divendres, 25 de gener de 2008

El carrer de les Camelies de Mercè Rodoreda

Aquest any és fan diferents actes com a homenatge al naixement de la Mercè Rodoreda. Com és natural, no podia deixar de recomanar una de les obres d'una de les millors escriptores catalanes. Podria haver triar una de les seves obres més famoses però he triat una de les altres ja que de 'a Plaça del Diamant' i 'Mirall Trencat' segur que en parlarà molta gent.

El carrer de les Camelies ens narra la història de Cecilia Ce. La Cecilia va estar abandonada quan era un nadó en una casa al carrer de les Camelies on va ser criada amb tot l'amor del Sr. Jaume. Quan és una adolescent fuig de la casa amb un noi del qual està enamorada i llavors inicia una vida d'home en home.

La Cecilia Ce és una dona típica de l'estil Rodoreda. Forta com un roure i lluitadora contra l'adversitat però sotmesa a la voluntat dels homes perquè és el que marquen els cànons de l'època. És una dona que en moments determinats titllaries de fleuma però que en realitat té una fortales i una empenta que ja voldriem nosaltres.

divendres, 18 de gener de 2008

Bartleby y compañia d’Enrique Vila-Matas

Fa cosa d’una setmana vaig llegir una noticia al diari que em va encuriosir. Havia mort Pepín Bello, insigne artista sense obra. De seguida em vaig preguntar, ¿qui és aquest home i que ha fet per se tan famós sense fer res?

Cercant informació sobre ell vaig veure que havia estat company dels grans de la Generació del 27 però que mai havia volgut escriure res ,tot i que servia d’inspiració als seus amics. Entre les breus referències a la seva persona vaig trobar la de aquest llibre de Vila-Matas, i al ser petit i la meva curiositat gran, vaig aparcar la meva lectura habitual per satisfer la meva curiositat.

Aquest llibre és un assaig basat en la figura de Bartleby. Aquest és un escrivent que surt en un relat de Herman Melville i que mai dona detalls de la seva vida. Vila-Matas defineix en aquest assaig tota una sèrie d’escriptors que o bé no han volgut escriure mai, o simplement, un bon dia han decidit deixar d’escriure (sobretot després de produir magnífiques obres).

Així ens trobem que ens parla de Juan Rulfo, que va deixar d’escriure perquè es va morir el seu oncle Celerino, que era el que li explicava les històries;J.V. Foix del que diu que segons la seva mirada somiava poemes per la nit tot i que pel dia havia decidit no escriure’ls; Juan Ramón Jimenez que pensava que un cop morta la seva dona no tenia sentit escriure; Wilde “Quan no coneixia el significat de la vida escribia; ara que coneixo el seu significat no tinc res més que escriure” i tants d’altres, molt i poc coneguts, que es troba a faltar una relació on digui la pàgina on apareix cadascú (de vegades els esmenta diverses vegades) per poder consultar-los amb celeritat.

De Pepín Bello, escriptor sense escrits el defineix com algú d’extrema senzillesa que va dir: “He escrit molt però ja no queda res (...)” “No he escrit mai amb ànim de publicar. Ho he fet pels amics, (...)

En la meva opinió possiblement hauria estat un bon blocaire...

En Jesús Maria Tibau que defensa l’existència del bloc com a gènere literari, té ara una prova més per la seva tesi: l’existència d’una bartleby blocaire.

Normalment la gent abandona els blocs al poc temps de ser creats però lamentablement la Caterina, autora d’un dels meus blocs predilectes, ha decidit deixar d’escriure ja que diu que li manca l’inspiració, tot i que fins ara els seus escrits eren magnífics. S’ha convertit en una bartleby.

Si algun dia vaig a Mallorca i passejant en autobús veig qualsevol noia semblant a ella espero tenir valor suficient per preguntar-li “I tu perquè vas deixar d’escriure?” i no trobar-me en una situació tan ridícula i divertida com la que explica Vila-Matas el dia que va trobar Salinger en un autobús a Nova York.

divendres, 11 de gener de 2008

Les Benignes de Jonathan Littell

Havia llegit tan bones crítiques d’aquest llibre i es venia tan bé fora del país (aquí s’ha venut però els gustos són més mundans), a més de rebre un prestigiós premi, que em van entrar anes boges de llegir aquesta llarga novel·la escrita per un novell desconegut. Vaig combinar el meu art de persuasió, vigilància i influència per tal ser el primer en aconseguir el llibre a la biblioteca. I malgrat tenir que llegir marcat per un calendari, amb uns malsons terribles provocats per la lectura he de dir que és un llibre que marcarà època.

Les Benignes ens explica la història d’un oficial nazi, el Dr. Aue (doctorat en dret), durant la Segona Guerra Mundial. El nostre protagonista a més d’explicar-nos les seves aventures sexuals (és homosexual i està enamorat de la seva germana) sempre està vinculat d’una manera o altre amb l’extermini jueu.

El llibre està ben estructurat ja que en cada capítol s’aborda una fase de la seva vida que comença al present i que repassa diferents episodis de la guerra on el protagonista es veu involucrat en l’extermini jueu. Tot en conjunt està molt documentat i apareixen personatges famosos per amenitzar la història. A mi el que més m’ha agradat es veure l’evolució del personatge des de una ideologia de base nazi a una bogeria gairebé absoluta. Bona prova d’això és que quan comença l’extermini el Dr. Aue diu: ”Des dels inicis de la història humana, la guerra sempre ha estat percebuda com el més gran dels mals. Però nosaltres havíem inventat una cosa que al costat de la qual la guerra semblava neta i pura, i eren ja molts els que volien escapar per anar-hi, per refugiar-se en les certeses elementals de la guerra i del front.” I en canvi finalitza amb uns episodis delirants i surrealistes propis del caos que l’envolta.

Naturalment, el nostre oficial no està sol i els seus companys estan tan llampats com ell: “’Així doncs, ¿quina és la cosa més atroç que ha vist?’.
– Ell va agitar la mà.

‘L’home és clar!!‘”

Homenets i donetes, tot és igual. És com trepitjar un escarabat”.

Dins el llibre he trobat dos missatges importants: el primer és que és van jutjar molts caps com a responsables quan molt subordinats també ho eren per obeir determinades ordres. La segona és que l’extermini dels jueus a la Segona Guerra Mundial no és un cas excepcional, abans durant i després altres governs han practicat polítiques d’extermini contra altres pobles.

Un bon llibre, amb fragments molt contundents que conviden a la relectura i la reflexió i amb uns personatges secundaris molt bons: un oficial nazi que aprofita la invasió per fer un estudi de camp sobre les llengües del Caucas, una parella de policies que persegueixen sense parar a Aue... I com no, un gran protagonista, l’irònic Dr. Aue: “només pateixo una malaltia, sexualment transmissible i de desenllaç inevitablement fatal: la vida”.

dimarts, 8 de gener de 2008

Els tres Mosqueters d’Alexandre Dumas

Un no pot evitar obrir un diari qualsevol, llegir les notícies i pensar que aquesta setmana, que pertany a un nou any, no és la continuació que la setmana anterior, que era un altre any. Els preus continuen pujant, les vagues continuen, els trens continuen parant i nosaltres no hem arribat a dia 10 i ja estem tremolant pensant en com arribarem a final de mes. Amb aquest panorama. ¿perquè no puc continuar jo en la mateixa línia?

Per tant, avui penso parlar del rei dels culebrots, d’un dels escriptors més prolífics que hi ha hagut temps enrera (tot i que amb certa ajuda). Vet aquí un autor que fascina a pares i fills, a la meva mare li encantava la figura del Comte de Montecristo i jo he crescut envoltat pels Mosqueters de la Reina.

Els Tres Mosqueters, que en realitat acaben siguent quatre, narra les aventures de D’Artagnan. Aquest és un jove de províncies que va a la capital amb la intenció d’ingressar al cos dels Mosqueters com havia fet el seu pare. El seu aspecte i maneres de “payesot” el fa tenir les primeres baralles amb la guàrdia del Cardenal Richelieu, la qual cosa fa que aconsegueixi l’amistat amb un grup de tres Mosqueters de la Reina. Ingressa en el cos, i a partir d’aquí tot són nous enfrontaments pel bé del país i del honor.

Envoltat per les múltiples versions cinematogràfiques i animades de la història mai havia fet cas al llibre (com la majoria de vosaltres) fins que el vaig tenir que llegir en francès. Tot i les dificultats idiomàtiques (sort que era una versió resumida), vaig trobar la història fascinant, plena de nous matisos, d’una riquesa que es perd a la pantalla. Llavors vaig llegir la versió complerta, traduïda naturalment, que tot i no tenir la musicalitat del llenguatge original, no deixa de tenir un encant fascinant ja que l’autor és un especialista en deixar-te en suspens cada cert nombre de pàgines amb l’excusa de canviar de capítol.

En aquests dies on el que potser vulgueu una lectura relaxada però a la vegada plaent, que us faci oblidar el món on viviu no puc menys que deixar de recomanar-vos la lectura d’aquest clàssic o de qualsevol altre d’aquest gran autor.

Feliç Any Nou !!!

Publicat originariament a book.bloc.cat el 4/01/07.

El Club Dumas de Arturo Pérez-Reverte

Sempre m’ha costat creure que un detectiu privat és dediqui en cos i ànima a un sol cas. Ho trobo il·lògic. I si surt un altre? Perquè no agafar-lo?

