesia catalana, va aprofitar un Sant Jordi per regalar-me un llibre que m’ajudés a la meva immersió lingüística. Durant molts anys vaig ignorar aquell llibre ja que no hi havia aventures, en ell només es relataven les vivències d’un jove empordanès de vint anys.

Anys més tard, quan jo tindria ja l’edat del protagonista, vaig tornar a obrir el llibre i vaig quedar encisat per aquell món de paraules que utilitzava aquell jove. Tot ho descrivia, ho adjectivava amb una naturalitat que no encertava a comprendre. La seva vida era com la meva, plena de dubtes, incerteses, en el fons com la de tothom però la d’ell semblava tenir un atractiu especial degut amb aquelles fortes descripcions que em feien veure que potser jo no em fixava prou en el que hi havia al meu voltant.

La meva primera reacció va ser intentar escriure cada dia una mica i d’allò va quedar un conjunt de joves reflexions que varen quedar pel meu record personal. Allà vaig veure que aquell home tenia un talent increïble per escriure i no era qüestió només de fixar-se en el teu entorn i pràctica. Això potser ho tindrien que aprendre uns quants escriptors que adjectiven sense fre ni mesura, per fer-ho no tot es resumeix en planificar sinó que també s’ha de tenir el talent.

Harold Bloom, en el següent article que sortia al Babelia i on defensa entusiastament a Espriu com el premi Nobel que tenia que haver estat i mai va ser, diu que s’ha de defugir d’aquestes llistes però per mi ha estat una bona manera de poder parlar de la Fira.

Benvinguts a la Frankfurter Buchmesse 2007. La cultura catalana ja és europea malgrat que al Parlament de la CEE no es pugui parlar en català.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 10/10/07.