Lucas Corso és un detectiu de llibres que porta dos casos a la vegada, en això és molt realista al meu entendre. A més és un home que viu d’hotel en hotel, viatjant contínuament per feina, el que el fa ser solitari i addicte a la feina (i a la ampolla...), i això el fa ser humà. A més la seva especialitat són els llibres. Serà potser per això que m’agrada tant aquest llibre?

Com he dit, Lucas Corso és un expert bibliòfil especialitzat en localitzar llibres antics, o sigui, un detectiu privat de llibres, en la nostra història s’enfronta a dos casos: el primer està relacionat amb un capítol inèdit dels Tres Mosqueters d’Alexandre Dumas, el segon està relacionat amb un misteriós llibre que diuen que conté la clau per invocar el dimoni.

Amb una acció trepidant, Corso va viatjant per diferents escenaris que el van portant a resoldre peces del seu trencaclosques literari. Res és el que sembla. Pel camí aprendrem tot allò que no coneixíem del sorprenent Alexandre Dumas (només pel coneixement que podem adquirir fàcilment d’aquest autor ja valdria la pena llegir-lo) i a més ens endinsarem en el fosc món del demoníac.

Si us penseu que mirant la pel·lícula de Polansky us podeu saltar la lectura d’aquest magnífic llibre esteu ben equivocats. Altera l’argument, els personatges, i només la figura del detectiu (bravo per Deep) i els decorats d’una llibreria, que per cert els propietaris van insistir en que quedes igual després del rodatge, es salva de la crema ja que és una de les pitjors pel·lícules mai filmades.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 28/12/07.

Els pilars de la Terra de Ken Follet

Fa una setmana vaig adoptar novament tota una colla de llibres desemparats sota la mirada resignada de la meva dona. No sé la quantitat exacta que devia quedar-me, potser quinze quilos. Dic això, perquè en un braç portava el meu fill i a l’altre una cistella de roba carregada de llibres a vessar i pesava molt més la cistella que el nen.

No hi ha res com examinar la biblioteca d’un home per conèixer la seva ànima, he de reconèixer que desconeixia al meu cunyat (que ara escolta el Barça a HK) ja que a més dels llibres d’informàtica i astronomia, em va sorprendre la quantitat de llibres de filosofia que tenia, clàssics de prestigi i moderns amb reputació. Vaig mirar de fer una selecció i em vaig quedar, entre d’altres, la recomanació de la setmana passada i vaig optar per no quedar-me la recomanació d’aquesta, tot i que li vaig trobar una llar on el llegeixin.

Tinc les meves raons per no quedar-me aquest llibre, la primera és que hi havia algú altre que no l’havia llegit i per tant penso que tenia preferència. Segona raó, s’ha iniciat una campanya mediàtica per anunciar la segona part del llibre, diuen les crítiques que és molt fluixa i que es vendrà bé però que no agradarà. La història bàsica del llibre és la construcció d’una catedral, i al voltant d’aquesta catedral es va explicant la història de la gent que la construeix i els monjos que la financen. Per tant, no és només una història de creixement físic simplement sinó de creixement social i moral d’uns individus i una societat llurs històries s’entortolliguen i es separen al llarg del llibre. Naturalment tot barrejat amb unes trames dignes d’un gran culebrot que et fan llegir pàgina rera pàgina a la cerca del desenllaç.

Com a última raó tinc que simplement és un llibre bo i no un llibre excel·lent, pel qual no conservo fragments al meu record que em vingui de gust rellegir sinó bones sensacions que potser al rellegir amb el temps canviarien ja que jo amb el temps he evolucionat i amb mi les meves preferències literàries.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 21/12/07.

L’antropòleg innocent de Nigel Barley

El camerunès Etoo torna a ser notícia, fa temps que no parlo de cap llibre de ciència i a més el meu tutor em torna a recordar que pensi en triar un Treball de Fi de Carrera. Després diran que les casualitats no existeixen...

El llibre que va escriure Nigel Barley és fruit de les seves experiències al Camerun quan va viatjar al Camerun ja que era imprescindible que realitzés un treball de camp com a Treball de Fi de Carrera. Va eliminar totes les destinacions exòtiques i va triar Camerun pensant que seria quelcom fàcil i es va trobar que de poc no ho explica.

Molt lluny de ser el típic llibre auster i carregós, ens trobem amb un relat irònic i amb molt d’humor que ens descriu les experiències antropològiques de l’autor. Tot i la broma que es respira a tot el relat, no es pot deixar d’apreciar que el llibre és un complert manual d’antropologia. Això sí, arribes al final sense adonar-te’n ja que sempre llegeixes amb un somriure a la boca.

Malgrat que l’autor centrava la seva investigació en els Dowayo, tribu local camerunesa, jo no puc deixar de mencionar ho curiós que és el Camerun de 1976 que de passada apareix descrit al llibre. Suposo que actualment tot haurà canviat molt allà però no podeu deixar de fer una ullada a la manera de viure d’aquesta gent tan peculiar.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 14/12/07.

El cor de les tenebres de Joseph Conrad

He tingut dubtes durant molt de temps pel fet de si havia de recomanar aquest llibre però la fredor de la passejada matinal m’ha fet pensar que potser us agradi un viatge endimoniat a la calorosa Àfrica, i a més el meu estat mental, esgotat per llargues nits d’estudi i poc dormir i vida social, comença a desvariejar i a caure en un estat proper al cor de les tenebres.

La història és la més simple que he llegit mai, un jove encisat pel somni de la descoberta de l’Àfrica, s’enrola com a capità d’un vaixell de vapor i la seva missió es endinsar-se dins d’un riu per recollir un dels empleats de la companyia per la que treballa, el Sr. Kurtz.

La història és claustrofòbica i angoixant, desesperadament lenta. El viatge sembla fer-se cada vegada més lent i quan llegeixes no fas res més que mirar quantes pàgines queden per finalitzar. I això no és perquè sigui un mal relat, al contrari, és magnífic i ben treballat en tots els aspectes, és perquè l’autor, sense que tu ho hagis volgut, t’ha enfonsat al cor de les tenebres. Al mig d’una terra salvatge on les regles que coneixes no són vàlides, on el saqueig i la mort és el pa de cada dia, on la teva humanitat s’esvaeix juntament amb la teva cordura.

El relat és una gran crítica al colonialisme però fet d’una manera que tot sembla molt casual. No hem d’oblidar que aquest relat és a més autobiogràfic i amb ell l’autor vol desfogar els seus dimonis interiors i ho fa com ho millor ho sap fer: amb l’escriptura.

S’ha de triar amb cura la traducció (la meva és en castellà d’Alianza Editorial prologada per la traductora Araceli Garcia) ja que, el llenguatge que l’autor utilitza és molt ric per descriure l’atmosfera i els ambients, només cal veure qualsevol persona que estudií anglès la quantitat de vocables que hi ha per definir els tipus de boira i altres fenòmens atmosfèrics. A més s’ha de llegir com si és llegís una poesia o es mirés un quadre, buscant més significats que el que trobis a primer cop d’ull . Per donar-vos un exemple, us he dit que el relat és una crítica al colonialisme però a la vegada si ho llegeixes bé pots veure a Kurtz com la personificació del colonialisme.

Jo m’ho he llegit ja dues vegades i potser algun dia repeteixi però avui no. Només de pensar en la lectura d’aquest llibre em venen calfreds i se’m regira l’estomac però estic irremediablement atrapat per l’encís del cor de les tenebres.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 6/12/07.

L’estrany cas del Doctor Jeckyll i Mister Hyde de Robert Louis Stevenson

¿No t’has aixecat mai, rentat la cara, i quan et mires al mirall veus un estrany? Veus uns ulls alienats que et miren des d’una fisonomia semblant a la teva però amb una mirada que sembla indicar que estàs posseït, que no ets tu.

Si a això li afegeixes uns fongs al·lucinògens i grans dots per l’escriptura llavors tens com a resultat l’escrit del qual avui parlem. En ell s’explica la, molt coneguda història, d’un famós doctor que a l’Anglaterra victoriana, que descobreix un elixir que li permet transformar-se en l’altre persona que hi ha en ell.

El fet que conegueu la història no ha de ser impediment per la lectura d’aquesta obra, està escrita d’una manera impecable, narrada per diverses veus i el contingut és senzillament contundent. Breu e intensa, la història s’endinsa en la fascinació de l’home per la seva part més fosca. Com deia Nietzsche: “Qui lluita amb monstres ha de mirar de no convertir-se en un monstre. I es que quan mires llargament dins l’abisme, acabes dins d’ell”.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 29/11/07.

L'Ombra del Vent de Carlos Ruiz Zafon

Aquesta setmana, quan jo ja el feia al cementiri dels Llibres Oblidats, em trobo a casa una bossa on em retornen llibres i revistes i entre elles aquest llibre que ja donava per perdut.

Recordo que el vaig llegir ja fa...ufff... quatre anys. Es el temps que porto casat i estudiant la carrera a distància. Per aquells dies estava agafant nomenada tot i que encara no era el que va arribar a ser.

Per si algú encara no sap de que va, que m'he trobat despistats que encara se l'han de llegir o estan en procés, vigilaré amb les meves paraules.

La història està situada a la Barcelona de la postguerra. quan un pare porta un dia al seu fill a un lloc misteriós que es coneix com el Cementiri dels Llibres Oblidats. Allà pot triar un llibre i tria "L'Ombra del Vent" però aquesta tria tindrà unes conseqüències ja que intentarà esbrinar més sobre l'autor del llibre i això portarà al present fantasmes del passat.

He de reconèixer que el llibre em va enganxar aquell estiu de ja fa...uff...quatre anys. Me'l vaig llegir tot just abans de cassar-me i la meva dona es va passar el viatge de nuvis enganxada a ell. Normal, hi ha fragments molt visuals (ell és guionista) i fragments que recorden un culebrot de vella fornada (com els que li llegia a la meva mare mentres jo aprenia a llegir i ella feia les feines de casa).

Pensava que aquest autor aprofitaria el seu llençament a la fama per llençar més llibres i l'únic que ha fet es reeditar els seus escrits dirigits als públic juvenil.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 23/11/07.

Una novel·la d’escacs de Stefan Zweig

B de Llibre va néixer amb l’esperit de recomanar llibres als meus amics i de pas fer-me de memòria dels bons llibres que llegeixo. Gràcies a un post del bloc d’Aristòcrata i Obrer he recordat aquest autor.

Suposo que a molts de vosaltres us haurà passat de trobar-vos algun conegut, parlar de llibres amb ell i que us recomani un. A mi em va passar. I a més aquella vegada em va donar un petit llibre d’un autor que encara no sé pronunciar i em va dir – Tranquil , que en una tarda ho tens enllestit.- I quanta raó tenia ja que és un microllibre. És d’aquells que podríem definir de novel·la curta o relat llarg.

La història és apassionant i absorbent. En un transatlàntic que va d’Europa a Amèrica poc després de la 2ª Guerra Mundial hi coincideixen el campió mundial d’escacs i un milionari avorrit que l’engresca a fer una partida, pagant naturalment, per entretenir el viatge. Tot i jugar amb l’ajuda de tothom que hi vol col·laborar, la partida acaba en una clara derrota. Però el viatge és llarg i el milionari proposa un altre partida. Aquesta nova partida també porta caire de derrota però en un moment donat, del mig del passatge apareix un vell que encarrila la partida i posa en serioses dificultats al campió. La qüestió es que ningú coneix qui pot ser aquest prodigi desconegut dels escacs i el perquè del seu anonimat vist el seu talent.

Al llarg de la novel·la descobrirem no només el final de la partida sinó tota la història del home al mig de l’Alemania nazi, una història que ens farà reflexionar sobre la supervivència i l’obsessió.

Tot i les meves reticències inicials ja que no sé pronunciar l’autor i el fet que em tinc vedats els escacs vaig acabar fruint de la novel·la. I ara us dic el que em van dir, - Tranquils, que en una tarda la teniu enllestida.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 15/11/07

Kafka a la platja de Haruki Murakami

El fet que treballés durant 15 anys en una multinacional japonesa i veiés complertes les sèries de Heidi, Marco, Dr. Slump i Bola de Drac crec que varen ser els motius pels quals mai m’he llegit a cap autor japonès. Estava saturat de Japó tot i que em fascini la seva cultura. Un dia que no sabia que triar a la biblioteca, i recordant que la bibliotecària era una enamorada de Tokyo Blues (primer llibre de Murakami) li vaig demanar aquest, però estava en préstec, ella em va recomanar els posteriors que em deia que li havien agradat més, la qual cosa va fer créixer la meva curiositat, i finalment vaig acabar amb aquest del qual no em podia dir res ja que ella no l’havia llegit.

La nostra història comença explicant la història, en dues línees paral·leles o fins i tot oposades, de Kafka Tamura i del vell Nakata. La història arrenca a Tokyo, on viuen els dos protagonistes, quan Kafka fa quinze anys i s’escapa de casa. Kafka és un jove intel·ligent, que li agrada fer esport cada dia i cuidar el seu físic i sobretot llegir, és una autèntica rata de biblioteca. Als seus quinze anys llegeix tot el que li cau a les mans i per això no es d’estranyar que la seva escapada s’aturi en una biblioteca privada on roman tot el dia fent allò que més li agrada. Nakara és vell. De petit, va patir un estrany accident que el fa quedar-se “totxo” però ell és feliç ja que té un paga d’invalidesa i a més pot parlar amb els gats, als quals no els importa les seves limitacions.

La nostra història comença explicant la història de manera descriptiva per passar a ser una història psicològica i finalment acaba adquirint un to màgic com a bona història japonesa. I es què tot i que la nostre història comença explicant la història , en dues línees paral·leles o fins i tot oposades, de Kafka Tamura i del vell Nakata. Aquestes línees van agafant un moviment durant tota la narració, al principi imperceptible, fins creuar-se, entortolligar-se, girar i capbussar-se l’una en l’altre sense tocar-se fins arribar a construir un preciós i màgic origami.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 8/11/07.

L’horror de Dunwich de H.P.Lovecraft

Darrerament estic massa estressat i no dormo bé. M’aixeco de matinada, atio el foc i li afegeixo un tronc per passar la freda nit, miro el gat dormint al sofà, veig el mastí dormint al pati i el gos pataner que dormita cada dia en un racó diferent de la casa. Aquesta, vella i resistent, de pedra i fusta, emet sorolls estranys que em fan pensar en els éssers que segons Lovecraft conviuen amb nosaltres en un univers paral·lel i fan tot el possible per tornar al nostre món.

L’horror de Dunwich és un relat curt, dels molts que té l’autor, que mostra aquest univers de horror que intenta arribar al nostre. La trama és simple, un jove de Dunwich que viu sol està obsessionat amb un llibre escrit per un àrab boig, en sang i sobre pell humana, el Necromicon dels quals una còpia es conserva en una Universitat propera.

Per Lovecraft, del qual aquest any es compleixen 70 anys de la seva mort, el Necromicon és una de les bases dels seus escrits. Llibre mític que va crear de la seva imaginació, descriu tot allò relatiu als deus ancestrals que estan atrapats en un altre dimensió i els rituals necessaris per permetre el seu retorn al nostre món.

Els relats de Lovecraft poden semblar senzilles novel·letes de terror però al seu darrera hi ha un univers fosc i complex que ha fascinat a molts autors i fet embogit legions de fans. I es que Lovecraft, al igual que Tolkien, ha sabut crear un univers paral·lel als seus escrits que té vida pròpia i, malgrat la seva absència, els noms com Cthultu, Necromicon i Yog-Sothoth són encara presents i vigents en el món del fantàstic i qui sap, potser algun dia aparegui realment un exemplar del Necromicon en qualsevol lloc d’aquest món.

Que tingueu feliços somnis....

Publicat originariament el 2/11/07.

Les veus del Pamano de Jaume Cabré

Vet aquí, que tot i estar molt enfeinat i no disposar de gaire temps per llegir, per fi he pogut finalitzar aquest extens llibre i només puc dir una cosa: s’ha escrit un clàssic i potser ara amb el ressò mediàtic aconseguit a la Fira de Francfurt arribi a ser un gran èxit de vendes. En realitat, no seria el primer cas de llibre que, 3 o 4 anys d’haver estar publicat, de cop i volta es posa de moda i es ven a dojo.

La història del llibre comença amb la visita de la Tina a l’escola de Torena, a punt de ser derruïda, per fer unes fotografies per una exposició. Durant la seva visita per l’abandonada escola troba els diaris d’un antic mestre que van dedicats a la seva filla a la qual mai va conèixer. A partir d’aquí, la Tina comença a investigar la història d’aquest mestre, a furgar en la dolorosa memòria i mentrestant ens va relatant les seves experiències personals del dia a dia.

Aquest llibre té molts punts per agradar. D’entrada personatges com l’Elisenda Vilabrú (dels Vilabrú de Torena i dels Ramis de la Pilar Ramis de Tírvia, mig puta mig millor no parlar-ne per respecte al pobre Anselm) una dolenta que deixa a l’Angela Channing a l’alçada d’un querubí al seu costat i a més (en la franja d’edat que li pertoca) amb més sex-appeal que Cruela Deville. A més de secundaris impagables com les Venturetes i els Serrallac.

Un altre atractiu es troba en el marc principal de la història, situada a la Guerra Civil i tots els anys següents juntament amb tots els assassinats que es van cometre impunement en nom de la justícia, la venjança i la veritat.

Tenim el tema principal que radica en el fet de la memòria històrica, on es veu una història escrita pels vencedors i es lluita per escriure la veritat malgrat que ningú la vol escoltar. I de rerefons les mentides contínues que formen part de la vida quotidiana i l’atracció perpètua entre el bé i el mal, que s’atreuen i es rebutgen com imans. Pols oposats que mai poden estar junts malgrat el seu desig.

I per últim no oblidar-nos de la tècnica narrativa de l’autor que, sense voler abusar d’ella, hi ha episodis en els que ens narra a dues veus simultàniament els fets del present i el passat, o de dos personatges alhora; a més d’altres petites juguesques literàries com la cantinela que repeteix rere el cognom dels Vilabrú de tant en tant.

Com he dit, un llibre amb molts punts per agradar que no entenc com no està a data d’avui dins les llistes dels més venuts.

En resum, ha estat un llibre que m’ha fet oblidar l’estrès de les últimes setmanes ja que quan s’acostava l’hora no podia para de pensar “amb que em sorprendrà ara?”. I es que normalment veig venir els desenllaços dels llibres però aquest m’ha portat per on ell ha volgut. Chapeau!!!

Publicat originariament a book.bloc.cat el 27/10/07.

El moliner udolaire d’Arto Paasilinna

Vet aquí que avui volia recomanar un molt bon llibre de Vazquez Montalban aprofitant que és l’aniversari de la seva mort però després de visitar els blocs veïns de la Caterina i de la Maria Teresa no em puc estar tampoc de parlar de les males relacions amb els veïns.

Al llibre que avui recomano, i que crec que gairebé tothom ha d’haver llegit, un home solitari arriba a un poble on s’instal·la en un vell molí que reconstrueix amb les seves mans. En Gunnar és un home trist, treballador i què no es fica amb ningú. Tothom al poble el considera boig però té un problema que el diferencia dels demés, de vegades, quan arriba la nit i la tristesa l’envaeix fortament no pot evitar seure al mig de la nit i udola. Això provoca de seguida una forta sensació de rebuig i en Gunnar es tractat com un delinqüent i obligat a fugir al bosc abandonant tota la seva feina del molí malgrat l’oposició d’uns pocs habitants que l’intenten defensar.

Les reaccions que he vist aquesta setmana m’han fet pensar en aquest llibre. Fins ara jo veia en Carod-Rovira com un polític sense solta ni volta, ben bé com en Gunnar, un boig treballador que va a la seva, que cau en gràcia i que de tant en tant, udola. Però es que aquesta setmana se li han llençat els veïns a sobre i ell s’ha defensat lúcidament i mentrestant els demés utilitzaven arguments hipòcrites que han fet que el meu nivell d’aguantar ofenses arribés al seu límit.

I es que tothom té dret a pensar, fer, expressar-se en llibertat defensant la seva pròpia individualitat. O es què si es mirem en un mirall tots som idèntics? Som diferents, plurals, i hem d’aprendre a viure en harmonia, i si un dia jo udolo segur que un altre dia tu cantes a la dutxa i desafines però ens hem d’acceptar, abraçar i recolzar com bons veïns.

Jo per la meva banda, i tot que fa un fred glacial aquesta nit, m’ agafaré una cervesa, em posaré una jaqueta i sortiré al pati en companyia dels meus gossos i udolarem una bona estona.

AUUUUUUUUUUUHHHHHHHHHHHHH!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Publicat originariament a book.bloc.cat el 18/10/07.

El quadern gris de Josep Pla

Aquest dissabte passat sortia al diari el País, concretament al seu suplement literari Babelia, un especial sobre la Fira del Llibre de Frankfurt. Aprofitant l’avinentesa, van realitzar una enquesta entre 137 escriptors, editors, i gent vinculada al món de la cultura i les lletres sobre quines serien les quinze obres que destacarien sobre tota la producció literària de tota la història de la literatura catalana.

Per tant em vaig dir, aquesta setmana a B d Llibre, la recomanació serà la del primer llibre de la llista resultant. Em trobo que en primera posició hi ha Poesies d’Ausiàs March i no l’he llegit mai, en segona tenim Tirant Lo Blanc de Joanot Martorell que crec que, juntament amb el Quixot, és el llibre que més gent ha de tenir a casa seva sense haver-se llegit mai. I per fi en trobo un (jo ja em veia buscant altra tema per amagar la meva vagància) quan em trobo un a la tercera posició un vell conegut.

Vet aquí, que allà pels anys 80, era jo un adolescent d’ascendència castellana que estudiava en un Institut on començava a integrar-se el català com a nou model educatiu. Fins llavors, gràcies a un senyor petit i amb mala hòstia, només es parlava en algunes llars i es considerava que “hablar castellano es más fino”. El meu cunyat, d’ascendència de la més vella pagesia catalana, va aprofitar un Sant Jordi per regalar-me un llibre que m’ajudés a la meva immersió lingüística. Durant molts anys vaig ignorar aquell llibre ja que no hi havia aventures, en ell només es relataven les vivències d’un jove empordanès de vint anys.

Anys més tard, quan jo tindria ja l’edat del protagonista, vaig tornar a obrir el llibre i vaig quedar encisat per aquell món de paraules que utilitzava aquell jove. Tot ho descrivia, ho adjectivava amb una naturalitat que no encertava a comprendre. La seva vida era com la meva, plena de dubtes, incerteses, en el fons com la de tothom però la d’ell semblava tenir un atractiu especial degut amb aquelles fortes descripcions que em feien veure que potser jo no em fixava prou en el que hi havia al meu voltant.

La meva primera reacció va ser intentar escriure cada dia una mica i d’allò va quedar un conjunt de joves reflexions que varen quedar pel meu record personal. Allà vaig veure que aquell home tenia un talent increïble per escriure i no era qüestió només de fixar-se en el teu entorn i pràctica. Això potser ho tindrien que aprendre uns quants escriptors que adjectiven sense fre ni mesura, per fer-ho no tot es resumeix en planificar sinó que també s’ha de tenir el talent.

Harold Bloom, en el següent article que sortia al Babelia i on defensa entusiastament a Espriu com el premi Nobel que tenia que haver estat i mai va ser, diu que s’ha de defugir d’aquestes llistes però per mi ha estat una bona manera de poder parlar de la Fira.

Benvinguts a la Frankfurter Buchmesse 2007. La cultura catalana ja és europea malgrat que al Parlament de la CEE no es pugui parlar en català.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 10/10/07.

Meridià de sang de Cormac McCarthy

El meu veí, que com a mi li agrada molt llegir autors i matèries sempre canviats (estil renaixentista que li dic jo), sempre que troba un llibre que li entusiasma, sigui del gènere que sigui, me’l recomana. Feia ja temps que em recomanava aquest però m’avisava que havia de tenir estómac ja que, tot i estar molt ben escrit, hi havia molta violència explicita. Vist que feia un estiu fantàstic i això mateix ja em va fer abandonar un llibre de Saramago (gran autor) per sinistre i depressiu, vaig preferir dedicar-me a altres lectures més agradables (com per exemples un volum més de la saga Aubrey-Maturin). Però un dia McCarthy va guanyar el Pulitzer (per “La Carretera”llibre que el meu veí també em va recomanar) i tots els crítics es van posar a parlar d’aquest home amb una passió tal que vaig prescindir del preciós dia que feia i em vaig internar en un desert de brutalitat.

El llibre està situat a cavall (mai millor dit) de Mèxic i els territoris fronterers dels E.E.U.U. Un noi conegut com el “xaval” abandona la seva llar i comença un viatge des de la innocència a la descoberta d’un món de violència i maldat fins unir-se al capità Glanton i la seva companyia. Allà coneixerà l’encarnació del mal feta home, el jutge, personatge depravat i fascinant com hi ha pocs i guia espiritual del grup. El grup que inicialment estava contractat per exterminar apatxes inicia una espiral d’assassinats i extermini que els fa ser buscats i temuts arreu on van.

Personalment he de reconèixer que m’ha encantat la lectura del llibre. Per començar es un western i m’ha fet recordar la meva infància quan anava de càmping amb la meva germana gran i llegia les seves novel·les de l’oest. Però aquelles eren moralistes i en canvi aquesta és totalment amoral. Si fos una pel·lícula seria una barreja entre una de Sam Peckinpah i una de Tarantino ja que té el toc amarg i violent del primer, i a més tocs d’humor negre que caracteritzen al segon (fragment de la novel·la “Varem fuetejar un parell d’ells i els dos es van morir d’això però al dia següent un altre grup va robar uns quants muls i Bill els va fer penjar allà mateix. Del qual es van morir també”). A més hi ha uns personatges fascinants, el “xaval” , ¿queda res de bo en ell o s’ha pervertit totalment?; el capità Glanton , sempre a remolc del jutge però sempre amb la última paraula, ¿qui domina a qui?; els components de la companyia, sanguinaris, sense pietat però tots amb una història; i el jutge, albí, gegantí, que tot ho sap i ningú el coneix del tot, atractiu com ho pot ser el mal...

Gaudiu-ne, si l’estomac us ho permet, amb la pèrdua de la innocència d’un pobre noi i amb el maligne i manipulador jutge. I recordeu, en aquest llibre l’únic que aprendreu es tot el que no heu de fer mai a la vida...

Publicat originariament a book.bloc.cat el 21/09/07.

El manuscrit de Virgili de Miquel Pairolí

Avui és divendres, és de nit, i plou. Això em recorda una nit semblant ara ja fa un any. Em sembla sentir el so del telèfon però és només el meu desig. En realitat, escolto la campana que hi ha penjada al pati sacsejada pel fort vent de la tempesta. Els gossos neguitosos passegen per la casa, com ara fa un any. Llavors esperava la trucada del mecànic al qual li havia deixat el cotxe a mitja tarda per fer-li un senzill canvi d’oli i una posada al punt. L’hora de tancar s’acostava i jo, contagiat pel neguit dels gossos vaig trucar. Una roda tenia un clau punxat i no havia acabat la feina, demà al matí el tindria, total on volia anar en una nit de tempesta. Al penjar quedo ple de desesperació i ràbia, no tinc vehicle per desplaçar-me, estic sol, plou, lluny de tothom i aquesta nit hi ha una tertúlia amb en Miquel Pairolí per xerrar sobre aquest llibre.

En Reinald Virgili, escriptor que havia aconseguit un gran èxit i renom amb la seva única obra publicada, també passava grans moments de neguit, a S’Alambor quan la multimilionària Berta Canonici li proposa escriure en exclusiva per ella per a canvi d’uns honoraris fastuosos i signant un contracte secret i blindat. Seguidament, quan ha de complir els terminis de les entregues. També quan ha de romandre a l’espera del termini d’entrega tenint cura que ningú llegeixi la seva obra i que aquesta no es perdi. I naturalment quan únicament té una oportunitat de que algú li comenti la seva obra i de xerrar sobre aquesta. Potser per això es neguiteja en un matrimoni amb un dona a la que no estima perquè la dona que l’estima ja el posseeix.

Clinc, clonc, encara plou.

Pobre Reinald, vivint amb tant de neguit no es pot aconseguir mai el delit.

Clinc, clonc, més vent i un tro.

Ara fa un any, quan el vaig llegir, vaig pensar immediatament en les discogràfiques i en els contractes amb els que controlen la vida i obra dels músics, vaig pensar en Goethe, Faust i els seus contractes infernals, vaig pensar en Auster, en Mann i en les pel·lícules que ningú veia.

Ara fa un any, em vaig perdre l’oportunitat de xerrar sobre un llibre que dona per xerrar, molt ben escrit, emotiu, i amb un rerefons que dona per moltes preguntes: ¿un artista ha de crear pel públic o pel millor postor? ¿crearia jo perquè ningú ho veiés? ¿perquè l’escriptor afegeix l’apèndix “el llimoner”?

Avui és divendres, és de nit i ja no plou....

Publicat a book.bloc.cat el 5/10/07.

El Falcó Maltès de Dashiell Hammett

Fa un temps, comentava un llibre eròtic amb en Biel al seu bloc Tinta Xinesa i va tenir la idea de dedicar una mica d’espai al seu bloc per alguna obra mestra de la novel·la negra i de la novel·la eròtica. Gèneres, sempre segons la meva opinió, on abunda més llibre escombraria que bons llibres. Jo mateix no fa gaire vaig llençar a la paperera (no ho faig mai!!) un llibre de novel·la negra, dels tants llibres que adopto quan la gent fa mudances, d’un autor català que havia publicat vuit i fins i tot havia estat premiat. En va fer pensar en les frases del personatge d’Auster a Leviatan que comenta que es volia dedicar a escriure veient tota la porqueria que hi havia publicada (es que qualsevol no s’ho planteja!!).

En resum, avui,ja que en Biel no comença ho faig jo, homenatge a la novel·la negra amb un dels seus grans títols i un dels meus favorits. Jo m’havia vist la pel·lícula, com potser molts de vosaltres, fins que un dia va caure a les meves mans el llibre i com que jo ja sé (veure post anterior) que no tenen res que veure adaptacions i llibres, no vaig dubtar en llegir-ho. La meva sorpresa va ser majúscula al trobar-me no només una gran novel·la negra sinó una gran novel·la en general.

I això que la història no té un gran què, Sam Spade, detectiu privat, coneix una atractiva però misteriosa dona que li proposa un cas. Al poc mor el seu soci i la cosa s’embolica amb l’aparició de tres personatges singulars que juntament amb la dona persegueixen la figura d’un falcó antic i molt valuós que podria estar maleït però que tothom vol.

La història, escrita a principi dels anys 30, va crear un precedent mil vegades imitat quan s'escriu novel·la negra. La figura del detectiu que acaba sol, enamorat de la dona equivocada, la secretaria enamorada del detectiu en secret, la femme fatale que et pot arruïnar la vida però que t’atrau com la llum a la papallona, i uns dolents que amb la manera de ser que tenen arriben a caure mig simpàtics.

No us la perdeu, no és una novel·la amb tots els tòpics, és la novel·la que va crear tots els tòpics...o gairebé tots.

Publicat a book.bloc.cat el 28/09/07.

El curiós incident del gos a mitjanit de Mark Haddon

En el llibre anterior parlaven de gossos i aquesta setmana tothom pensa en nens degut a la tornada a l’escola i llavors se m'ha acudit, ¿és possible trobar-los tots reunits en un sol llibre? Doncs, sí. Hi ha el llibre que avui recomano, que tot hi passar-se molt temps a les llistes de supervendes, a mi ja me l’havien recomanat quan no el potenciava el marketing.

Mark Haddon, que tenia una extensa carrera com a escriptor infantil i tot just ara arrasa amb el seu segon llibre per adults (i que tinc en llista per llegir), ens ofereix en la seva primera obra per adults una història original i tendre sobre un noi autista que es dedica a investigar la mort del gos de la seva veïna.

La història és curiosa ja que està explicada des de la perspectiva del noi autista que investiga la mort del gos perquè li agraden els gossos. Segons les seves pròpies paraules: “M’agraden els gossos. Sempre saps què pensa un gos. Té quatre estats d’ànim: content, trist, emprenyat i concentrat. A més a més, els gossos són fidels i no diuen mentides perquè no parlen”.

El llibre està ple de petits corol·laris del noi i de curiositats en les que mai s’hauria pensat pel simple fet que són tan evidents que mai ens parem a reflexionar sobre elles (això sí que és per reflexionar). A més la història és bonica amb un final que em va deixar ben sorprès.

Bé, suposo que després d’aquest llibre algú començarà a pensar que les històries originals, tendres i dolces són la base dels llibres d’aquest bloc...Agafeu-vos, el proper llibre que recomani serà d’un autor que ara es posa de moda i és tot sang i fetge.

Publicat originariament el 14/09/07.

Timbuktú de Paul Auster

Ara que ha tornat la programació normal de ràdio, escoltant una tertúlia radiofònica a la sortida de la feina, m’ha vingut a la memòria un comentari que van fer la temporada anterior sobre que el gran mal de la literatura en català era Edicions 62 ja que si no es trobaven més llibres en català era perquè aquesta editorial no els reeditava i tot restava en el seu fons de catàleg.

Jo vaig pensar al seu dia que era una exageració fins que vaig intentar trobar un exemplar d’aquest llibre per regalar en català i em vaig trobar que totes les edicions eren propietat d’ Edicions 62 i estaven descatalogades. Finalment, i després de cercar molts números de ISBN de les diferents tirades, vaig aconseguir un exemplar de butxaca fent recerques per diferents botigues per Internet. El més curiós es que aquest llibre, des de la seva primera edició l’any 99, s’ha anat reeditat progressivament i es ven en castellà ja que, segons en van confirmar diferents llibreters, encara la gent els hi demana en català però davant la impossibilitat d’aconseguir-lo acabant comprant una de les diferents reedicions que hi ha en castellà.

Una vegada feta la revindicació podem tornar al llibre ja que encara no us he fet un esbós de l’argument. Timbuktú, títol estúpid al meu entendre, és en realitat la història d’un gos, Mr. Bones, que viu feliç amb un sense sostre fins que aquest mor i s’ha de buscar la vida. Llavors, Auster ens narra totes les peripècies de Mr. Bones, sempre des del punt de vista d’un gos per tal de trobar una llar i un propietari tan amorós com el que tenia.

Original, tendre, alegre, trist, crític... Es poden dir moltes coses d’aquest llibre, és un d’aquells llibres petits però amb moltes grans coses. Personalment em va encantar la història narrada des de la primera persona d’un gos, arriba a ser creïble, però es que Auster té aquest toc de màgia que fa creïble l’increible. Després hi ha tot un rerefons de denúncia sobre la nostre societat de com tractem als nostres animals.

Qui va ser molt afortunat de que jo llegís aquest llibre va ser en Bruc, un gos abandonat que vaig recollir molt temps després d’haver llegit Timbuktú (per circumstàncies que ara no venen al cas); jo ja tinc gossos i sempre m’he vanagloriat de tractar-los bé però quan en Bruc em mira no puc deixar de veure en Mr. Bones i tracto de donar-li la millor llar possible per tal que sempre sigui feliç.

Publicat a book.bloc.cat el 6/09/07.

La tregua de Mario Benedetti

Passejant pels racons d’una silenciosa i buida biblioteca en dues ocasions, i en biblioteques diferents, he agafat aquest llibre i l’he llegit. I sempre ha estat com si el llegís per primera vegada i es que no se si es que té quelcom màgic que fa que quan el llegeixis et prenguis una treva de tot.

És el relat d’un home que es queda vidu i que es distancia dels seus fills, com si tot el lligam que l’unia amb ells fos la seva dona. Porta una vida rutinària i avorrida fins que s’enamora d’una dona jove amb la que es va a viure.

Llegint aquest llibre, reflexiono molt sobre la meva vida i ho efímer que pot ser aquesta, les coses que les envolten, les persones que estimes...I la rutina tan necessària per mantenir una certa estabilitat i a la vegada t’esclavitza.

Potser es que perquè em fa pensar, que cada cert temps, quan passejo pels racons d’una silenciosa i buida biblioteca, en prenc un temps i agafo aquest llibre, petit però escrit amb una gran prosa per tal d’agafar-me una treva de la meva feliç però potser massa rutinària vida i fruir d’una gran lectura.

Publicat a book.bloc.cat el 31/08/07.

Brontosaurus i la natja del ministre de Stephen Jay Gould


Aprofitant que properament tothom tornarà de vacances i retornarà als vells costums d’engegar la televisió per només veure els documentals de la 2, o el 33, o bé els benestants que tenen el canal digital o satèl·lit només per veure els documentals del canal de National Geographic (o això diuen tots quan els preguntes que miren a la televisió); doncs per tots ells, i per tots els que no mireu la televisió us vull recomanar un paleontòleg, segons el titulen, però m’agradaria més presentar-ho com a científic i divulgador.

El llibre que avui ens ocupa no és, ni molt menys, el més destacat del que hagi escrit, però trobo que és un bon exemple de que ni molt menys la ciència és avorrida, ni que explicar-la ha de ser-ho. En aquest llibre, hi ha 35 assajos de l’autor sobre temes diversos relacionats amb els camps que domina l’autor i enfocats amb un enginy que fa que no siguin carregosos. El fet que siguin diversos també fa que els puguis llegir, i rellegir, sense cap ordre establert.

Alguns exemples, sobre l’evolució ens ofereix una història per la qual ens relaciona el fet que un ministre anglès es bati en dol amb Darwin; en un altre explica la història de la disposició dels teclats dels ordinadors (només li manca justificar l’estupidesa humana); en un altre comença a parlar sobre la moda dels dinosaures per acabar fent una ferotge crítica al sistema d’educació que dona molt que pensar; la relació entre el camuflatge dels animals i el camuflatge militar que es va començar a aplicar a la 2ª Guerra Mundial i molts més.

Veritablement aquest autor era un d’aquells científics dels que els agradava divulgar i fer que la gent ampliés coneixements. A més hauria estat un bon màgic i aquest llibre seria un bon exemple ja que sempre anuncia el seu truc amb el títol i després comença a fer raonaments científics en llenguatge planer i veus com allò que era una cosa es converteix en el que ell havia anunciat. Tot un autèntic entreteniment alhora que instructiu.

Publicat a bool.bloc.cat el 23/08/07.

Alícia en el País de Les Meravelles de Lewis Carroll

Estava jo jugant aquella tarda amb un videojoc basat en aquest llibre quan en vaig quedar sense poder avançar davant un problema basat en un fragment del mateix llibre,

[Sí, sóc dels pocs adults majors de trenta anys que no s’avergonyeix de reconèixer que juga amb videojocs ja que, utilitzats en la seva justa mesura, són fantàstics per estimular la creativitat, l’agilitat visual i desfogar la tensió del dia a dia.]

La millor manera de solucionar el problema era consultar la font original ja que del mateix jo coneixia el que sap tothom, que està escrit per un mossèn aficionat a la fotografia i que es la història d’una nena que seguint un conill es veu transportada al món de les meravelles i allà es troba diversos personatges que semblen extrets del cap d’un boig.

Vaig anar a la biblioteca i vaig aconseguir un volum del llibre. Vaig seure tranquil·lament i vaig començar a llegir fragments en ziga-zaga, cercant el fragment que em donés la solució al meu problema. Abans que m’hagués adonat jo mateix era al País de Les Meravelles i no sé si hauria tornat si no fos perquè la suau, tot i que enèrgica, mà d’un dels bibliotecaris em va sacsejar per avisar-me que tancaven.

Al dia següent no vaig tornar però les meves passes em varen dirigir cap a una llibreria que coneixia i allà vaig trobar un exemplar del llibre que incloïa una segona part on Alícia feia a més el viatge a través del mirall. Vaig anar a casa, em vaig instal·lar i vaig iniciar juntament amb Alícia un viatge pel País de Les Meravelles.

Tot el llibre sembla una gran broma, però tan ben construïda, tan ben tramada, que coneixent l’afició a la lògica i a la criptologia de l’autor no puc deixar de pensar si en realitat va transcriure el conte que explicava a tres noies durant un viatge en barca o si en realitat ens deia quelcom més.

No sé si algun dia algú trobarà la resposta a l’enigma del País de Les Meravelles, però el que sé, es que cada dia quan em veig reflexat en un mirall no només em veig a mi mateix sinó que veig més enllà, veig on vaig estar, veig wonderland...

Publicat a book.bloc.cat el 15/08/07.

dilluns, 7 de gener de 2008

L'americà tranquil de Graham Greene

Fa uns dies xerrava amb un amic sobre si els llibres que recomano són versionats al cinema o no. La veritat és que avui vull recomanar un llibre que no hauria llegit mai, ja que mai m'havia atret l'autor, sinó fos per la magnífica pel·lícula interpretada a duet per Michael Caine i Brendan Fraiser.

Pels que no hagin vist la pel·lícula, us diré que la trama central està basada en la Indoxina dels anys 50, on tenim un veterà periodista anglès que hi viu amb la seva jove amant vietnamita ja que el divorci de la seva dona està mal vist. Ell hi viu tranquil i feliç, mig inventant-se les seves cròniques fins que arriba un jove americà que sembla tranquil i innocent però que trasbalsa la seva vida.

Aquest magnífic llibre, perfectament ambientat (només de llegir-lo ja sues), planteja tota una sèrie de complexes reflexions sobre quina és la funció d'un periodista en una zona de conflicte, el paper de les grans potències en conflictes aliens, les relacions personals a trio i les aparences amb la societat. Tot un compendi de coses per ser tan breu!!!

Tornant a la reflexió sobre si és una obra adaptada, voldria comentar que aquesta obra té dues versions cinematogràfiques, la més antiga agafa la trama original però desvirtua el paper antiamericà de la mateixa a més de obviar molts fets per no afectar la moral de l'època, la segona és més fidel al text però tot i així, com a qualsevol pel·lícula, no deixa de ser un simple resum del mateix.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 7/08/08.

L'habitació grisa de Mònica Batet

M'agradaria recomanara un llibre que m'han recomanat, és un llibre que no trobareu a les llistes dels llibres més venuts, ni possiblement als aparadors de les llibreries i potser tampoc en parlin els grans crítics però hi ha una munió de lectors que en parla i el recomana incessament.

És la història d'una família que viu tancada, uns en una habitació grisa, d'altres en una llibreria nomenada "Les Flors del Mal". És una història que va i vé en el temps però que avança en ell ràpidament malgrat que alguns la vulguin aturar. És un història d'amors i desamors, de riures i plors. És una història de persones on queda reflectit que no hi ha bons ni dolents sinó que tot és gris.

Hi ha gent que m'ha comparat l'autora amb Mercè Rodoreda però al igual que ella no jutja els seus personatges jo no la jutjaré, simplement us donaré la meva opinió; he gaudit molt amb aquesta novel·la intimista que vaig començar a llegir molt ràpidament ja que es de fàcil lectura però que a mesura que avançava la llegia més lentament com si jo també volgués aturar el temps i fer que no acabés mai.

Aquest ha estat un gran inici per aquesta escriptora de la qual espero que el futur ens faci gaudir amb d'altres llibres tan emocionants. Per cert, algú que està encisat per la novel·la li va crear un bloc.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 5/08/07.


El nom de la Rosa d'Umberto Eco

Vaig arribar a aquest llibre fascinat per la pel·lícula que l'adaptava, protagonitzada per un magnífic Sean Connery, on es narren les aventures d'un monjo que recorda en Sherlock Holmes i un jove novici que recorda el Doctor Watson. La història transcorre dins d'un convent, la tranquil·litat del qual es veu trasbalsada per una misteriosa mort que és la que inicia la trama.

Anys més tard, Umberto Eco va escriure "Sis passejades pels boscos narratius" on defineix la narració com un bosc ple de camins on el lector es passeja i busca la continuació de la història o la següent paraula de la frase. En el llibre que avui recomano, aconsegueix un bosc nítid i a la vegada enrevessat, lluny d'altres llibres seus on ens fa una demostració tal de la seva erudició amb el que resulta un bosc fosc, espès i atapeït que provoca que el lector vagi perdut cercant on es troba i el significat de tot el que troba i es perd el plaer del pur passeig per gaudir.

D'alta banda, la moralitat de la història, que tot i que molta gent conegui per haver vist la pel·lícula i que no penso comentar aquí per no xafar la guitarra a cap despistat, és un dels altres punts forts de la novel·la. Tot això, combinat amb una ambientació fantasmagòrica i misteriosa on tothom sembla que amagui coses, combinat amb el bon saber, narrativa i erudició del Sr. Eco fa que sigui una agradable passeig pel bosc de la narrativa.

Publicat originariament el 26/07/07.

La fiesta del Chivo de Mario Vargas Llosa

Quan una funcionaria de les Nacions Unides retorna al seu país natal els records de la seva infància tornen amb ella. A través d'aquesta dona ens explica amb la mirada d'una nena, que tràgicament es va tornar dona, els últims anys de la dictadura de Trujillo del govern del qual el seu pare era un important membre.

Vargas Llosa ens ofereix en aquest llibre una història trepidant i vibrant i a la vegada suau i intimista. Tot fet amb un ritme perfecte, una prosa àgil, fàcil de llegir. La seva història ens mostra que tothom té un infant dintre i que tot infant té un embrió d'adult que l'ajuda a subsistir dins un entorn que es torna hostil.

Publicat originariament el 19/07/07.

L'Odissea d'Homer

Avui en dia, quan la novel·la històrica està tan de moda, i fins i tot costa trobar altra cosa al les llibreries, m'agradaria suggerir-vos la lectura d'un dels clàssics d'aquesta modalitat.

L'Odissea s'inicia amb el final de la guerra de Troia, i no és res més que el conegut relat del llarg viatge de Ulisses (Odisseu pels grecs) cap a Ítaca. Durant aquest viatge, i com a bona novel·la històrica, s'alternen fets i descripcions reals amb d'altres de totalment inventats.

Recordo que el Sant Jordi que em van regalar el llibre primer vaig renegar per dintre ja que la història la coneixia per sobre i no em seduïa. Segon, el llibre està escrit amb una mena de versos, no hem d'oblidar que hi ha un debat de si realment Homer va existir ja que també és un pseudònim dels recitadors d'èpica oral i a més aquesta èpica és recitava en versos.

Una vegada iniciada la lectura (un regal no s'ha de menysprear), aquesta em va apassionar fins al punt de ser un dels llibres que més ràpid he acabat. La descripció de la cultura grega que en ell hi ha i la manera d'explicar les seves odissees en vers la fan poc carregosa i converteixen aquest llibre en un clàssic de la novel·la històrica ben escrita i de qualitat. Per cert, per aquells als que els sedueixi el llibre però els carregui llegir-ho en vers, només dir-vos que hi ha edicions on la traducció és en prosa.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 14/07/07.

2666 de Roberto Bolaño

Potser us fa por llegir un llibre de més de 1.000 pàgines però en realitat aquest geni que era Bolaño va decidir, preveïent la seva mort, que es publiqués així la seva última obra. Aquesta inicialment havia de ser publicada en quatre llibres, però al suposar que la publicació podria ser pòstuma, va canviar de format per tal de cercar el major benefici pels hereus, que dit de pas eren els seus fills.

Tota la trama gira entorn a la figura d'un misteriós escriptor alemany que és Benno von Archimboldi i una sèrie d'assassinats de dones que es produeixen a Juarez. La primera part, i en la meva opinió la més exquisida, tracta de la relació de quatre crítics que tenen en comú la seva fascinació per l'escriptor, la segona tracta d'un boxejador en decadència que ha d'anar a lluitar a Juarez, la tercera és el relat de la investigació dels assassinats i per últim, la història d'Archimboldi.

Bolaño es deixa anar en aquest llibre com mai, demostrant que tot i la seva prematura mort, tot i ser anunciada ja que feia temps que arrossegava la seva malaltia, mereix tenir un racó entre els grans de la literatura. A qui li faci por llegir-ho complert li recomano que llegeixi, encara que sigui, el llibre dels crítics i que després ho deixi, si pot, és clar.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 13/07/07.

Dracula de Bram Stoker

La història és per tots coneguda i, fins i tot, Francis Ford Coppola va fer una adaptació força fidel de la novel·la a la seva pel·lícula. El llibre, al meu entendre, és molt entretingut i força original a l'hora de narrar ja que no explica la història de manera convencional sinó que utilitza tot un recull de cartes, entrades de diaris i algun telegrama, dels personatges que apareixen a la història per tal d'anar-la desenvolupant.

Per molts crítics no és un bon llibre però la veritat és que crec que és que, amb permís de la Bíblia, és el llibre que més vegades s'ha adaptat o el seu personatge principal s'ha utilitzat al cinema, i llegir la història té un encant especial.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 12/07/07.

Cims Borrascosos d'Emily Bronte

No he estat mai amant dels llibres plens de sentiments amorosos, però he de reconèixer que hi ha uns quants que m'han tocat la fibra i aquest ha estat un d'ells, precisament perquè no és un llibre ensucrat sinó que és un llibre realista que a través dels seus personatges no vol definir bons ni dolents ja que simplement descriu una història, amb una magnífica descripció visual del entorn, i tota una varietat de personatges que hi figuren.

Per molts la història ja és coneguda. Heatcliff, de petit és acollit per una família i s'enamora de la filla d'aquesta. Més tard, hereta una fortuna i ell és el senyor de la casa però mai pot posseir allò que més anhela i això canvia el seu caràcter, abans afable i amorós.

La primera vegada que vaig tenir contacte amb la història va ser amb la pel·lícula protagonitzada per David Niven i Laurence Olivier del any 1939 on la seva magnífica fotografia, que reflectia els fantasmagòrics escenaris de la història, va guanyar un Oscar. A més del llibre us la recomano també, és magnífica.

Sincerament , aquest és un llibre que mereix ser llegit amb tota la tranquil·litat del món per poder gaudir de la intensitat d'una història real com la vida mateixa. Veritablement, és una llàstima que l'autora morís tan jove i no publiqués cap novel·la més tot i que sé que té quelcom d'obra poètica. Com anècdocta, dir que Emily és la germana de Charlotte, autora de "Jane Eyre". En aquella família, enlloc de juguets havíen de tenir paper i ploma ;)

Publicat originariament a book.bloc.cat el 11/07/07.

El llibre de les il·lusions de Paul Auster


Quan Zimmer perd la seva dona i els seus fills es submergeix en una depressió de la que només surt quan un dia riu veient una vella pel·lícula de cinema mut. Llavors, la seva única obsessió es escriure un llibre sobre la vida de Mann, l'actor que l'ha fet riure en aquell moment de tristesa absoluta. En principi, Mann havia mort jove i només havia fet unes quantes pel·lícules i per tant, Zimmer no pot donar crèdit quan una jove li diu que té pel·lícules inèdites d'ell...

Auster és un autor que domina les paraules i en aquesta novel·la es supera. Quan la vaig llegir, la família no era un dels meus valors principals i em considerava força impassible davant girs lacrimògens com el fet que el protagonista perdés la seva família però Auster em va fer sentir llàstima per aquell home, em va fer sentir la seva pèrdua, em va fer riure amb Mann i vibrar amb el misteri que l'envolta.

He de reconèixer que sóc un gran fan d'aquest escriptor però de tot el que ha escrit aquest em sembla la seva obra més consolidada i la més creïble.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 9/07/07.

Breu Història del Temps de Stephen Hawking

No he entès mai el perquè quan la gent té fam de coneixement, de saber qui som. on estem i cap a on anem, enlloc de llegir bons llibres de divulgació científica llegeix horribles llibres pseudo-religiosos que no els entenen ni els que els van escriure perquè en el fons, si aquests llibres es poguessin entendre, es veuria que són un recopilatori de veritats amb una sèrie de lligams indemostrables i/o que se'ls veu el llautó de tres quilòmetres lluny.

Al anys 80, Stephen Hawking, molt popular pels tristos mortals per la seva situació física i molt admirat en els cercles intel·lectuals per les seves investigacions, va decidir acostar la cosmologia a la gent del carrer i va començar a escriure el llibre que avui recomanem. El resultat va veure la llum al 1988, va tenir una segona part on l'ampliava, i revisions on el simplificava i il·lustrava com "Brevíssima Història del Temps".

El llibre ha estat un best-seller de vendes. Fa una repassada de com els humans hem vist l'univers i explica en llenguatge planer tot allò que es necessita per conèixer el següent punt. En les primeres edicions el finalitzava amb els forats negres i a les últimes el finalitza amb les últimes teories científiques de les supercordes.

Hawking va fer un gran esforç per escriure aquest llibre sense utilitzar les matemàtiques. Dins d'ell només hi ha la coneguda fòrmula d'Einstein per explicar la relació entre l'energia, masa i la velocitat de la llum. Sí, es aquella de E=m.c2 . Veritablement, quan algú que domina la matèria s'esforça tant per fer-te arribar el seu coneixement crec que no es pot fer res més que agraïnt-li llegint el llibre i llavors veure-ho l'univers amb altres ulls...

Publicat originariament a book.bloc.cat el 8/07/07

Sóc llegenda de Richard Matheson


Avui m'agradaria parlar d'un llibre que estic segur que en breu serà molt, molt popular tot hi haver estat escrit als anys 50 i haver gaudit ja de popularitat, com tot el que va fer Matheson, als 60 i 70.

És una novel·la molt curta que narra la història d'un home que ha quedat sol al món després que una estranya plaga ha fet que tota la resta de gent es converteixi en vampirs. Tot el que fa l'home és viure atrinxerat a la seva casa, que està plena de records del passat i durant el dia vaga matant tots els vampirs que pot, recollint tot el que necessita per sobreviure i cercant infructuosament algú més que no hagi està vampiritzat.

L'argument igual us sona, la versió més coneguda pel cinema la va fer Charlton Heston, "L'últim home viu sobre la Terra", on era un militar que havia estat l'únic supervivent a una guerra bacterològica entre la Xina i els USA, arrel de la qual els supervivents s'havien convertit en mutants que odiaven la llum i la tecnologia. Anteriorment hi havia hagut una versió anterior de Vincent Price. Actualment, i per això es farà famosa, es prepara una nova adaptació de la novel·la amb Will Smith com a protagonista.

Matheson és un escriptor prolífic i molt adaptat a la pantalla, només cal recordar "L'increïble home menguant" o el famós episodi de la Dimensió Desconeguda "Malson a 20.000 peus" on un home amb pànic a volar veu durant tot el vol com un estrany ésser apareix sobre l'ala de l'avió i es dedica a fer-la malbé.

Dins de la novel·la que avui tractem, Matheson planteja temes tan interessants com fins on arriba la nostra petjada a la Terra i on continua l'evolució i d'altres que com sempre dic es poden extreure si es vol veure el llibre com quelcom més que un magnífic entreteniment.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 7/07/07.

Rimas y Leyendas de Gustavo Adolfo Becquer

Tot i que encara es lectura obligatòria a molts Instituts, m'agradaria recomanar-lo ja que sé que molts es van saltar la lectura i directament van copiar el treball o directament van aprofitar per copiar l'examen d'un altre i es varen perdre un magnífic llibre.

Aquest llibre, escrit al segle XIX i no a la Edat Mitjana com molts pallussos creuen, està dividit en dues parts. La primera és la part de les rimes, senzilles, romàntiques, d'aquelles que t'aprens de memòria de seguida i recites (tot i que si t'agrada quedar bé millor que ho facis amb un vers de Neruda); la segona és molt més imaginativa, són les llegendes, fosques amb un toc de misteri i representatives del que era el corrent romàntic de l'època.

Becquer es pot utilitzar per dues vessants, com a introducció a la poesia, ja que la seva és fàcil de llegir, memoritzar i entendre, i com a introducció als romàntics foscos com Guy de Maupassant i els posteriors Poe i Lovecraft. En el fons una lectura d'un clàssic, fàcil i amena.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 6/07/07.

El Senyor dels Anells de J.R.R. Tolkien

Aquest llibre, que en realitat és un recull de llibres que es poden trobar també en tres volums publicats inicialment als anys 50, és considerada l'obra magna de Tolkien. Si amb el Hobbit, que vàrem comentar a l'article anterior, teníem el pròleg de la història, aquí tenim la continuació, el nus i el desenllaç.

La història comença molts anys després del Hobbit quan aprofitant la celebració de l'aniversari de Bilbo, protagonista del Hobbit, compareix en Gandalf, i el convenç de que li retorni l'anell únic ja que aquest ha de ser destruït per destruir Sauron. Aquí comença la història del viatge de l'anell portat pel Frodo, nebot de Bilbo, per la Terra Mitjana, rodejat d'aliats i enemics i tots amb un únic objectiu:aconseguir l'anell.

Veritablement la història s'ha fet molt popular arrel de les pel·lícules de Peter Jackson sobre la trilogia però veritablement es que l'home ho tenia molt fàcil, o molt difícil segons es miri, ja que tenia el recolzament de moltíssims professionals que eren fans de Tolkien i es coneixien el llibre de memòria. s'ha de tenir en compte que abans de les pel·lícules ja existia tot un culte a la figura de Tolkien que ratllava el freakisme.

El llibre, que podeu trobar en edicions en un sol volum, de tres volums o il·lustrades per dir algunes de les opcions possibles, mereix la pena per ho curós dels detalls i la magnificiència de la història. A mi personalment m'encanten la descripció de les batalles ja que són épiques i grandioses, de les que es resolen en l'últim segon. Com dirien els membres del Club de fans d'Elvis:"milions de fans no poden estar equivocats".

Publicat originariament a book.bloc.cat el 29/06/07.

El hobbit de J.R.R. Tolkien

L'argument és força conegut, en Bilbo és un hobbit que viu tranquil i feliç i un dia apareixen a casa seva el legendari màgic Gandal i tretze nans que el convencen per tal que abandoni la seva pacífica vida per anar a la recerca d'un anell màgic. Durant el viatge coneixerà molts éssers de la Terra mitjana i s'enfrontarà amb llops i aranyes fins arribar a la Muntanya Solitària on el Drac Smaug custodia el seu tresor.

La primera vegada que el vaig llegir va ser com a lectura obligatòria de Batxillerat. Em va fascinar tant, que va fer que em llegís em pocs mesos l'obra complerta de l'autor.

Publicada l'any 1937. el llibre és d'un to juvenil, però tot i això no deixa de ser una lectura fresca i recomanable per passar una bona estona i, sobretot, per fer d'introducció a l'obra magna de Tolkien, El Senyor dels Anells, que s'escrigué anys després.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 27/06/07.

Per qui toquen les campanes d'Ernest Hemingway

Quan es parla de Hemingway, tothom recomana "El vell i la mar" però jo mai he pogut amb ella i prefereixo aquest que és el primer llibre seu que vaig llegir que és tot un al·legat contra la monstruositat de la guerra.

La història està situada en la Guerra Civil Espanyola on Robert Jordan té l'encàrrec de volar un pont i és enviat amb la banda de Pablo, un guerriller republicà, per rebre suport logístic. Allà coneix la Maria, amb la que viu una història d'amor. Al final, se'ls uneix un altra banda de guerrillers i la novel·la arriba al seu zenit bèl·lic i...no desvetllaré el final...

Hemingway demostra en aquesta novel·la que no només sap escriure com un mestre, sinó que al treballar com a corresponsal de guerra va adquirir un gran coneixement sobre la cultura espanyola i la guerra en general.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 25/06/07.

Tres historias europeas de Lolita Bosch

  • El més sorprenent d'aquest llibre no són les històries en si, sinó la manera de narrar-les.

La primera, Pingüins, es la més fàcil de llegir i tracta sobre un doctor que torna la vista a una noia que s'estava quedant cega. Esta narrada en tres parts independents que, a més d'un el poden deixar com a mi, amb la sensació de que la història finalitza sense final però segons em va comentar la mateixa escriptora, si es retallen les tres parts i es tallen i enganxen cronològicament li veus tot el sentit de seguida.

La segona, explica la història de tres persones relacionades amb un camp de concentració. El relat va saltant entre els tres protagonistes i així es va explicant la història de tots tres. Està basada en la vida de personatges reals.

La tercera, relata com a una noia que va ser violada temps enrere li torna aquest record sobtadament. Aquesta és una història esfereïdora segons el meu parer ja que no té cap detall escabrós, no cerca culpar ningú, simplement relatar el patiment de la noia quan sobtadament li apareix aquest record.

Tres històries diferents, sobre temàtiques dispars i amb estils de narracions originals. Tot i que jo vaig patir molt amb les històries, vaig tenir el plaer de conèixer personalment l'autora i, francament, no entenc com una persona tan alegre escriu sobre temes tan tristos. L'únic que sé es que escriu molt bé i de manera molt peculiar i molt diferent al que hageu vist. Tot i així us aviso que és possible que no agradi a tothom, com pot passar sempre, però mereix la pena intentar-ho si es cerca quelcom diferent.


Publicat originariament a book.bloc.cat el 24/06/07.

La serie Aubrey-Maturin de Patrick O'Brian

Al primer llibre, Aubrey, que és un jove oficial que vol fer carrera a l'Armada Britànica, coneix en una posada de Mallorca, per aquelles dates base naval anglesa, al Doctor Maturin qui a més de metge després es coneix que és es espia a sou de l'Armada i de pare anglès i mare catalana. El més sorprenent d'aquella conversació és el fet que Aubrey recrimina els posaders mallorquins ja que no l'atenen correctament, tot i que ell els ha demanat en un correcte castellà que li portin un guisat de porc i li han portat un guisat de vés a saber que. Maturin li respon, amb la seva habitual educació i correcció, que si no l'entenen es perquè allà parlen català i si no li serveixen porc es per què li han servit porc senglar que és similar. Tot i seguit, li explica la situació d'opressió que viuen els catalans sota el rei Espanyol i que per això ajuden als Britànics amb l'esperança que aquests a la vegada els recolzin per aconseguir la Independència.

Aquest primer llibre està escrit a mitjans dels anys 60 i ha estat un super-vendes al món. Ara pera ara, i porto llegits 10, no hi ha llibre de la sèrie on es parli de Catalunya i del fet diferencial català i de que Catalunya ha de ser independent. I repeteixo, aquest senyor ha estat traduït a no ser quantes llengües i ha estat super-vendes a la seva època.

Hi ha polítics que enlloc de tantes tradicions faranduleres (com de les tres branques del pí) que no serveixen per un carall, tindrien que començar a llegir, i a persones com a Patrick O'Brian donar-li una medalla de Sant Jordi per llibre (encara que sigui a títol pòstum) i no a personatges que a sobre s'enorgulleixen de no haver parlat català en la seva vida (esto es uno). Perquè aquest home si que tendria que ser lectura obligatòria a les escoles i tenir alguna amb el seu nom, i fins i tot algun carrer ja que ell amb els seus llibres si que ha fet promoció de Catalunya.

[tres til·les desprès]

Maturin és un personatge inventat que reflexa l'amor de l'autor per Catalunya però Aubrey va existir realment. No es deia així, sinó que era un corsari britànic de l'època que a O'Brian li va fer gràcia i el va utilitzar com a patró de la vida militar de Aubrey. En realitat l'autor va utilitzar els arxius militars de l'Armada Britànica per copiar moltes batalles i combats on després i situaria Aubrey i Maturin.

Les novel·les de la sèrie són magnífiques al meu entendre. D'una banda sempre hi ha una part on estan a terra i llavors sembla que estàs llegint una novel·la de Jane Austen, amb amors, desenganys, fortuna i llàgrimes. Després s'embarquen i comença la part marinera, llenguatge mariner al 100%, descripcions fidels dels vaixells i batalles tan ben descrites que les podries pintar. I sempre ambdues parts amb un detall de descripció i fidelitat històrica, segons la meva opinió (no sóc historiador) molt realista.

Si algú es vol animar, el primer llibre de la saga es titula "Capità de mar i guerra" i està a gairebé totes les biblioteques que he vist. Els que us faci mandra podeu mirar la pel·lícula de Russell Crowe, "Master and Comander", hi ha un exemple del que és una novel·la de O'Brian però per qüestions de guió han omés la part de l'origen català de Maturin. Com a contrapartida es pot escoltar una de les precioses peces barroques que toquen junts durant els seus viatges. He de confessar que jo em vaig enganxar a Aubrey i Maturin després de llegir una crítica de la pel·lícula on explicaven els orígens de la mateixa i llavors em va picar la curiositat i .......Foc a babord!!!!!!!!

Publicat originariament a book.bloc.cat el 23/06/07.